L’èxit del 13-D i les seves esquerdes

Jo també sóc dels que penso que el que va succeir ahir a catalunya, aquests 15.000 voluntaris i més de 200.000 persones mobilitzant-se i votant per la independència és ja un èxit sense paliatius. Tant m’és que la participació global no arribès al 30%. Amb els mitjans disponibles (migrats) i amb el suport institucional recollit (minso), només el ressò internacional i la inversió en il·lusió que s’han recollit ja han estat tot un èxit. Fins aquí un excel·lent a tots els qui s’hi van veure amb cor de tornar-nos l’esperança a molts de nosaltres.

La nova Solidaritat Catalana

Hi he pensat força darrerament: a manca de lideratge polític, la societat civil ha de prendre el pols a la situació i plantar cara. Tenim dos grans exemples en els darreres mesos. Exemples que ens omplen d’optimisme envers el país i particularment envers el nostre futur. El primer exemple ve del centenari llarg de municipis que han tingut la valentia de plantejar el que és un crit inapelable: cap país pot renunciar a la llibertat de decidir el seu futur. D’aquí es desprèn l’acte democràtic del proper 13-D.

Pilar ReHola, o que la ideologia no sigui impediment per a una bona frase

Si hi ha quelcom de bo d’aquest sidral que ens ha dut la corrupció urbanística, a banda de per veure el senyor Zaragoza menjar-se les seves pròpies paraules, és per destriar el gra periodístic de la palla. Pel que fa al gra, cadascú que triï el que vulgui. Pel que respecta a la palla dos dels meus tres espantaocells preferits han quedat retratats aquests darrers dies en una veritable mostra de pornografia periodística. Un: Sostres. Poc més queda a dir d’aquest personatge. Potser que és un home que hauria de seguir ben aviat els passos del seu admirat Jiménez Losantos. És a dir, anar de cap al jutjat a gratar-se la butxaca i d’aquí passar a un mitjà de segona o tercera com per exemple e-notícies. Llàstima que ni ells el volguessin. Un mitjà esperpèntic i sensacionalista que ahir recollia la frase de la Sra.ReHola en la que la independentista dóna les gràcies a Garzón per venir a salvar-nos amb l’operació Pretòria.

Reagrupament o dispersió?

Trist paper el de l’independentisme polític. Quantes sigles més necessitem per anar pel món? Realment en calia una més? ERC, CUP, CDC, UDC, IC, Catalunya Lliure, PSAN… La darrera jugada del Sr.Carretero certament no ajudarà políticament a l’independentisme. A nivell electoral ben segur que no. Pel que fa a l’independentisme com a moviment social i polític, en el seu sentit més extens i integrador, molt em temo que tampoc. Per què ho penso? Doncs perquè el Sr.Carretero és un home d’idees simples, senzilles, unidireccionals. mentre que la política és l’art de fer tot el contrari: construir lideratges, establir consensos, unir voluntats diferenciades.

Arenys: de la il·lusió i els bufons

Els espanyols estan que trinen amb el referèndum d’Arenys de Munt. Tants anys fent-se passar per liberals, tantes crides a la regeneració democràtica per justificar el pacte PSOE-PP a Euskadi que ara la demostració, aquesta sí, democràtica d’ahir els ha posat nerviosos. El resultat també. Un 41% de l’electorat va anar a votar i un 96% d’aquest ho va fer a favor de la independència. Curiosament, els del Mundo, els qui van deixar constància que un 56% dels seus lectors són catalanòfobs ara no veuen cap relació entre el seu amor i el nostre cansament, digueu-li fartament, digueu-li fàstic.

Diada 2009: Una nova “jornada festiva”

Un dia mogut, el d’avui. Requeria d’un cert dipòsit d’energia per la qual cosa, ja de ben matí, m’he disposat a estirar la son tant com he pogut. Fins les onze, pas malament. Tot seguit, he fet la meva mirada habitual als balcons de Sants i amb alegria he descobert que, al meu carrer almenys, el nombre d’estelades era més elevat que el dels anys anteriors. Cosa de la desafecció, el montillisme i la presa de pèl estatutària, suposo. Poques persones poden llevar-se a Barcelona amb tres estelades a la vista en l’edifici del davant i jo així ho he fet jo aquest matí.

La plantació anticatalana

45.000 hectàries de fermosa plantació són més que quatre brots verds d’anticatalanisme, deia Quim Monzó a la seva columna del passat dissabte. Per aquestes dates apareixia una nova mostra de com atiant el foc anticatalà s’aconsegueix que la flama creixi. Un 56% dels lectors del diari El Mundo es consideren catalanòfobs. Deu ajudar el fet que no somriem quan ens foten la mà a la cartera i a sobre tenim la barra de demanar a mitja veu que no ens robin tant. No cedir al xantatge de la uniformització implica aguantar que t’escupin a la cara i després et donin un mocador per eixugar-te.

