Fuerteventura (II): Descompressió i passeig pel centre de l’illa

En jornades de descompressió com aquestes és imprescindible procedir a un lent aprenentatge sobre com relaxar-te i administrar el nou temps. Els llogarrencs, és evident, ja han nascut ensenyats en aquests menesters. Saben com passar l’estona, fer feina, fer-la petar o totes tres coses alhora. Per als barcelonautes, particularment per a alguns, aquestes coses volen temps. No se n’aprèn a desconnectar d’un dia per l’altre. Acostumats a la confusió dels temps de lleure i treball, les coses a fer s’amunteguen sobre les que has fet ja o les que fas en aquest moment. No és cosa fàcil, doncs, fer-nos al nou ritme insular. Continua llegint

Anuncis

Fuerteventura (I): Arribem a l’illa

Temps enrere, quan Barajas no tenia la Terminal 4 i Iberia no s’escarnia tant amb la població catalana, podies volar per pun preu raonable de Barcelona a Fuerteventura en tres hores. Ara, això ja fa temps que s’ha acabat. Els catalans podem volar des de Girona fins a Lanzarote en una companyia de baix cost (és a dir, amb humiliacions i sobrecostos inclosos) o fer com hem fet nosaltres: passar per Madrid, pagar el doble, i d’allà, vaga encoberta de controladors mitjançant, arribar-nos fins a l’illa canària. Vuit hores de trajecte, tot plegat. Aquesta darrera ha estat la nostra opció. Mal fet però ja som aquí. Continua llegint

L’èxit del 13-D i les seves esquerdes

Jo també sóc dels que penso que el que va succeir ahir a catalunya, aquests 15.000 voluntaris i més de 200.000 persones mobilitzant-se i votant per la independència és ja un èxit sense paliatius. Tant m’és que la participació global no arribès al 30%. Amb els mitjans disponibles (migrats) i amb el suport institucional recollit (minso), només el ressò internacional i la inversió en il·lusió que s’han recollit ja han estat tot un èxit. Fins aquí un excel·lent a tots els qui s’hi van veure amb cor de tornar-nos l’esperança a molts de nosaltres. Continua llegint

Quim Monzó i jo (I): El descobriment

Deuria ser l’any 1993. Era un dia calorós d’estiu, molt calorós. Era el mes d’agost i de camí cap a la biblioteca de la Facultat de Medicina, al Clínic de Barcelona, on aleshores estudiava, vaig aturar-me a remenar llibres a una llibreria. Crec que ara es diu BCN Books, es troba a la cruïlla de Rosselló amb Rocafort i és absolutament prescindible. Aquell estiu, en aquella llibreria, va arribar-me a les mans un dels llibres de contes de Monzó.  Potser ZZZZZZZZEl vaig comprar.

Ja no me’n vaig recuperar mai més d’aquell impacte. Aquell estiu vaig devorar tots els llibres seus que vaig trobar. I no en faltaven ni eren pocs. Quan n’acabava un o estava a punt de fer-ho, corria a la mateixa llibreria a comprar-ne un altre. Encara em veig a mi mateix, al balcó de casa, emulant els seus personatges despreocupats i fugidíssos que passen les nits d’estiu amb un gintònic a la mà. Va començar en mi una obsessió lectora per la seva obra. També una admiració profunda per aquell escriptor i periodista que aleshores, o potser uns mesos més tard, despuntaria mediàticament a l’enyorat Persones Humanes. Vaig quedar arravatat del seu sentit de l’humor, de la seva intel·ligència, de la manca d’afectació i modèstia. També de les seves contades proclames independentistes, del seu rigor lingüístic, de la consciència de que darrera d’aquella perfecció formal s’hi amagaven hores de treball i dedicació. Un missatge, aquest darrer, que per altra banda lligava molt bé amb la meva ètica del treball calvinista, mamada a ca’ls jesuïtes. Continua llegint

Cap de setmana a la Llombardia (i 2): Milà

Diumenge al matí tot va poc a poc. Nosaltres, com és costum, no matinem per sortir a passejar. Dormim fins que el rellotge avisa que podem perdre l’esmorzar, ens dutxem i baixem al restaurant de l’hotel. Poc abans de migdia ja som al carrer. Deixem la via d’un poeta, prenem la d’un patriota, després la d’un polític i novament la d’un escriptor. Il Quadrilatero d’Oro, la zona al Nord del Duomo, és una zona de botigues de luxe, senyores ensenyorades i una munió de gent que s’atapeeix sobre els aparadors. Estilísticament parlant, la veritat, nosaltres juguem en camp contrari. Continua llegint

Cap de setmana a la Llombardia (1): El llac de Como

Dijous Milà em rep amb fred i pluja. Divendres al vespre les meves obligacions de feina ja han desaparegut, com la pluja, però el fred continua intens. Milà és una ciutat comercial al centre i majoritàriament residencial i burgesa a la rodalia. Els edificis són sobris, les avingudes amples i la gent hi passeja decidida. Sopem en una pizzeria realment deliciosa. Malgrat tot, estic baldat, enllestim ràpidament i anem a dormir. A l’endemà, dissabte, deixem l’hotel que porta el nom de Beatrice d’Este i amb el tramvia circumval·lem el centre fins arribar a plaça Repubblica, al més còmode i econòmic Hotel Manin. Continua llegint