Jan Laporta, de prop

Ahir vaig anar a un d’aquests sopars-debat que s’organitzen al voltant d’un personatge de relleu. Enmig d’un estol important d’empresaris, acadèmics i gerents d’organitzacions del Tercer sector, el President del Barça ens explicava els ets i uts del seu moment de gestió més complex: els mesos immediatament posteriors a que van arribar a la presidència. Amb la desastrosa herència del nefast Gaspart, amb una plantilla mediocre, amb un entorn revoltat i, qualificant-se a ell i al seu equip com “un error del sistema (…) ningú esperava que nosaltres poguéssim guanyar”.

9-M: CiU descol·locada

No es deu només al debat d’abans-d’ahir tot i que també n’evidencia les causes. Ho deia ahir un dels directors de diari que apareixien a la versió catalana dels 59 segons: CiU té greus problemes per obrir pas al seu missatge en els mitjans de comunicació. Estem tan preocupats de saber si ens quedarem amb el mal o anirem a pitjor que la resta (CiU, ERC, IC) queda aparcada fins després de les eleccions.

9-M: El lamentable debat Zapatero-Rajoy

En aquest estat que es creu bipartidista es pretén que ens congratulem de la possibilitat de veure el cara a cara entre les dues opcions majoritàries. Malgrat tot, una cosa té de bona la confrontació d’ahir: veure la trista indigència política en la que vivim. L’espectacle televisiu que vam veure no diria que fou dantesc però sí lamentable. Lamentable pel format: ritme trencat, impossibilitat de demostrar unes habilitats discursives i d’oratòria que tal vegada no tinguin, o l’ús del teleprompter (teleprompter!!) com si es tractés d’un anunci o la presentació d’un telenotícies. Lamentable també pel nivell demostrat a banda i banda. A anys llum dels Anguitas, González, Pujols i demés.

“Luz silenciosa” (2007)

Es pot fer una pel·lícula mexicana sense tequila, burritos, corridos, pistolers i balaceras? Aquí tenim una mostra que, per si no fos poc, a sobre està rodada en alt deutsch, l’alemany dels emigrants metodistes que van arribar a aquell país tres segles enrere. Una llengua, per cert, amb unes particularitats lèxiques (l’ús, per exemple, del ook neerlandès en comptes de l’auch alemany) dignes d’anàlisi i que conviden a estudiar l’arbre dialectal del qual sorgeixen les llengües germàniques.

Tornant a la pel·lícula, Luz silenciosa és la història d’una infidelitat que té lloc en una comunitat rigorista, aparentment situada més enllà del temps i l’espai com la coneixerem dels Amish d’Único Testigo. En aquest grup, la fe presideix cada acte de la vida d’una persona, i enamorar-se fora de la família és una pesada càrrega que s’arrossega amb un inevitable trencament interior. Les decisions a prendre no són simples, la concepció de la fe obliga a confessar el fet amb la muller i a mantenir les aparences cap enfora. Una opressió doblement sagnant, de dolor interior i de contenció permanent en uns personatges obligats a empassar-se els que senten.

Tirant Lo Blanc al Romea

L’altre dia, gràcies al Tr3sC, vàrem poder disposar de dues entrades a 12€ la peça en segon anfiteatre gairebé sense visió. Era un diumenge dels que es dina tard i la digestió t’agafa ben avançada la tarda. En aquestes circumstàncies, de relativa somnolència i comoditat sota mínims, fer front a una peça complexa, d’aparent fidelitat al text medieval i amb una posada en escena xocant no és una empresa fàcil del tot.

El fet és que l’obra de Calixto Bieito ens mostra amb mirada actual els amors de Tirant i Carmesina, les intrigues amoroses de Plaer de ma vida o de l’emperadriu de Constantinopla. També les desventures de Tirant al Magrib convertint infidels, la separació de la seva estimada, la lluita i la derrota, o la fidelitat del patge cap el seu senyor.

“Caramel” (2007)

Un amic palestí i la seva dona, alemanya, ens van recomanar aquesta pel·lícula i els vam fer cas. Aquesta és la història d’unes noies del Líban actual. Històries que es creuen i es descreuen al voltant d’una perruqueria on les protagonistes comparteixen o amaguen els tabús morals de la societat en la que viuen, els patrons de vida occidentals i la barreja de cultures i religions.

Caramel és sobretot una aquarel·la entretinguda i interessant d’aquest Líban que uns mesos enrere era bombardejat cruament pels avions israelians. Una veritable cruïlla de civilitzacions que pot ser auscultada en clau occidental, com a país musulmà que també és o, faríem millor, utilitzant tots dos alhora. I en aquest estat de coses hi desfila el drama de la solteria, el codi d’honor musulmà, la tradició de la virginitat prèvia al matrimoni i fins i tot el desig homosexual.

Ave, Mena, Sèrbia i Espanya

Arriba l’AVE i tot just el dia després comença la campanya electoral. Ja en saben aquests socialistes, ja. El fet és que la notícia coincideix amb una altra no poc important. A El País apareixen les gestions del general protocolpista José Mena, Cap de l’Exèrcit de Terra fins a inicis de l’any passat, confessant els passos que va fer per tal d’aixecar generals i monarca contra l’Estatut-de-la-frustració. Aquest és el nostre estat i aquest és el nostre exèrcit. Anem ben dats.

