Il Divo (2008)

Inicis dels noranta, el primer ministre Giulio Andreotti reuneix el seu gabinet moments abans de presentar el que serà el seu setè govern de la República. Entre els seus acòlits desfilen per la seu de govern un bisbe, un director de diari, el cirujà esdevingut ministre d’economia i una colla de polítics de baixa estofa acompanyats de secretàries estupendes.

L’art de fer política a Itàlia, l’art de de romandre mentre els altres passen, per a Giulio és una barreja d’austeritat, bona memòria, intel·ligència implacable i impassibilitat deshumanitzada. Un Andreotti hieràtic que apareix com una combinació de Cal·lígula, Dant, Calví i Nixon. Tot interpretat per un genial, meravellós, fascinant Toni Servillo (premi del cinema europeu 2008 com a millor autor) que ja vàrem veure a la interessant Gomorra i a l’esplèndida Le conseguenze dell amore.

Tres pel·lícules (més)

Al Otro lado (2007), de Fatih Akin, reprodueix la història d’un amor improbable: el d’una activista turca exiliada del seu país i una somniadora estudiant alemanya. En mig d’aquest ball, una mare que fa de prostituta, un home que s’enamora d’ella, un fill turc-alemany professor de literatura que torna al seu país i una mare que plora la seva filla morta. Tot filmat amb una destresa, una seguretat en el ritme, un to i un interès que demostra que un bon guió val el que molts grans pressupostos junts. Si vas gaudir de Contra la pared, amb les seves imatges d’Estambul i el contrast cultural entre Alemanya i Turquia, aquest film resulta encara millor.

Valoració: gran idea, extraordinària resolució

9/10

Tres pel·lícules

La Duquesa de Langeais (2006), de Jacques Rivette, és una història d’amor teatralitzada més que no pas filmada sobre l’obra homònima de Balzac. L’estructura, el guió i la qualitat de l’obra original són d’una solidesa decimonònica. La seqüència, el tempo uniformement creixent, els girs són tots ells clàssics i ben travats. Si l’obra de Balzac ja s’ho val i hi afegim bons actors teatrals, poc pots errar el tret en una història ambientada en la França postnapoleònica. Així avança, doncs, l’amor devot d’un oficial (Guillaume Depardieu) que ha de seduir a la casada aristòcrata (Jeanne Balibar) sota les estrictes regles de la moral cortesana de l’època de la Restauració. Valoració: per llegir Balzac en pantalla: 6/10

Tres pel·lícules

Rebobine, por favor (2008 ) és la darrera pel·lícula del reputat director de Olvídate de mi o Human Nature, Michel Gondry. Ara bé, no deixa de ser una collonada. Els que viuen a sou de les distribuïdores o s’han de guanyar la vida buscant-li les gràcies al que no en té, diran que és original, tendra i anticomercial. Res de tot l’anterior és indicatiu de qualitat. De fet, malgrat la idea sigui bona, una parella d’amics compromesos a aixecar un videoclub decrèpit a base de fer-se les pròpies versions dels grans èxits, la pel·lícula no deixa de ser melindrosa i infantil. No enxampa i tens la idea de demanar que et tornin els diners, cosa que no acabes de fer.

Valoració: Gondry, lluny del seu nivell habitual. 3/10

“Cuatro meses, tres semanas, dos días” (2007)

El passeig per la fosca i depriment Bucarest continua ara amb un retrat de la misèria moral del règim de Ceaucescu, particularment de la seva política antiavortista. El dictador, governant únic d’un país gran i amb poca població, que arribà a castigar a anys de presó qualsevol noia, metge, ajudant o inspirador que col·laborés en cap interrupció voluntària de l’embaraç.

Merescudament premiada a Europa, aquest film és la història d’una universitària romanesa de finals dels vuitanta en el seu desig d’avortar. Presenciem les negociacions clandestines amb un metge, els pagaments i contraprestacions de sotamà i l’amiga que li dóna quelcom més que suport. I en el rerefons: les conserges d’hotel que demanen els documents a qui vulgui llogar una habitació, l’estampa d’una intervenció mèdica que pot comportar la mort per dessagnament, els carrers mal il·luminats i els pares que es queixen de la comoditat d’uns fills que ho han tingut tot massa fàcil.

“Pozos de ambición” (2007)

L’Oscar al millor actor se l’ha endut aquest any Daniel Day Lewis per la seva actuació en aquesta pel·lícula. Anomenada en anglès There will be blood però que aquí, com som més savis que ningú, l’hem rebatejada amb un títol que no enganya. I és que aquesta és la història d’un home ambiciós que es mou entre els pous de petroli de la Califòrnia de començaments de segle. Hi veiem l’assalt especulatiu sobre els terrenys àrids de la costa oest, l’aixecament dels ginys que perforen la terra, el comerç, l’engany, l’avidesa de diner.

