Miterrand, el passetjant del Camp de Mart (2005)

L’altre dia van fer la tele aquesta pel·lícula sobre els darrers dies de Miterrand. Som a l’any 1995, el president francès te la fi a prop. La fi dels seus dies com  president i la fi de la seva vida assetjada per un dolorós càncer. És en aquests darrers mesos que el president decideix incorporar com una ombra seva a un jove periodista al qual vol explicar-li la seva vida, llegar-li la seva biografia. I la pel·licula és aquest passeig dels dos personatges. L’un desconfiat, erudit, intel·lectualment pretenciós i ideològicament situat cada cop més a l’esquerra. L’altre innocent, enlluernat per la possibilitat que la fortuna li ofereix i fill de l’arquetipus de bon periodista, massa inquisitiu. Continua llegint

Quico Homs sobre finançament

Després de molts anys de perdre’ns la pista retrobo uns antics companys de lluita independentista de quan teniem vint anys i corríem darrera la flama olímpica amb l’estelada. Dimarts passat ve al Via Fora de Sants per parlar-nos del finançament el diputat de CiU Quico Homs, un dels que més en sap de l’entramat de les negociacions. La seva exposició inicial és més aviat decebedora. Homs fa marxa enrere en el temps per parlar-nos de finançament català i Transició, d’errors i de tàctiques del seu partit. Es demostra com un bon orador i sobretot és d’agrair-li el seu optimisme. Ara bé, de suc, no gaire, i aquest només arriba en el torn de preguntes. Continua llegint

De com ens perdonen la vida

Avui que fa setanta anys que Barcelona va caure a mans de les tropes franquistes m’expliquen una història ben sucosa tot i que, convindrà el lector, poc original. M’expliquen la història succeïda a una coneguda marca de cava, de les que abans de retolar en català s’ho faria mirar perquè vol dir perdre diners. L’anècdota fa més o menys així:

L’empresa en qüestió rep una trucada. Una administrativa agafa el telèfon. A l’aparell una dona, indignada, després d’una breu presentació diu que truca d’algun lloc de Castella i que vol queixar-se, que vol saber què fa a l’etiqueta el català sota la corresponent explicació en espanyol. Que com pot ser això, que què ens hem cregut els catalans i la resta. La recepcionista, alterada pel to de la trucada, no encerta a respondre que ells no retolen en català. Continua llegint

Quim Monzó amb Jordi Pujol

Aquest matí el CEJP ha convidat a Quim Monzó a un esmorzar amb periodistes. Hagués pagat per anar-hi però tampoc he fet cap esforç per ser-hi, la veritat sigui dita. M’hagués agradat veure l’encaixada de Monzó amb el president Pujol. Mira que n’hi ha deixat anar de bones, en Monzó, al llarg dels 23 anys que l’anterior va exercir el càrrec. Continua llegint

Del discurs d’Obama

M’ha agradat que parlés:

  • del nou ordre internacional
  • dels països més pobres
  • de l’avarícia com a vici a eradicar
  • d’un país unit
  • que parlés de la capacitat de superació i de la responsabilitat individual
  • que recordés, vàries vegades, el seu color i la història dels negres a Amèrica
  • que s’entrebanqués en el jurament Continua llegint

“Estudis” (2008)

Estudis, de Jonathan Littell, 2008. Barcelona: Quaderns Crema, pp.55

Jonathan Littell, l’autor de l’impressionant Les benignes i de la no menys notable El sec i l’humit, publica ara de la mà de Quaderns Crema un recull de quatre estudis breus. Segons indica la contraportada som davant d’exercicis creatius fets per millorar la tècnica de l’autor. I certament, demostren un grau de domini del llenguatge que ja apunta les virtuts que vàrem llegir especialment a Les benignes. En Jonathan Littell fou en la seva primera joventut alguna cosa similar a un cooperant internacional situat a la zona del Càucas Rus. I els estudis beuen argumentalment d’aquesta experiència. Continua llegint

“Big Jack, el sanguinari” (2008)

big-jackBig Jack, El sanguinari; d’Àngel Ferran. 2008. Barcelona: Ed.A Contra Vent. pp.138

En Quim Torra, fascinat pel periodisme català d’entreguerres, continua el que semblaria un nou projete vital que va iniciar amb la redacció de la biografia de Xammar, aquest cop amb una edició de textos d’un dels oblidats de les nostres lletres, el periodista i humorista Àngel Ferran. Després d’una elogiosa cita d’una de les grans plomes de l’humor de casa nostra, Francesc Orteu, a l’Avui,  no cal dir que vaig córrer a comprar-lo. Continua llegint