EL finançament. Punt i final

Com la majoria de catalans, no tinc una opinió ferma sobre el resultat final del debat del finançament. Em miro i em rellegeixo les taules i els percentatges i, tot i considerar-me una persona que ha seguit el debat, no sé ben bé què dir-ne. Òbviament puc llegir les xifres finals aproximades i entenc que si abans de cada 170€ tornaven 95, ara ho faran 105. En aquest punt hem guanyat, sí. 3.800M€ (estimats) per al 2012 també són bastant més del que rebíem. Així que també per aquí hem millorat. També sembla que en molts punts no es compleix l’Estatut(et) i efectivament hem acceptat una baixada preventiva de pantalons que CiU no té perquè acceptar. Fins aquí, la cosa sembla objectiva.

7-J: El dia després

Quin és el balanç de les eleccions d’ahir? Anem a pams.

Per al PSC-PSOE, la patacada es força important. Perden set punts a Catalunya i baixen, tot i que no tant, a Espanya. A casa nostra més de 200.000 votants deixen d’anar a votar. La imatge del President Montilla sortint a fer balanç de les eleccions abans de fer públics els primers resultats (22.00h) ho diu tot. Llegeix, s’entrebanca, confon pronoms amb preposicions i endavant que no ha estat res. Una vergonya per al país i una vergonya per al seu partit. Balanç dels danys, cap. La mentida continua.

Ramon Tremosa al Via Fora de Sants

El passat dimarts, entre partit del Barça i partit del Barça, assistim a la xerrada (conferència, en el seu cas) de Ramon Tremosa. En Tremosa és actualment un dels grans teòrics de les infraestructures i la logística a casa nostra, a banda d’un nacionalista convençut. Per això, sembla ser, n’Artur Mas decidí que ell havia de ser el candidat de CDC a les eleccions europees. Certament un home amb més empenta i més embranzida que no pas el pedant i ideològicament ambidextre (vegeu-lo ara) nét d’en Cambó.

El Tripartit contra tots

Tal i com estan les coses aquest Tripartit no hauria de durar ni un dia més. Avui apareixia en un article de Barbeta a La Vanguardia la tesi que faig meva. En síntesi i complementant la idea del periodista, a Catalunya, ni hi ha política social, ni n’hi ha de nacional, ni hi ha els diners ni la capacitat per fer una cosa o l’altre. L’única cosa que hi ha és el que pervertint les paraules de Nietzsche en diríem voluntat de poder. Millor dit, de cadira de govern.

A Madrid, el govern de ZP es troba més sol que la una. Sense aliats, vergonya ni capacitat de generar la més mínima confiança. Ni per resoldre la seva solitud politica ni per resoldre, què dir, la crisi. La meva opinió és que si no han remodelat encara el govern (i és qüestió de temps) és perquè la crisi els propers mesos serà tan greu (bancs i caixes fussionats o salvats; atur a 4M, 4,5M i fins a 5M de persones) que no es tracta de cremar cartuxos abans que no arribi l’anunciada debacle. I en aquesta tesitura, la situació només es resol fent una cosa: oferint-li a Catalunya el finançament o, principalment (i és mes econòmic), donant-li a CiU unes eleccions anticipades.

Montilla veu “condicions”

Aquest món de la política catalana cal veure’l per creure-te’l. Avui, en plena compareixença de Montilla al Parlament va i es despenja amb aquestes declaracions: després de les eleccions basques i gallegues, les condicions per aconseguir el finançament (repetim-ho: perquè la llei es compleixi)  són millors que abans. Què ha passat pel mig? Doncs que el PSG ha perdut les eleccions mentre que el PSE les ha guanyades. Entenguem-nos: que el PSOE ha perdut els seus dos aliats de Galeusca que tenia, PNB i BNG, i que ara necessita a CiU.