La família Savages

Què succeeix quan a un professor de teoria del teatre i a la seva germana els anuncien que el seu pare, a banda de quedar-se vidu l’han diagnosticat un principi de demència? Aquesta és la història de la família Savages, dos individu solitaris, vivint en els límits del que seria una vida normal: amb projectes que no s’acaben de desenvolupar, vides sentimentals que es trenquen i carreres professionals definitivament estancades. I ara, coses de la vida, que han de posar-se al càrrec d’un pare oblidat, del qual no tenen cap motiu guardar-ne un bon record.

“Love sick” (2006)

Love sick és una pel·lícula original. En primer lloc perquè ens arriba des de Romania. Allà on fa vint anys es passejava Ceaucescu al voltant del seu palau megalòman amb els seus Champs Elisees i tot. Avui en dia, a la llum de les imatges, Bucharest continua sent la ciutat decrèpita, postcomunista que alguns recordem. Tot i així, també és una ciutat on passen coses: la gent s’enamora, les parelles es fan i es desfan, també les del mateix sexe, i hi ha casos d’incest de conseqüències traumàtiques.

Això és el que la directora ens ha volgut explicar. La història de dues noies de poc més de vint anys, estudiants universitàries. Una ve d’un poble de Transilvània, l’altre d’una família acomodada de la capital. Dues noies que s’estimen, van a classe, consumeixen, parlen pel mòbil i fan vacances. Però també és aquesta una història d’amor a tres bandes, amb un germà gelós, egoista i manipulador i una germana que cita Chateaubriand per justificar què fa un amor sa i que el fa malaltís.

“En el valle de Elah” (2007)

Un militar retirat de l’exèrcit espera notícies del seu fill que acaba de tornar del front d’Iraq, on fa de soldat amb la 82 div. aerotransportada, una unitat d’elit. El fill, però, no dóna senyals de vida i el pare decideix anar al seu campament base a investigar. Efectivament, com tot sembla indicar, el seu fill ha desaparegut i el que deixa darrera seu sembla com a mínim inquietant: uns companys de batalló que afirmen haver sortit amb ell de festa uns dies enrere, un rebut de menjar ràpid i unes sospitoses gravacions d’escenes de combat.

“Juno” (2007)

Veure Juno ha estat, certament, tota una experiència. Aquesta és la història d’una espavilada i mordaç noia de setze anys que, coses de la vida, queda embarassada d’un company seu d’institut. Després del dubte inicial, Juno decideix seguir endavant amb un procés que sap acabarà amb una adopció voluntària del nadó. I en aquest punt entra en escena una parella que voreja la quarentena i no pot tenir fills.

Les relacions paterno-filials, les reflexions i vivències al voltant de l’embaraç o la paternitat en època adolescent, es combinen amb petites i curoses fotografies sobre l’amor i l’enamorament des de la perspectiva de qui té setze anys. Tot plegat una pel·lícula fresca, sensible, i amb uns diàlegs tal vegada anacrònics en la veu d’una extraordinària Ellen Page que ja vam veure a Hard Candy — guió aquest cop de l’oscaritzada Diablo Cody. Merescut.

“No country for old men” (2007)

Llewelyn Moss, un bo per a res d’una de les zones més depauperades de Texas, troba en mig del desert el resultat d’un tiroteig entre bandes de la droga. En mig de la sang i les restes de la matança apareix una maleta amb dos milions de dòlars però darrere seu també hi ha un assassí despietat i sense un bull, Javier Bardem, en el paper d’Anton Chigurh.

Aquí comença una sèrie de persecucions implacables, assassinats sense remordiments, escenes de desert mexicà i uns policies fastiguejats pel llarg rastre de sang que, malgrat tot, saben que res de bo pot sortir de tot plegat. Impressionant i efectiva interpretació de Bardem en el paper de psicòpata, un argument intranquil·litzador realitzat per part de l’autor de La carretera, Cormac McCarthy, i uns germans Cohen que aconsegueixen mantenir la tensió d’un thriller edificat en els marges del mal gust i la violència gratuïta.

“This is England” (2006)

Aquest film ens posa en la pell d’un nen de dotze anys, Shaun, fill d’un militar mort durant la guerra de les Malvines, i el seu despertar a l’adolescència en mig d’un grup de skinheads. Som a la dècada dels vuitanta. Margaret Thatcher governa el seu país amb mà de ferro i fa front a la crisi econòmica amb mesures que tensionen fortament els equilibris de la societat britànica. Aquí apareix el moviment skinhead vinculat al racisme del National Front i es comencen a formar grupuscles feixistes en els quals el jove Shaun troba suport.

“Soy leyenda” (2007)

Una història de catàstrofes. Un heroi catxes que, com a reietó mimat de la indústria del cinema que és, ha de poder tenir mà sobre el guió i regalar-se una sessió de vanitat a costa de l’espectador. Uns moments de perill a l’inici de la pel·lícula. Instants que ens deixen veure que, en la propera hora i deu (les pel·lícules de Hollywood han de durar un promig de noranta-cinc minuts), quelcom de gros està per venir. De cop i volta una pèrdua. El protagonista es dol, es desespera. En una altra pel·lícula hagués estat un personatge secundari, aquí és un gos el nom del qual no recordo que aparegués en els crèdits.