La plantació anticatalana

45.000 hectàries de fermosa plantació són més que quatre brots verds d’anticatalanisme, deia Quim Monzó a la seva columna del passat dissabte. Per aquestes dates apareixia una nova mostra de com atiant el foc anticatalà s’aconsegueix que la flama creixi. Un 56% dels lectors del diari El Mundo es consideren catalanòfobs. Deu ajudar el fet que no somriem quan ens foten la mà a la cartera i a sobre tenim la barra de demanar a mitja veu que no ens robin tant. No cedir al xantatge de la uniformització implica aguantar que t’escupin a la cara i després et donin un mocador per eixugar-te.

El PP i el xoc cultural

Que aquí hi ha alguna cosa més que diferències culturals és evident. Llegir sobre l’entramat de corrupció del Partit Popular a Madrid i Al Pais Valencià fa posar els pèls de punta. Per l’extensió, per les xifres, per l’entramat internacional, jurídic, polític, per la naturalitat (diríem patxoca), per la misèria de cultura política d’aquest país. En un país normal, al que jo aspiro, aquí haurien d’haver-hi desfilat responsables polítics un darrera l’altre. Responsables per acció i per omissió, esclar.

De com ens perdonen la vida

Avui que fa setanta anys que Barcelona va caure a mans de les tropes franquistes m’expliquen una història ben sucosa tot i que, convindrà el lector, poc original. M’expliquen la història succeïda a una coneguda marca de cava, de les que abans de retolar en català s’ho faria mirar perquè vol dir perdre diners. L’anècdota fa més o menys així:

L’empresa en qüestió rep una trucada. Una administrativa agafa el telèfon. A l’aparell una dona, indignada, després d’una breu presentació diu que truca d’algun lloc de Castella i que vol queixar-se, que vol saber què fa a l’etiqueta el català sota la corresponent explicació en espanyol. Que com pot ser això, que què ens hem cregut els catalans i la resta. La recepcionista, alterada pel to de la trucada, no encerta a respondre que ells no retolen en català.

O compliu la llei o fotem el camp!

Avui fa setanta-cinc anys va morir el President Macià. Macià abans de polític va ser militar espanyol. Després de l’assalt dels militars a la seu del Cucut, Macià va decidir que no només era militar espanyol, era per damunt de tot català. I heus aquí que Macià marxà a Madrid a fer política i va veure com se’ns rifaven els espanyols amb els capots judicial i legislatiu, quan no amb la tan espanyola anticatalanitat. Després es feu independentista, després el titllaren de terrorista, es produïren els fets de Prat de Molló i va acabar els seus dies com a President de la Generalitat.

España es asín!

Una de les grans satisfaccions personals del meu anterior bloc, perquè m’ho vaig passar bé dins la desgràcia i perquè vaig fer un petit compendi d’estupideses, va ser obrir la pestanya: España es asín. Doncs bé, queda solemnement reoberta. El Sr. Aznar, sempre atent a compartir amb la resta les seves demostracions d’estultícia ibèrica després d’una llarga, massa llarga, vida política dedicada a fer-nos sentir nàusees davant el nostre passaport amb l’escut monàrquic, ha tornat a la càrrega. És tan fàcil fer una notícia còmica d’ell que ja no saps si el periodista s’avança a la interpretació o realment d’on no n’hi ha no en raja. L’ús de les cometes és important: