Sobrereacció al Camp Nou

Ahir va succeir un fet curiós, sorprenent i certament estrany. Corria el minut 80 de la segona part al Camp Nou. Un Barça desconegut format per noms totalment inaudits corria amunt i avall fent veure que volia remuntar un 0-1 contra un dèbil, molt dèbil Osasuna. Llavors ve l’incident. Un arbitre dolent expulsa un defensa barcelonista per una entrada dubtosa. A partir d’aquí assistim el meu germà, jo i un amic danès a una espectacular sobrereacció del públic. La gent, com de manera potser massa fàcil acostuma a fer sempre que succeix un fet similar, treu mocadors . Després ve la xiulada i novament els mocadors… fins al final del partit. Aquest serà el record que els socis ens endurem d’aquest darrer partit de la temporada. Continua llegint

Anuncis

“Humillado el himno nacional”

Se sabia, s’esperava i efectivament es va produir. Una part important, importantíssima (“majoritària” segons TV3) de les aficions que es van trobar ahir a Mestalla van xiular l’himne espanyol. Què s’esperaven? Els bascos tenen moltes coses per agrair a aquest himne: la dispersió de presos, la  il·legalització de les aspiracions polítiques del 10% del seu electorat, l’aliança ideològicament contranatura que ha donat el poder a un Lehendakari que no parla basc i als fills dels qui anaven matant abertzales per les cafeteries… Continua llegint

Amb Laporta, sempre.

Aquesta campanya antilaportista es recolza a parts iguals en errors, causes objectives i animadversions del personal. Si al mes d’abril algú hagués dit que aquesta orgia de bilis i desig de destrucció anava a ser realitat, poca gent s’ho hagués cregut. Anem a pams. Els errors de Laporta han estat nombrosos però absoluament insuficients per justificar l’espectacle mediàtic que estem vivint. Citem però les causes, el perquè de tot plegat:

1) les sortides de to del president de Barça es paguen: el conegut “Al loro: no hos dejeis embaucar” ha estat el tret de sortida per a tots els que volien trobar-li defectes i acusar-lo de prepotència. Qui volia atacar la seva persona je ha trobat on agafar-se. Ara poca gent se’n recorda de les sortides de to dels presidents anteriors. No parlem de la categoria dels qui ocupen el seu mateix lloc als clubs espanyols. Continua llegint

Solució Guardiola?

Ser president d’un club com el Barça implica seure en un polvorí. Recordo sentir explicar-ho per part del mateix Laporta. Tens televisions, ràdios, diaris que viuen del que diguis o facis. Però, a diferència de les celebrities de la premsa groga, aquí hi ha dos diaris esportius i uns quants periodistes que només poden vendre del que puguin omplir amb el Barça. Em direu que el mateix passa amb altres clubs esportius com el que ahir ens va endossar quatre gols. Cert. Però també hi ha un tarannà que es transmet de pares a fills, una manera de ser i fer per part dels mitjans de comunicació, i això és el que s’ha vist aquests dies. El públic barcelonista és patidor, ciclotímic, queixós i problemàtic. Els mitjans histriònics, sensacionalistes i amb una tendència a perdre lectors que només pot que accelerar els seus tics cap a la histèria. Continua llegint

Sala Martín, el gran

Es pot dir tot a la vida? Pots dir-li al teu cap o als teus subordinats el que penses d’ells? Pots fer un exercici de sinceritat amb els teus companys de feina i dir-los com de bé o malament et cauen, la seva capacitat professional o el seu sentit estètic? I si a tot plegat li posem un micro i ho passem per antena davant de mig milió de persones? Així és Sala Martín. Ahir, interpel·lat a can Bassas sobre les darreres i polèmiques declaracions del president Laporta, l’informat economista va dir que desconeixia el discurs a les penyes i, el més graciós, no n’havia llegit res. Davant d’una negativa tan rotunda com sorprenent es va deixar anar amb una primícia no fos dit que és un tòtil i un mentider: l’equip té apartat als jugadors conflictius i els amaga sota inexistents lesions. Continua llegint

Jan Laporta, de prop

Ahir vaig anar a un d’aquests sopars-debat que s’organitzen al voltant d’un personatge de relleu. Enmig d’un estol important d’empresaris, acadèmics i gerents d’organitzacions del Tercer sector, el President del Barça ens explicava els ets i uts del seu moment de gestió més complex: els mesos immediatament posteriors a que van arribar a la presidència. Amb la desastrosa herència del nefast Gaspart, amb una plantilla mediocre, amb un entorn revoltat i, qualificant-se a ell i al seu equip com “un error del sistema (…) ningú esperava que nosaltres poguéssim guanyar”. Continua llegint