Jiménez Losantos al jutjat

Dóna gust veure un dels personatges que més ha fet per reviscolar la brasa de l’anticatalanisme al jutjat. Recorda, per cert, la imatge de Saturn devorant als fills de Goya. El PP finalment s’ha adonat que alimentant la caldera de foc d’ultradreta se li en va el centre i, en territoris com el nostre, la mateixa dreta . Ara bé, per arribar a aquesta conclusió, ha calgut fer seure un dels personatges que demostra més a les clares l’essència d’Espanya, com és la jerarquia eclesiàstica espanyola que li dóna suport i quin nivell hi ha en l’ètica periodística capitalina. Continua llegint

Anuncis

Article a l’Avui

L’interrogant que no deixo de plantejar-me és què podem fer per no dissoldre’ns com a cultura, com a país, sense que la gent ho vegi com una lluita a cavall contra els molins. Buscar la implicació dels immigrants? Posar-hi recursos econòmics? Aconseguir la unió dels partits? La idea bàsica és que anem cap a la Catalunya dels guetos i cap a la nació líquida, post-moderna. El catalans serem un gueto més i els caps de setmana podrem sortir de Barcelona i anar a l’interior a veure país. Si voleu, substituïu Barcelona per València i hi veureu més clar. L’article que segueix rep per títol: Immigració i identitat. Continua llegint

Tres pel·lícules

La Duquesa de Langeais (2006), de Jacques Rivette, és una història d’amor teatralitzada més que no pas filmada sobre l’obra homònima de Balzac. L’estructura, el guió i la qualitat de l’obra original són d’una solidesa decimonònica. La seqüència, el tempo uniformement creixent, els girs són tots ells clàssics i ben travats. Si l’obra de Balzac ja s’ho val i hi afegim bons actors teatrals, poc pots errar el tret en una història ambientada en la França postnapoleònica. Així avança, doncs, l’amor devot d’un oficial (Guillaume Depardieu) que ha de seduir a la casada aristòcrata (Jeanne Balibar) sota les estrictes regles de la moral cortesana de l’època de la Restauració. Valoració: per llegir Balzac en pantalla: 6/10 Continua llegint

Idea per a un article sobre Israel

Agafeu una mica d’història d’Israel. No cal anar tan lluny com tres mil anys, que és el que a ells els serveix d’excusa per muntar el Cristo. Agafem-ne només seixanta. Vestim-ho amb llenguatge nacionalsocialista: expulsió, races inferiors, guerra, sentit de superioritat, paranoia i camps de concentració. Agafem uns quants autors preferiblement jueus. No cal que sigui preferiblement, agafem-los directament jueus. Podem prendre Hannah Arendt i en Ilan Pappé. Agafem alguns textos, cites literals preferiblement. Subratllem com es pot ser jueu i reconèixer que el sionisme va ser un error que va condemnar el poble jueu a l’odi d’una part gens menystenibe del món (àrab inclòs). Continua llegint

Cap de setmana a Arbúcies

Vint-i-quatre hores ben administrades poden donar per a molt. Anem carregats de sacs de dormir, llit inflable, plumó, coixins i roba de recanvi. Som cinc i espai a la furgoneta no en falta. La qüestió és acomiadar-nos de la casa d’Arbúcies que la companya de l’amic José Luis ha despullat de mobles i ha posat a la venda. Tenim hores per endavant i un munt de bars, restaurants i casinos per visitar. Al vespre de dissabte, les colles que han vist ploure de valent, surten als carrers per preparar l’enramada d’aquest any. Al matí de diumenge els carrers de la vila dibuixaran mosaics de flors i els visitants trauran fotografies i s’atapeiran contra les parets per fer pas als vianants. Continua llegint

La casa gran del catalanisme

Allà hi eren en Mas, Colomines, Villatoro i una part de la intel·lectualitat convergent del país, per declarar inaugurada la nova seu de La casa gran del catalanisme. La cosa té nom de restaurant de províncies, la veritat. Però no, dec ser jo que vaig mal fixat i carregat de punyetes. El fet és que no costa trobar en aquest gest de la refundació, una paret per pintar, paletes i quatre polítics fent de mestre d’obra, una dramatització de les aspiracions dels convergents: recuperar lloc no només polític sinó també ideològic. Continua llegint

Alícia Sánchez Camacho

Alícia Sánchez Camacho. Senadora per Girona i pel Partit Popular de Rajoy. El que no li van donar els electors de la província (pro-vintia, per als populars) li donà el seu partit. No fos dit. El cas és que aquesta senyora, vista la deserció d’una Maria San Gil escorada en la centralitat de l’ultradreta, i de la mà de l’insular i igualment perifèric J.M.Soria, és l’encarregada de donar la cara per l’esperpent de ponència politica del PP. Bonica clucada d’ull a la dreta nacionalista catalana i basca. Continua llegint