El Tripartit contra tots

Tal i com estan les coses aquest Tripartit no hauria de durar ni un dia més. Avui apareixia en un article de Barbeta a La Vanguardia la tesi que faig meva. En síntesi i complementant la idea del periodista, a Catalunya, ni hi ha política social, ni n’hi ha de nacional, ni hi ha els diners ni la capacitat per fer una cosa o l’altre. L’única cosa que hi ha és el que pervertint les paraules de Nietzsche en diríem voluntat de poder. Millor dit, de cadira de govern.

A Madrid, el govern de ZP es troba més sol que la una. Sense aliats, vergonya ni capacitat de generar la més mínima confiança. Ni per resoldre la seva solitud politica ni per resoldre, què dir, la crisi. La meva opinió és que si no han remodelat encara el govern (i és qüestió de temps) és perquè la crisi els propers mesos serà tan greu (bancs i caixes fussionats o salvats; atur a 4M, 4,5M i fins a 5M de persones) que no es tracta de cremar cartuxos abans que no arribi l’anunciada debacle. I en aquesta tesitura, la situació només es resol fent una cosa: oferint-li a Catalunya el finançament o, principalment (i és mes econòmic), donant-li a CiU unes eleccions anticipades. Continua llegint

Anuncis

Montilla veu “condicions”

Aquest món de la política catalana cal veure’l per creure-te’l. Avui, en plena compareixença de Montilla al Parlament va i es despenja amb aquestes declaracions: després de les eleccions basques i gallegues, les condicions per aconseguir el finançament (repetim-ho: perquè la llei es compleixi)  són millors que abans. Què ha passat pel mig? Doncs que el PSG ha perdut les eleccions mentre que el PSE les ha guanyades. Entenguem-nos: que el PSOE ha perdut els seus dos aliats de Galeusca que tenia, PNB i BNG, i que ara necessita a CiU. Continua llegint

Ni fets ni paraules

Comparem aquestes dues notícies. La primera fa referència a la visita de Montilla al Japó per entrevistar-se amb els directius de la multinacional Sony. La segona és d’aquest passat dilluns i ens parla de l’empresa en qüestió. En la primera la fita del montillisme és haver reconvertit un expedient de regulació d’ocupació en un una proposta de congelació salarial. En la segona, exàctament vuit dies més tard, es confirma l’acomiadament dels 275 treballadors de la filial de Sony a Viladecavalls. Continua llegint

Trist paper el del PSC

Tothom dóna per descomptat que el PSC aprovarà els pressupostos del PSOE al Congrés la setmana vinent. Primer va ser Corbacho, després aquest madrileny que resulta que és català i que es diu David Vegara i finalment la menestra més valorada, Carmen Chacón, la nena del rifle, l’embaràs i el vivaespaña. La política catalana més votada. L’únic que no sembla avenir-se és el Conseller Castells. I jo en aquests casos em pregunto: no sap a quin partit milita, vol salvar la cara o està jugant de farol? Continua llegint

Tenim dignitat els catalans?

Aquest matí, a cavall entre la vergonya que està perpetrant Neus Bonet a una Catalunya Ràdio sense crosta nacionalista (una veritable vetlla de difunts) i l’esportiu però inútil Basté a RAC1, escoltava el següent: Montilla creu que el finançament no es tancarà fins l’any vinent. No podia ni creure-m’ho. Tan panxo, el Molt Honorable. D’acord que en ZP ha mentit i s’hi ha pixat a sobre; d’acord que la llei si és la que es deriva de l’Estatut no cal aplicar-la; d’acord que d’en Saura i del seu pacte amb De La Vega no cal perdre-hi ni un minut… però es que ara anem més lluny. El PSOE (i amb ells el tansemenfotisme del PSC) gosen amenaçar les forces que no donin suport els pressupostos de l’Estat. Continua llegint

A per ells, oé

Si per una cosa no volia que guanyés Espanya era per estalviar-me l’onejar de banderes espanyoles, algunes amb l’àliga, pels carrers de Catalunya. He de confessar que jo també vaig vibrar amb els meus tretze anyets amb la victòria d’Espanya sobre Malta per 13 a 1. O era per 14? Tant se val. La gent despolititzada, aliena a conflictes lingüístics o històrics, o directament castellanoparlant, és comprensible que celebri la victòria d’Espanya com qui celebra les Festes de Gràcia, llença coets per Sant Joan o s’apunta a la rua de la Mercè o les celebracions del Barça. El desig de celebració en estat pur, no cal dir-ho, té un gran poder d’arrossegament. Continua llegint

9-M: El paper(ot) de Maragall

La notícia del dia no sé si ha és la senyora Dolors Nadal justificant el menyspreu lingüístic cap a Catalunya o la reacció dels socialistes amenaçant amb exigir l’autofinançament als bisbes que tant es lamenten. Sigui com sigui, anticatalanisme de debò o anticlericalisme de mentides pal·lideixen davant l’amenaça mai del tot consumada del President Maragall de votar en blanc.

I és que molt va patir aquest home amb el seu ex-partit. Mentre va ser l’autoproclamat líder de la facció catalanista en aquella tramoia d’espanyolisme feta a còpia d’acumular càrrecs locals, Maragall va anar fent la viu-viu. Així va sortir-se amb la seva amb els Jocs Olímpics, El Fòrum del 2004, la presidència de la Generalitat o l’Estatut(et) retalladet. Però quan de debò li van cridar l’alto, quan des de Madrid el van rebolcar primer i després defenestrar, la broma es va acabar. Continua llegint