Atrapats al gel

“Es busquen homes per a un viatge perillós. Sou baix. Fred amarg. Mesos llargs de foscor completa. Perill constant. Retorn segur dubtós. Honor i reconeixement en cas d’èxit.” Amb aquestes paraules començava l’epopeia protagonitzada per Sir Ernest Shackleton. L’article fou publicat a inicis del segle passat en un diari anglès i més de cinc mil persones van respondre la seva crida.

Entre tots ells Shackleton en va triar 28. L’objectiu: creuar a peu l’Antàrtida, un territori més gran que Europa, on les temperatures poden arribar a -80ºC i els vents gelats a 300 km/h. Dos anys enrere l’explorador Scott hi havia trobat la mort mentre el noruec Amundsen va sobreviure. Eren èpoques de descobriments heroics, de proeses lligades amb un esperit sobrehumà de superació.

Kosovo fa por a Espanya

Espanya té por i la mostra als que volen veure-la: ha decidit no reconèixer a Kosovo. Quinze, vint independències després de l’eclosió de la URSS, uns quants països com l’Estat espanyol comencen a preocupar-se de l’efecte dòmino d’aquesta cascada d’autodeterminacions. Mai res té a veure amb res. Mai Kosovo és Eslovàquia, ni Montenegro és Estònia, ni Eslovènia és Georgia, però allà estan els nous estats europeus independents.

El somriure de Hillary

Ha de ser dur, ben dur. Diuen que una de les coses que caracteritza els francesos és que no somriuen si no hi ha un motiu. Nosaltres, els catalans, devem ser descendència dels francs; tot i que aparentment,el repoblament franc de la Marca Hispànica va ser ben migrat. Sigui com sigui, mirar el somriure del polític nord-americà et fa reflexionar sobre perquè serveix un i altre somriure.

I és que Hillary porta un bon grapat llarg de derrotes consecutives davant del seu contrincant per la denominació demòcrata, Barack Obama. Tot i així, heus-la aquí, amb el seu somriure impertèrrit. Un somriure que glaça el cor perquè imagines el plor amagat de la derrota. I és que aquest és un somriure comercial, un somriure d’actor teatral que no pot deixar de vendre la seva obra de teatre.

“Paris, 1940” (2001)

París, 1940; de Sebastià Gasch. Barcelona: Quaderns Crema. pp.206

Quaderns Crema és sens dubte una de les editorials de capçalera del nostre país, un valor segur i una referència de qualitat. Tanmateix, de tant en tant té coses com aquesta: crea un títol fictici, més evocador que no pas descriptiu, i li posa una portada amb una fotografia que no pot estar més allunyada del contingut. En aquest cas: el famós passeig de Hitler amb Speer després de la victòria sobre França.

“Viaje a Darjeeling” (2007)

No sempre el cinema et depara alegries inesperades. Pots anar a veure els germans Cohen o a Woody Allen i, normalment, el resultat és agradable però rarament excedeix les expectatives, ja suficientment altes, que tenim sobre aquests directors. El cas de Darjeeling Limited és un d’aquests breus moments d’alegria, fruit de la sorpresa i l’originalitat, que ens depara el cinema.

“Expiación” (2007)

Anglaterra, 1935. Dos adolescents juguen jocs amorosos en els jardins de la mansió victoriana. Ella és la filla del propietari burgès. Ell, el fill de la masovera al qual el senyor de la casa li paga els estudis a Cambridge. En mig de tot plegat, la germana petita, escriptora precoç i fantasiosa i enamorada del jove encarregat. I així arribem a l’estiu de 1940, el noi que ha de marxar a França a veure recular el seu exèrcit. Ella, que fa d’infermera. El mateix que la germana petita.

Arriba el desastre de Dunquirk, el moment de la derrota i la germana petita que tracta de desfer una pensada irreflexiva que va provocar un desastre de mida incalculable. Un drama introspectiu, el pes de la tradició i de la mentida. La distància que encara separa els de dalt dels de baix. I les bombes, i el penediment i un final feliç que no saps si arriba del tot perquè la guerra és massa crua i hi ha coses que la voluntat no pot resoldre.

El viatge i la distància

És trist però la globalització ens ha robat el plaer de viatjar. Sens dubte, encara hi ha paradisos perduts, espais més enllà del que és conegut i apareix en les guies de viatges. Però, reconeixem-ho: el turisme tal i com el practiquem la majoria de nosaltres ha anorreat el sentit del viatge. Avui en dia viatjar consisteix en encabir en un espai d’unes poques setmanes una maleta, uns estalvis i un destí al qual puguis arribar en un cop d’avió.

“No country for old men” (2007)

Llewelyn Moss, un bo per a res d’una de les zones més depauperades de Texas, troba en mig del desert el resultat d’un tiroteig entre bandes de la droga. En mig de la sang i les restes de la matança apareix una maleta amb dos milions de dòlars però darrere seu també hi ha un assassí despietat i sense un bull, Javier Bardem, en el paper d’Anton Chigurh.

Aquí comença una sèrie de persecucions implacables, assassinats sense remordiments, escenes de desert mexicà i uns policies fastiguejats pel llarg rastre de sang que, malgrat tot, saben que res de bo pot sortir de tot plegat. Impressionant i efectiva interpretació de Bardem en el paper de psicòpata, un argument intranquil·litzador realitzat per part de l’autor de La carretera, Cormac McCarthy, i uns germans Cohen que aconsegueixen mantenir la tensió d’un thriller edificat en els marges del mal gust i la violència gratuïta.