Article a L’Avui

Ahir, dia de derrota i desencís, dia en que els rapinyaires mediàtics es llencen sobre aquest Barça nostre per justificar la seva feina, va aparèixer un article meu al diari que ja fa setmanes que es covava. El seu títol: Mestres i prestigi social

La davallada del prestigi social dels mestres ha dut els ministres d’Educació de la Unió Europea a encarregar a la Comissió un pla d’actuació per fer-hi front. A casa nostra, rellegeixo la recomanació del Pacte Nacional per a l’Educació pel que fa a la millora substancial del rendiment del sistema i la proposta de la Fundació Jaume Bofill per tal de promoure el valor de l’excel·lència en el nostre sistema educatiu. Amb un record de les darreres vagues de mestres i unes gotes d’informe PISA podem acabar de fer-nos una idea del panorama educatiu del nostre país.

“La literatura nazi en América” (orig.1996)

La literatura nazi en América, de Roberto Bolaño. 2005 (orig.1996). Barcelona: Seix Barral, pp.254

Aquesta curiosa obra de títol sorprenent ens mostra una nova faceta de l’iconoclasta Bolaño ara convertit en autor d’una falsa enciclopèdia d’autors nazis. El llibre en qüestió és una barreja de bufonada, història hil·larant, bany d’erudició i (suposo) crítica velada a autors i pseudoautors del continent americà. A la manera d’un petit recull de biografies literàries, Bolaño repassa noms que van d’allò més mediocre a aquell més fanàtic i del més pervers al menys emocionalment estable. Poetes aviadors, filòsofs que fan de captaire, editors enrol·lats a la Charlemagne SS, milionaris xenòfobs, assassins, colpistes, torturadors, inútils, tots formen part d’aquesta gran parada de monstres que et deixa amb un regust de diversió i un profund respecte cap el domini narratiu de Bolaño.

Un nou dinar multicultural

Catalunya tenia fa deu anys un tres per cent d’immigració registrada. Ara estem a prop del disset i la meva predicció és que en vida meva arribarem als trenta sinó més. És a dir, l’actual debat sobre la normalització del català d’aquí a poc s’haurà tornat realista i haurà assumit el conflicte de definir normalitat en un país on el català és l’anormal. Que haurà de respondre què vol dir ser català en un context d’anorreament cultural, plurilingüisme, integració a través del castellà i creixent incapacitat de fer vida normal en la llengua pròpia. Algun dia penso fer un article ben fet sobre què voldrà dir ser català d’aquí a trenta anys. En fi, anem al tema del tema.

Tres pel·lícules

Rebobine, por favor (2008 ) és la darrera pel·lícula del reputat director de Olvídate de mi o Human Nature, Michel Gondry. Ara bé, no deixa de ser una collonada. Els que viuen a sou de les distribuïdores o s’han de guanyar la vida buscant-li les gràcies al que no en té, diran que és original, tendra i anticomercial. Res de tot l’anterior és indicatiu de qualitat. De fet, malgrat la idea sigui bona, una parella d’amics compromesos a aixecar un videoclub decrèpit a base de fer-se les pròpies versions dels grans èxits, la pel·lícula no deixa de ser melindrosa i infantil. No enxampa i tens la idea de demanar que et tornin els diners, cosa que no acabes de fer.

Valoració: Gondry, lluny del seu nivell habitual. 3/10

“L’home manuscrit” (2007)

L’Home manuscrit, de Manuel Baixauli. Barcelona: Ed.Proa. 2007. pp.209

Aquest és un llibre curiós, original i ben personal. Explicar el seu argument demana explicar la història de l’home que escriu, que llegeix i que abocat a dotar de sentit la seva vida en la literatura, es tanca en ell mateix i en el seu dietari per acabar de recrear el que no va ser però ell hagués volgut que fos. Així doncs, L’home manuscrit és una novel·la sobre els extraradis de la creació literària. La literatura com a exercici privatiu de qui no troba res d’interès més enllà del fet d’escriure i de la seva persona. Som als extraradis perquè l’home manuscrit és fonamentalment un escriptor obsedit, aliè a cap voluntat de compartir i donar a conèixer la seva obra a la resta de la societat. Un fet, certament estrany per a algú que renuncia a la vida per tancar-se a escriure i reescriure el seu dietari.

Un nou dia de Sant Jordi

De bon matí ens llevem amb el tradicional repartiment de llibres. A mi m’ha tocat Un món feliç de Huxley, un llibre que en la versió anglesa mai vaig acabar i la novel·la de ficció La literatura nazi en América, de Bolaño. Per la meva banda regalo Las mujeres, que leen, son peligrosas (curiós ús de les comes), de Bollmann, i per la tarda em regalaré el Hamlet de Shakespeare de Quaderns Crema.

Rastres informàtics

Anys enrere no entenia la dèria dels liberals nord-americans per la privacitat. Per als més extrems d’aquests és sabut que llibertat vol dir no interferència. Els liberals dibuixen al voltant de la persona un espai lliure de cap intromissió, llei o ètica social on ningú pot tenir res a dir-hi. Per aquests liberals si hi ha un enemic potencial o declarat no és la religió o la moral social. El potencial enemic és l’estat, el gran germà: sempre amatent a transgredir aquesta esfera sagrada que és la vida privada.

Conversa amb una nordbasca

El passat dimecres al vespre ens trobem a ca n’Ine una representació d’aquesta Barcelona cosmopolita que s’aixeca al voltant nostre, inunda les platges de la Barceloneta i per a la qual s’està contruint aquesta aberració turística coneguda per Edifici Vela. Al voltant de la taula, dues peruanes, un mexicà-espanyol fan de Bolaño, una basca francesa de Bayona, una altra francesa amb doble nacionalitat francoamericana fascinada amb el seu postdoc a la nostra ciutat i un català, jo. Per cert, darrerament em comença a fer gràcia quan després de dir d’on sóc em responen: ah, tu ets d’aquí?

