Article a L’Avui

Ahir, dia de derrota i desencís, dia en que els rapinyaires mediàtics es llencen sobre aquest Barça nostre per justificar la seva feina, va aparèixer un article meu al diari que ja fa setmanes que es covava. El seu títol: Mestres i prestigi social

La davallada del prestigi social dels mestres ha dut els ministres d’Educació de la Unió Europea a encarregar a la Comissió un pla d’actuació per fer-hi front. A casa nostra, rellegeixo la recomanació del Pacte Nacional per a l’Educació pel que fa a la millora substancial del rendiment del sistema i la proposta de la Fundació Jaume Bofill per tal de promoure el valor de l’excel·lència en el nostre sistema educatiu. Amb un record de les darreres vagues de mestres i unes gotes d’informe PISA podem acabar de fer-nos una idea del panorama educatiu del nostre país. Continua llegint

“La literatura nazi en América” (orig.1996)

La literatura nazi en América, de Roberto Bolaño. 2005 (orig.1996). Barcelona: Seix Barral, pp.254

Aquesta curiosa obra de títol sorprenent ens mostra una nova faceta de l’iconoclasta Bolaño ara convertit en autor d’una falsa enciclopèdia d’autors nazis. El llibre en qüestió és una barreja de bufonada, història hil·larant, bany d’erudició i (suposo) crítica velada a autors i pseudoautors del continent americà. A la manera d’un petit recull de biografies literàries, Bolaño repassa noms que van d’allò més mediocre a aquell més fanàtic i del més pervers al menys emocionalment estable. Poetes aviadors, filòsofs que fan de captaire, editors enrol·lats a la Charlemagne SS, milionaris xenòfobs, assassins, colpistes, torturadors, inútils, tots formen part d’aquesta gran parada de monstres que et deixa amb un regust de diversió i un profund respecte cap el domini narratiu de Bolaño. Continua llegint

Un nou dinar multicultural

Catalunya tenia fa deu anys un tres per cent d’immigració registrada. Ara estem a prop del disset i la meva predicció és que en vida meva arribarem als trenta sinó més. És a dir, l’actual debat sobre la normalització del català d’aquí a poc s’haurà tornat realista i haurà assumit el conflicte de definir normalitat en un país on el català és l’anormal. Que haurà de respondre què vol dir ser català en un context d’anorreament cultural, plurilingüisme, integració a través del castellà i creixent incapacitat de fer vida normal en la llengua pròpia. Algun dia penso fer un article ben fet sobre què voldrà dir ser català d’aquí a trenta anys. En fi, anem al tema del tema. Continua llegint

Tres pel·lícules

Rebobine, por favor (2008 ) és la darrera pel·lícula del reputat director de Olvídate de mi o Human Nature, Michel Gondry. Ara bé, no deixa de ser una collonada. Els que viuen a sou de les distribuïdores o s’han de guanyar la vida buscant-li les gràcies al que no en té, diran que és original, tendra i anticomercial. Res de tot l’anterior és indicatiu de qualitat. De fet, malgrat la idea sigui bona, una parella d’amics compromesos a aixecar un videoclub decrèpit a base de fer-se les pròpies versions dels grans èxits, la pel·lícula no deixa de ser melindrosa i infantil. No enxampa i tens la idea de demanar que et tornin els diners, cosa que no acabes de fer.

Valoració: Gondry, lluny del seu nivell habitual. 3/10 Continua llegint

“L’home manuscrit” (2007)

L’Home manuscrit, de Manuel Baixauli. Barcelona: Ed.Proa. 2007. pp.209

Aquest és un llibre curiós, original i ben personal. Explicar el seu argument demana explicar la història de l’home que escriu, que llegeix i que abocat a dotar de sentit la seva vida en la literatura, es tanca en ell mateix i en el seu dietari per acabar de recrear el que no va ser però ell hagués volgut que fos. Així doncs, L’home manuscrit és una novel·la sobre els extraradis de la creació literària. La literatura com a exercici privatiu de qui no troba res d’interès més enllà del fet d’escriure i de la seva persona. Som als extraradis perquè l’home manuscrit és fonamentalment un escriptor obsedit, aliè a cap voluntat de compartir i donar a conèixer la seva obra a la resta de la societat. Un fet, certament estrany per a algú que renuncia a la vida per tancar-se a escriure i reescriure el seu dietari. Continua llegint

Un nou dia de Sant Jordi

De bon matí ens llevem amb el tradicional repartiment de llibres. A mi m’ha tocat Un món feliç de Huxley, un llibre que en la versió anglesa mai vaig acabar i la novel·la de ficció La literatura nazi en América, de Bolaño. Per la meva banda regalo Las mujeres, que leen, son peligrosas (curiós ús de les comes), de Bollmann, i per la tarda em regalaré el Hamlet de Shakespeare de Quaderns Crema. Continua llegint

Rastres informàtics

Anys enrere no entenia la dèria dels liberals nord-americans per la privacitat. Per als més extrems d’aquests és sabut que llibertat vol dir no interferència. Els liberals dibuixen al voltant de la persona un espai lliure de cap intromissió, llei o ètica social on ningú pot tenir res a dir-hi. Per aquests liberals si hi ha un enemic potencial o declarat no és la religió o la moral social. El potencial enemic és l’estat, el gran germà: sempre amatent a transgredir aquesta esfera sagrada que és la vida privada. Continua llegint