“Notícia de Catalunya” (orig.1969)

Notícia de Catalunya, de Jaume Vicens i Vives (1969). Barcelona: Ed.Destino, pp.231

Aquí tenim un text important per a l’història d’aquest país. Una anàlisi rigorosa de la mentalitat catalana al llarg de la seva història, feta de la mà d’un dels més grans, lúcids i rigorosos historiadors. El text de Vicens Vives vol ser sobretot un intent de posar les coses al seu lloc i aixecar una visió alternativa a la visió romàntica de Catalunya, contra els historiadors del mite medieval.

EL finançament. Punt i final

Com la majoria de catalans, no tinc una opinió ferma sobre el resultat final del debat del finançament. Em miro i em rellegeixo les taules i els percentatges i, tot i considerar-me una persona que ha seguit el debat, no sé ben bé què dir-ne. Òbviament puc llegir les xifres finals aproximades i entenc que si abans de cada 170€ tornaven 95, ara ho faran 105. En aquest punt hem guanyat, sí. 3.800M€ (estimats) per al 2012 també són bastant més del que rebíem. Així que també per aquí hem millorat. També sembla que en molts punts no es compleix l’Estatut(et) i efectivament hem acceptat una baixada preventiva de pantalons que CiU no té perquè acceptar. Fins aquí, la cosa sembla objectiva.

Des de Galícia (i II)

En una taula de bar, a tocar de la plaça de l’Obradoiro, m’expliquen l’experiència personal de qui va treballar durant una època a prop de l’ínclit Manuel Fraga. Em parlen d’una persona amb una capacitat de treball absoluta. D’un avui que a les set tocades ja era a la taula del despatx amb un estol d’ajudants. Calia veure’l, em diran, quan sortia d’expedició  amb el seu sèquit (quinze persones) a veure les colònies gallegues a Llatinoamèrica.

Des de Galícia (I)

El dia que surten als mitjans les pintades a la líder del grup “Galicia bilingüe” aterro a Santiago de Compostela. Feia vuit anys que no passava per aquí i els meus records són  escassos. Tristament, vuit anys són molts anys. L’hotel on m’allotjo, el Puerta del camino és un monstre de deu plantes situat als afores de la capital i en ple encreuament d’autovies. Des de la meva novena planta veig els cotxes que passen, els prats i els boscos al fons i sobretot la pluja. Una lliçó que aprenc per a propers viatges és la de no menystenir les previsions metereòlogiques. Si el diari diu entre deu i catorze graus vol dir precisament això. Tampoc la pluja me la traurà ningú. Plou a bots i barrals; seguit d’estones d’aparent calma a les quals segueixen noves precipitacions.

7-J: El dia després

Quin és el balanç de les eleccions d’ahir? Anem a pams.

Per al PSC-PSOE, la patacada es força important. Perden set punts a Catalunya i baixen, tot i que no tant, a Espanya. A casa nostra més de 200.000 votants deixen d’anar a votar. La imatge del President Montilla sortint a fer balanç de les eleccions abans de fer públics els primers resultats (22.00h) ho diu tot. Llegeix, s’entrebanca, confon pronoms amb preposicions i endavant que no ha estat res. Una vergonya per al país i una vergonya per al seu partit. Balanç dels danys, cap. La mentida continua.

7-J: Perquè votaré Tremosa

Durant tota la meva vida només he votat partits d’obediència catalana. Fins ara només un partit ha centrat les meves preferències de manera gairebé ininterrompuda, aquest ha estat ERC. N’he estat seguidor i simpatitzant. Vaig gaudir amb el llibre d’Oriol Malló sobre Puigcercós. Abans em vaig empassar tot el que Colom ens deia com un devot creient qualsevol. Vaig votar encantat per Carod el 2003 i el 2004. El 2006 ja vaig anar a votar a Esquerra amb la pinça al nas. Em temia el que podia acabar passant i ha passat. La captura del partit per la menjadora. La renúncia a l’ideari, als fets i a les paraules.

El periodisme a debat

Vicent Sanchis va xerrar amb nosaltres ahir al vespre. Fa temps que el segueixo i és dels periodistes que em mereix un cert crèdit i em desperta un cert interés. El fet és que, el que fou director de l’Avui i actualment dirigeix Barça TV, va reunir ahir al Via Fora de Sants una desena d’interessats en el periodisme que es fa en aquest país. La vetllada va discórrer fent cops de volant entre un tema i un altre però va tenir els seus moments d’interés. Anem amb els petits tresors informatius que ens va deixar:

7-J: El PSC i el seu públic

No hi ha dubte, de la mà de José Zaragoza, el PSC-PSOE, està aconseguint superar-se més enllà dels seus límits. L’únic problema que hi veig és que al final la cosa ja faci pudor; que tant dir-li imbècil al propi electorat al final algú se n’adoni, que es cansi i se’n vagi a l’altre extrem espanyolista i voti els seus socis del País Basc.