“Cuatro meses, tres semanas, dos días” (2007)

El passeig per la fosca i depriment Bucarest continua ara amb un retrat de la misèria moral del règim de Ceaucescu, particularment de la seva política antiavortista. El dictador, governant únic d’un país gran i amb poca població, que arribà a castigar a anys de presó qualsevol noia, metge, ajudant o inspirador que col·laborés en cap interrupció voluntària de l’embaraç.

Merescudament premiada a Europa, aquest film és la història d’una universitària romanesa de finals dels vuitanta en el seu desig d’avortar. Presenciem les negociacions clandestines amb un metge, els pagaments i contraprestacions de sotamà i l’amiga que li dóna quelcom més que suport. I en el rerefons: les conserges d’hotel que demanen els documents a qui vulgui llogar una habitació, l’estampa d’una intervenció mèdica que pot comportar la mort per dessagnament, els carrers mal il·luminats i els pares que es queixen de la comoditat d’uns fills que ho han tingut tot massa fàcil.

“Pozos de ambición” (2007)

L’Oscar al millor actor se l’ha endut aquest any Daniel Day Lewis per la seva actuació en aquesta pel·lícula. Anomenada en anglès There will be blood però que aquí, com som més savis que ningú, l’hem rebatejada amb un títol que no enganya. I és que aquesta és la història d’un home ambiciós que es mou entre els pous de petroli de la Califòrnia de començaments de segle. Hi veiem l’assalt especulatiu sobre els terrenys àrids de la costa oest, l’aixecament dels ginys que perforen la terra, el comerç, l’engany, l’avidesa de diner.

Raons per donar-hi suport

Avui he decidit donar suport a la Iniciativa Blocs amb Estrella. És una iniciativa a favor de la renovació a ERC. Segons el parer de l’Avui aquesta és una plataforma que dóna suport a Carretero. No serà el meu cas particular. Els meus motius per afegir-m’hi són uns altres:

• perquè Desdesants va nàixer com un bloc de reflexió social, cultural, si voleu existencial, però també política. Tot i així, vista la situació del país i la incapacitat dels nostres governants, des de fa dos anys (la vida d’aquest bloc) cada cop em ve menys de gust parlar de política

Visca Espanya, Chacón, visca!

La mostra de que els temps estan canviant per al catalanisme, i no sé si gaire cap a millor, és la imatge d’avui. Carme Chacón, la flamant nova ministra de defensa: dona, catalana i embarassada de cinc mesos, passant revista a les tropes del bracet d’Alonso mentre amb tremolosa veu ordena ferms al capità de la companyia. Al mateix temps, de la mateixa manera que el gran José Zaragoza, cap de campanya del PSC en les darreres eleccions generals es va pixar de tots el catalans i especialment dels seus socis de govern quan va tocar l’hora, ara és el torn del Jóse, the one and only, de pixar-se sobre els socialistes catalans i, particularment sobre el sector montillista.

“Los detectives salvajes” (orig.1998)

Los detectives salvajes, de Roberto Bolaño, 2007 (orig.1998). Barcelona: Ed.Anagrama, pp.609

Una biografia novel·lada, una novel·la autobiogràfica, un assaig literari, un thriller, una crònica del Mèxic polititzat, pseudoil·lustrat dels setantes, però també dels anys vint. Un llibre de viatges o un llibre on es viatja: Mèxic, EEUU, Barcelona, Tel Aviv, Viena, França, Àfrica… Los detectives salvajes és un llibre de culte de la mateixa manera que Bolaño és un autor de culte. No sé si va traspassar mai gaire el llindar d’escriptor de món interior fosc, per a lectors minoritaris. En qualsevol cas, la seva obra mestra és un llibre massiu, de qualificació i classificació complexa. Narrat a cops de dietari i entrevista fictícia, recorre les biografies de dos poetes maleïts, Ulises Lima i el xilè Arturo Belano. Tots dos a la recerca de la seva mussa literària: Césarea Tinajero.

La família Savages

Què succeeix quan a un professor de teoria del teatre i a la seva germana els anuncien que el seu pare, a banda de quedar-se vidu l’han diagnosticat un principi de demència? Aquesta és la història de la família Savages, dos individu solitaris, vivint en els límits del que seria una vida normal: amb projectes que no s’acaben de desenvolupar, vides sentimentals que es trenquen i carreres professionals definitivament estancades. I ara, coses de la vida, que han de posar-se al càrrec d’un pare oblidat, del qual no tenen cap motiu guardar-ne un bon record.

Sala Martín, el gran

Es pot dir tot a la vida? Pots dir-li al teu cap o als teus subordinats el que penses d’ells? Pots fer un exercici de sinceritat amb els teus companys de feina i dir-los com de bé o malament et cauen, la seva capacitat professional o el seu sentit estètic? I si a tot plegat li posem un micro i ho passem per antena davant de mig milió de persones? Així és Sala Martín. Ahir, interpel·lat a can Bassas sobre les darreres i polèmiques declaracions del president Laporta, l’informat economista va dir que desconeixia el discurs a les penyes i, el més graciós, no n’havia llegit res. Davant d’una negativa tan rotunda com sorprenent es va deixar anar amb una primícia no fos dit que és un tòtil i un mentider: l’equip té apartat als jugadors conflictius i els amaga sota inexistents lesions.