Quico Homs sobre finançament

Després de molts anys de perdre’ns la pista retrobo uns antics companys de lluita independentista de quan teniem vint anys i corríem darrera la flama olímpica amb l’estelada. Dimarts passat ve al Via Fora de Sants per parlar-nos del finançament el diputat de CiU Quico Homs, un dels que més en sap de l’entramat de les negociacions. La seva exposició inicial és més aviat decebedora. Homs fa marxa enrere en el temps per parlar-nos de finançament català i Transició, d’errors i de tàctiques del seu partit. Es demostra com un bon orador i sobretot és d’agrair-li el seu optimisme. Ara bé, de suc, no gaire, i aquest només arriba en el torn de preguntes.

Mas amb Tremosa a per totes

Imagino que només podem considerar una bona notícia el fet que Ramon Tremosa sigui el nou candidt de la Federació nacionalista al Parlament Europeu. I dic que considero, com podria dir imagino o penso, perquè els amics d’Esquerra haguessin estat encantats d’haver pogut comptar amb el sí de Tremosa. Però no ha estat així. La Casa Gran del catalanisme va a per totes i no li cal el suport d’una Esquerra, ERC a la foto , que imagino ara comença a veure quines són les conseqüències del seu suport incondicional a l’opció d’esquerres.

La casa gran del catalanisme

Allà hi eren en Mas, Colomines, Villatoro i una part de la intel·lectualitat convergent del país, per declarar inaugurada la nova seu de La casa gran del catalanisme. La cosa té nom de restaurant de províncies, la veritat. Però no, dec ser jo que vaig mal fixat i carregat de punyetes. El fet és que no costa trobar en aquest gest de la refundació, una paret per pintar, paletes i quatre polítics fent de mestre d’obra, una dramatització de les aspiracions dels convergents: recuperar lloc no només polític sinó també ideològic.

9-M: Les restes del naufragi

L’onada d’espanyolisme arriba a Catalunya i s’emporta una bona part de les esperances posades en el nacionalisme. Si Catalunya ha de ser independent, certament, la independència no ens arribarà de la mà d’Esquerra. Escombrada del congrés amb uns resultats que només els pitjors pronòstics donaven, ara només cal esperar les inaplaçables defenestracions. Llamazares ja ho ha fet.

Qui guanya aquestes eleccions? Certament el PSOE que manté posicions i veu pagats els seus bons serveis amb quatre anys més de Malenis, mentides i mala gestió. Catalunya paga traïdors i convida a una nova ronda. El PSC ha demostrat que una escombra i un cubell com a caps de cartell aconseguirien uns resultats igualment encomiables. Guanya també Duran i el seu gueto que ara ja aspira a ser ministre. Guanya també el sector ultra del PP que, en aquestes circumstàncies, ja anuncia quatre anys més de crispació, insult i anticatalanisme mentre manté a ratlla el sector modernitzador.

9-M: CiU, normes d’ús

CiU ja fa temps que està en una davallada perillosa. Perillosa per a ells i perillosa per al nacionalisme. El problema del relleu mai reeixit del tot del President Pujol, s’ha traduït en una lluita intestina entre faccions però, sobretot, en una manca evident de lideratge. Millor dit: de reconeixement intern del lideratge i això té a veure amb l’encadenament de derrotes. Mas no és Pujol, ni té el seu carisma ni tampoc els que se sotmetien de grat al President, tenen ara perquè fer-ho quan l’interlocutor és un altre.

9-M: CiU descol·locada

No es deu només al debat d’abans-d’ahir tot i que també n’evidencia les causes. Ho deia ahir un dels directors de diari que apareixien a la versió catalana dels 59 segons: CiU té greus problemes per obrir pas al seu missatge en els mitjans de comunicació. Estem tan preocupats de saber si ens quedarem amb el mal o anirem a pitjor que la resta (CiU, ERC, IC) queda aparcada fins després de les eleccions.

9-M: El país sense esperança

Què ens pot dur de bo les eleccions? Res. El millor, que les coses es quedin com estan.

Un Partit Popular que segueixi covant odi i rancúnia a l’oposició, escalfant-li la cadira als mateixos que fa quatre dies ens omplien les orelles amb l’11-M i fa sis el protagonitzaven. Un PSOE en minoria, però prou majoritària com per poder governar amb el suport de dues o tres crosses. Que pugui continuar mentint, incumplint els seus compromisos i forçant als seus socis catalans a campanyes tan gracioses com aquella que diu La Catalunya optimista.