Si és veritat que…

… Zapatero pensa despatxar “el problema catalán” amb 1.400 milions d’euros, es despatxarà alguna cosa més que el problema del finançament. Es despatxarà el Tripartit, els governs d’esquerres a la Generalitat i qualsevol lectura possibilista de les relacions de Catalunya amb Espanya. La situacio és greu, molt greu. El que el passat 31 d’agost, quan teòricament expirava el termini de dos anys per pactar el finançament, no va poder ser per falta de temps, ara no pot ser perquè no hi ha diners a caixa. Espanya menteix, Espanya incompleix. Continua llegint

Anuncis

Segon incompliment o la dignitat dels catalans (3)

Molts ja van/vem dir, amic Saura, desconfia del mentider perquè menteix. Tot i que l’amic Saura no és un amic qualsevol, és un dirigent d’un partit en el govern i de la mà del qual existia la possibilitat de dur al Congrés a donar explicacions sobre tanta mentida al president del govern espanyol, l’indigne ZP, també conegut per l’amic de Catalunya. Però el senyor Saura va caure de quatre grapes, vull creure que per innocència i sospito que per alguna cosa més greu. Continua llegint

Lligats a l’optimisme

Sentia avui parlar a una persona que ha estat al costat del President Pujol molts anys. Quan el President Pujol se’n anava al Japó, feia veure que duia inversions cap a casa nostra, no feia altra cosa. La realitat és que aquest era un gest de promoció, de dinamisme, d’optimisme i una invitació a creure en el país i a invertir. Imagino que adreçada a la gent a la que realment anava destinada aquest missatge: els mateixos empresaris catalans. En contrast, comparàvem la situació amb la de l’actual govern de Zapatero. Continua llegint

Els disbarats de Carod ja no interessen

Tot sigui dit de passada, el que abans era motiu de guerra civil, revolució o d’entrada dels militars amb armes i canons per La Diagonal, avui ja no interessa. El fet que el vicepresident del govern anunciï una seccessió planificada o apunti que ens cal un exèrcit per ser un país normal, ja no mereix ni un titular de portada. Tot just una entradeta i mig full de pàgina interior. Curiós país aquest, l’espanyol, pel qual el mateix vicepresident, les mateixes declaracions però amb president diferent i circumstàncies polítiques igualment diferenciades, ja no interessen. Qui ha canviat: ERC, el seu ideari, el govern català, la desafecció de Montilla? Continua llegint

La Catalunya decebuda mira Ridao

He posat la tele i, vés per on, feien el debat d’investidura al Congrés espanyol. Precisament era el torn del reputat orador Ridao. I mentre aquest parlava de la Catalunya decebuda, del vot de la por, del bienni de la il·lusió (2004-05) en front del bienni del gir a la dreta (2006-07) de la passada legislatura, jo m’anava fent a la idea de les virtuts i potencialitats del pseudogrup d’Erc al Congrés. En Ridao sap xerrar, té un to apropiat, sembla que sap de què parla. No és ni barroer, ni abraonat com els companys Tardà i Puigcercós, però avorreix, no contagia res i, certament, en el dia d’avui ha tocat en tant poc temps tantes idees que a hores d’ara m’és difícil saber de què ha parlat. Continua llegint

9-M: El lamentable debat Zapatero-Rajoy

En aquest estat que es creu bipartidista es pretén que ens congratulem de la possibilitat de veure el cara a cara entre les dues opcions majoritàries. Malgrat tot, una cosa té de bona la confrontació d’ahir: veure la trista indigència política en la que vivim. L’espectacle televisiu que vam veure no diria que fou dantesc però sí lamentable. Lamentable pel format: ritme trencat, impossibilitat de demostrar unes habilitats discursives i d’oratòria que tal vegada no tinguin, o l’ús del teleprompter (teleprompter!!) com si es tractés d’un anunci o la presentació d’un telenotícies. Lamentable també pel nivell demostrat a banda i banda. A anys llum dels Anguitas, González, Pujols i demés. Continua llegint