EL Castell de Caldetes (i III)

Ben aviat, poc després de la nostra arribada a Montalpark, els adults de la colla van idear l’incentiu competitiu de crear les Olimpíades d’Estiu. Eren aquestes una colla de proves de natació i atletisme (salt de llargària, sprint, 400 metres i llançament de bola petanca) què, convenientment administrades per edats, el mes d’agost durant deu dies, dia sí i dia també, entretenia als pares i tensava el caràcter dels fills. Particularment els competitius que com jo no admetien la derrota i necessitaven de l’escalf permament de la celebració de la victòria.

L’invent en qüestió veié el seu moment de glòria durant els setantes i inicis dels vuitanta, amb més d’un centenar de nens i nenes inscrits. Fins i tot, diria, alguns pares avesats intentaren reeditar l’experiment en una data tan avançada com en la dècada dels noranta. La idea, en temps líquids i tecnològics, no va prosperar i allà queden, en els llibres de fotografia, els resultats de les primeres i úniques Olimpíades de Montalpark. Amb les seves copes, els sues patrocinis de begudes refrescants i fins i tot el seu podi final amb la corresponent música olímpica.

Tornem, però, al Castell. A banda i banda del Castell, en els dos extrems del Llac, dèiem que hi havia unes taules allargades, fetes de pedra i en mal estat. Allà els petits fèiem l’entrepà, sota els eucaliptus, i entre paper de plata i entrepans de nocilla a mig menjar. Si començàvem a córrer al voltant de l’estanc, el camí s’obria en un petit espai en forma de cercle on una roca semblava estar disposada per clavar-hi o, millor dit, desclavar-hi l’espasa del Rei Artur.

El sostre del Castell el formaven les rengleres d’eucaliptus, les volques de fusta agafades precàriament per filferros parits un segle enrere. Vistos amb els ulls d’avui en dia, és comprensible la mala estona que passaven els pares veient els seus fills córrer avui i avall per aquell espai ple de perills. Baranes de pedra que cedien, escales en mal estat, panys de ferro rovellat o sostres de fusta a punt de caure, en la mirada d’un pare o una mare, són motiu suficient per deixar-ho córrer i buscar un nou espai de jocs. Eren els setanta, però, i res de tot això va succeir

Aquest matí, més de vint anys després, he tornat a passejar pel Castell. Corcat i menjat per l’avidesa constructora, d’espai feréstec, si algun cop n’hi va haver, ara ja en queda poc. La pujada per entre els eucaliptus avui té nom de carrer i passa entre cases de construcció homogènia. La distància entre el pis dels setantes i l’entrada del Castell també s’ha retallat. Amb la pavimentació i l’edat, el camí ara és tan senzill com breu.

El Pocero, lògicament, ja no hi és. Les parets de la torre de guaita s’han reforçat i semblen garantir unes quantes dècades més dempeus. Dels canals de rec que baixaven del Llac, ja no hi queda res. Tampoc dels berenadors de pedra ni dels sostres de fusta. Després d’una restauració a consciència, que situo en tres o quatre anys enrere, la crisi s’ha endut qualsevol vestigi de manteniment a gran escala.

El Parc, perquè el Castell ara es diu Parc dels Germans Gabrielistes, ha vist les seves vores retallades per noves construccions. Les unes municipals, les altres de l’esmentat expresident de club de futbol. Tot el Parc s’ha empetitit. Encara hi és però el Llac, encara s’hi troben peixos i fins i tot algun nou visitant en forma d’ànec. Els grans patis on imaginàvem gestes de cavallers ara són espais anodins on s’ha improvisat un desert parc infantil de trons carabasses. El Castell és ja un altre, com qui això escriu, que també és ja ben bé tot un altre.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: