A bord d’un vaixell de càrrega (XI): El darrer dia

en-el-vaixell-190Darrer dia del meu viatge. Després de sortir de Setúbal hem fet escala a Casablanca, València, Marsella, Livorno, aquest matí ens hem llevat al port de Civitavecchia – de fet els taps a les oïdes m’han impedit escoltar l’intens descarregar de cotxes a partir de les dues de la matinada – i aquesta nit, la darrera, ja no la dormiré en el vaixell sinó en el meu port de destinació: Salerno. Allà on ara fa 66 anys van desembarcar-hi els aliats per posar fi a l’Europa de Hitler. Continua llegint

Anuncis

A bord d’un vaixell de càrrega (VIII): Logística i rangs

en-el-vaixell-180En el Pequod, el vaixell d’Ahab el capità boig, el castell de popa era el que aplegava la classe social més alta a bord de l’embarcació. El primer a baixar a dinar era el capità, seguit del primer oficial, després el segon i tot seguit el tercer. Un cop acabats, per ordre invers al d’entrada, aquests deixaven la cabina del comandant i hi entraven els arponers, el segon nivell en importància dins el vaixell. En l’entretemps, els mariners dinaven tots plegats a proa. Continua llegint

A bord d’un vaixell de càrrega (VI): Vida a bord

en-el-vaixell-87Aquest dimarts el passem tot el dia al vaixell. De Casablanca fins a València hi ha trenta-sis hores de navegació. Temps doncs per fer moltes coses: per fer-la petar amb un i amb un altre, mirar el mar, llegir les aventures d’Ismael i el capità Ahab o escoltar música. La vida a bord, per a la tripulació, sembla dividir-se en dues rutines diferenciades. Alta mar, que equival a tranquil·litat i petites tasques de manteniment per al gruix dels seus membres (pintar baranes, escombrar i netejar la coberta, fer petites reparacions); i port, que es correspon amb operacions de càrrega i descàrrega mes o menys llargues i complexes. Continua llegint

A bord d’un vaixell de càrrega (IV): Cap a Casablanca

en-el-vaixell-501Em llevo a les sis en comptes de les set. El rellotge s’ha mogut una hora més enrere. Al menjador, esclar, no hi ha ningú. Faig temps, passejo per la coberta i a hora indicada, vaig a esmorzar. Aquí m’esperen els meus companys de viatge, una alegre i britànica parella de professors universitaris jubilats de la regió de Liverpool. Parlem a cor que vols i, arribat el moment, ens separem.

El dia, malgrat la fresca i un vent lleuger és magnífic. Estirat sobre la meva hamaca miro l’horitzó i gaudeixo d’estar envoltat completament pel mar. Quan me’n canso pujo a la sala de comandament i parlo amb l’oficial de guàrdia, aparentment encantat d’ensenyar tot l’equipament electrònic i encara més de poder-ho fer en italià. Excepte els oficials i els cuiners, italians, la resta de la tripulació són indis. Indis d’arreu de l’Índia, uns de Goa, altres del Punjab, cadascú parlant la seva llengua i, arribats el cas, parlant en anglès entre ells per entendre’s. Continua llegint