Quim Monzó i jo (I): El descobriment

Deuria ser l’any 1993. Era un dia calorós d’estiu, molt calorós. Era el mes d’agost i de camí cap a la biblioteca de la Facultat de Medicina, al Clínic de Barcelona, on aleshores estudiava, vaig aturar-me a remenar llibres a una llibreria. Crec que ara es diu BCN Books, es troba a la cruïlla de Rosselló amb Rocafort i és absolutament prescindible. Aquell estiu, en aquella llibreria, va arribar-me a les mans un dels llibres de contes de Monzó.  Potser ZZZZZZZZEl vaig comprar.

Ja no me’n vaig recuperar mai més d’aquell impacte. Aquell estiu vaig devorar tots els llibres seus que vaig trobar. I no en faltaven ni eren pocs. Quan n’acabava un o estava a punt de fer-ho, corria a la mateixa llibreria a comprar-ne un altre. Encara em veig a mi mateix, al balcó de casa, emulant els seus personatges despreocupats i fugidíssos que passen les nits d’estiu amb un gintònic a la mà. Va començar en mi una obsessió lectora per la seva obra. També una admiració profunda per aquell escriptor i periodista que aleshores, o potser uns mesos més tard, despuntaria mediàticament a l’enyorat Persones Humanes. Vaig quedar arravatat del seu sentit de l’humor, de la seva intel·ligència, de la manca d’afectació i modèstia. També de les seves contades proclames independentistes, del seu rigor lingüístic, de la consciència de que darrera d’aquella perfecció formal s’hi amagaven hores de treball i dedicació. Un missatge, aquest darrer, que per altra banda lligava molt bé amb la meva ètica del treball calvinista, mamada a ca’ls jesuïtes.

I un o dos anys més tard, de passeig per la Llibreria Ona, a Gran Via, vaig trobar la primera i única edició de L’udol del griso al caire de les clavegueres. El seu primer llibre mai reeditat. Em va fascinar. Per la seva precocitat, perquè apuntava maneres. Encara m’hi veig llegint-lo cap per a vall dins una banyera de mig cos, amb un llapis a la mà per subratllar els paràgrafs essencials. També recordo quan vaig sortir de la Llibreria Ona, aquell dia de tardor i, en un moment de lucidesa capitalista, vaig pensar que potser seria una bona idea arrambar amb els quatre o cinc exemplars que quedaven, abandonats inopinadament al pis més alt de les lleixes de l’entrada. No anava llarg de calers i ho vaig deixar córrer. Avui en dia, aquesta primera edició cotitza a 150€ la peça al mercat de segona mà.

I tot això em venia al cap aquest matí, mentre llegia Monzó. Com triomfar a la vida, l’inclassificable llibre editat per Julià Guillamon per a l’exposició que s’estrena el proper divendres. Si hi ha un autor essencial, que m’ha marcat i m’ha fet de referent literari i periodístic, aquest ha estat Quim Monzó. Amb ell he crescut, he rigut, he après i m’he meravellat amb la seva obra. Potser, segurament, aquesta és una admiració que s’extèn cap a la seva persona. Com diu Empar Moliner, en aquest llibre, Monzó es fa estimar per tothom.

Un darrer record i ho deixo córrer, de finals del 80. Fira del Llibre de Segona Mà del Passeig de Gràcia. Uns adolescents, en Ramiro i jo, fullejant llibres que ni enteníem ni podíem, aleshores, gaudir. De cop i volta, parlant d’oïdes però en veu alta, li faig un comentari d’admiració sobre un dels llibres de Monzó. Crec que vaig dir-li alguna cosa com: “este tío es una caña”. Darrera meu, remenava llibres i jo sense adonar-me’n, el propi Monzó. No crec que ell se n’hagués adonat. Jo, en canvi, me’n vaig anar mig avergonyit.

Advertisements

Una resposta

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: