Paulina Buxareu, de Josep Maria de Sagarra (1919)

E-book gratuït al Projecte Gutemberg. ISO-8859-1. També disponible a les Obres Completes. Prosa. Barcelona: Editorial Selecta, pp. 3-73

Paulina Buxareu és la història de la tia Paulina, una solterona d’edat avançada, amb prou anys per renunciar a la joia del casament i pocs encara per no deixar d’organitzar la vida, particularment l’amorosa, dels altres. Sagarra, en aquesta obra, una de les seves primeres, destaca per la seva capacitat de reproduir ambients físics i psicològics. Darrere d’aquest text, és fàcil imaginar-lo en la seva faceta de dramaturg popular, retratant els costums d’una classe burgesa avorrida, amb poques coses a fer però un munt de prejudicis socials i religiosos a sobre. La seva recreació d’aquests familiars espais és un petit culebrot, entre tendre i còmic.

Lanzarote (i IV): Comiat de les illes

Dia de Reis. Pluja fina i sol de rajos intensos que es combinen intermitentment. La piscina, desangelada quan es perd de vista l‘horitzó vacacional, s’acomiada de nosaltres i nosaltres d’ella. Avui és dia de retorn cap a casa. Un llarg retorn que començarà avui a Lanzarote i acabarà demà a l’aeroport de Fuerteventura. Agafem el cotxe, tot esquivant els curiosos propietaris, i ens encaminem cap a Playa Blanca on es espera el ferry cap a Corralejo. Un petit trajecte de vint minuts que passem consultant internet amb l’ordinador portàtil amb wifi però també marejant-nos a base de bé amb el colpeig rítmic de les onades contra el casc de la nau. Tot plegat, passa ràpid. Ja som a l’altra banda de l’estret.

Lanzarote (III): Al Timanfaya

El 5 de gener és el dia previ a Reis. El nostre poblet, Güime, es lleva ventós i una mica fred. El temps no acompanya per fer una estada al voltant de la desaprofitada piscina i les noies volen sortir d’hora i “aprofitar el dia”. Doncs així fem. Enfilem cap a l’oest. A l’entrada del parc natural del Timanfaya fem l’esmorzar. Es tracta d’un bar-restaurant de perfil marcadament infecte, sense carta de preus i on el tarannà del propietari (cinquanta anys, pinta de desvagat i pantalons a mig caure que deixen veure l’extrem superior de la ratlla del cul) ens fa veure que hem estat víctimes d’una tela d’aranya per a potencials turistes desprevinguts. Entrepans i begudes, disset euros.

Lanzarote (II): El Nord del Nord

Per molt que una part de l’equip vulgui descansar (fer allò que dèiem en boca de Pi de la Serra el dia d’ahir), un 50% dels presents per ser exactes, està vist que no ens en sortim amb la nostra. Ja fem molt dedicant tot un matí, jo, a subratllar el meu manual d’ètica empresarial i en JdD a inspirar-se per a futurs contes en una deliciosa traducció al català de l’Odissea d’Homer. A migdia toca xafarranxo de combat i sota el crit de “hem vingut aquí per fer això?” ens veiem transportats a contracor cap els Jameos del Agua. Els Jameos són una construcció feta a imatge i semblança del gust artístic i arquitectònic del seu autor, César Manrique. Es tracta d’una construcció subterrània que aprofita els desnivells d’aquesta terra volcànica per integrar un espai compost per cova i piscina natural amb unes grans o immenses sales emblanquinades molt del gust dels anys setanta. Val la pena? Suposo que sí. Tot i que em ve al cap el trist destí d’aquells diminuts crancs invidents (“no els trobarà enlloc més del món”) que passen els seus dies al fons de la immensa bassa sota la mirada encuriosida dels turistes.

Lanzarote (I): L’arribada

Tot i que dormo poc i malament (en aquesta època de l’any la roba de llit o és poca o és massa), a les 9.30, tal i com estava previst, emprenem camí cap a Corralejo, l’extrem  Nord de l’illa i el punt d’enllaç amb el ferry de Lanzarote. En aquest sentit, les coses marxen doblement sobre rodes. Just una hora de camí, amb temps suficient per comprar amb calma els passatges, pujar el cotxe al ferry i instal·lar-nos al menjador a fer un esmorzar de pastors allà on d’altres prenen tes i infusions diverses. Vint minutets de catamarà i ja som arribats.

Fuerteventura (V): Al Nord anem

Per completar el nostre passeig per l’illa només ens falta visitar el Nord. Com, en principi i si res fa canviar els plans, aquest serà el nostre últim dia a Fuerteventura, ens comprometem a llevar-nos d’hora (les deu) i sortir a una hora prudencial (les onze). Agafem la carretera d’Antigua, trenquem per La Ampuyenta fins a Tetia, d’aquí a l’Oliva i cap a l’esquerra cap a les platges d’El Cotillo. Val a dir que aquesta zona nord-occidental és més blanca i té més dunes que cap altre que haguem visitat fins al moment. El Cotillo és un grup de cases més o menys ben avingudes que per manca de volum ho tenen difícil per arruïnar la bellesa del paisatge.

Fuerteventura (IV): Posta de sol a Ajuy

Aquest divendres, primer dia de l’any, de fet, no existeix. Els primers dies de l’any, a Barcelona, acostumen a ser un arrossegar-se per casa sense res a fer, un passar l’estona avorrit sense interès. Quan som a l’estranger, el més comú dels casos, implica passejar sense rumb per entre carrers amb botigues tancades. Aquí a Fuerteventura, avui el cel està núvol i no convida a sortir a l’exterior. És clar que la casa Tamasite, on ens hi estem, ja és tota ella exterior, amb un petit pati per als àpats, bancs, gandules i demés; per tant la diferència entre quedar-nos a casa i sortir a efectes pràctics és petita. En conseqüència, em llevo d’hora, escric i, després de l’esmorzar comunitari, llegeixo.

Fuerteventura (III): Cap d’any a Tuineje

Ja integrats en el ritme de l’illa (les dones dormen fins a migdia, els homes vagaregem des de les nou), aquest darrer dia de l’any l’enfilem amb la mateixa determinació i falta de consistència que la resta de dies que ens esperen aquí. Matí d’ordinador, internet, lectura a la vora de la piscina, esmorzar pantagruèlic i cap a les dues al cotxe hi falta gent. Avui la zona d’exploració serà l’allargassat, assolellat i turístic Sud.