Jiménez Losantos al jutjat

Dóna gust veure un dels personatges que més ha fet per reviscolar la brasa de l’anticatalanisme al jutjat. Recorda, per cert, la imatge de Saturn devorant als fills de Goya. El PP finalment s’ha adonat que alimentant la caldera de foc d’ultradreta se li en va el centre i, en territoris com el nostre, la mateixa dreta . Ara bé, per arribar a aquesta conclusió, ha calgut fer seure un dels personatges que demostra més a les clares l’essència d’Espanya, com és la jerarquia eclesiàstica espanyola que li dóna suport i quin nivell hi ha en l’ètica periodística capitalina.

Article a l’Avui

L’interrogant que no deixo de plantejar-me és què podem fer per no dissoldre’ns com a cultura, com a país, sense que la gent ho vegi com una lluita a cavall contra els molins. Buscar la implicació dels immigrants? Posar-hi recursos econòmics? Aconseguir la unió dels partits? La idea bàsica és que anem cap a la Catalunya dels guetos i cap a la nació líquida, post-moderna. El catalans serem un gueto més i els caps de setmana podrem sortir de Barcelona i anar a l’interior a veure país. Si voleu, substituïu Barcelona per València i hi veureu més clar. L’article que segueix rep per títol: Immigració i identitat.

Tres pel·lícules

La Duquesa de Langeais (2006), de Jacques Rivette, és una història d’amor teatralitzada més que no pas filmada sobre l’obra homònima de Balzac. L’estructura, el guió i la qualitat de l’obra original són d’una solidesa decimonònica. La seqüència, el tempo uniformement creixent, els girs són tots ells clàssics i ben travats. Si l’obra de Balzac ja s’ho val i hi afegim bons actors teatrals, poc pots errar el tret en una història ambientada en la França postnapoleònica. Així avança, doncs, l’amor devot d’un oficial (Guillaume Depardieu) que ha de seduir a la casada aristòcrata (Jeanne Balibar) sota les estrictes regles de la moral cortesana de l’època de la Restauració. Valoració: per llegir Balzac en pantalla: 6/10

Idea per a un article sobre Israel

Agafeu una mica d’història d’Israel. No cal anar tan lluny com tres mil anys, que és el que a ells els serveix d’excusa per muntar el Cristo. Agafem-ne només seixanta. Vestim-ho amb llenguatge nacionalsocialista: expulsió, races inferiors, guerra, sentit de superioritat, paranoia i camps de concentració. Agafem uns quants autors preferiblement jueus. No cal que sigui preferiblement, agafem-los directament jueus. Podem prendre Hannah Arendt i en Ilan Pappé. Agafem alguns textos, cites literals preferiblement. Subratllem com es pot ser jueu i reconèixer que el sionisme va ser un error que va condemnar el poble jueu a l’odi d’una part gens menystenibe del món (àrab inclòs).

Cap de setmana a Arbúcies

Vint-i-quatre hores ben administrades poden donar per a molt. Anem carregats de sacs de dormir, llit inflable, plumó, coixins i roba de recanvi. Som cinc i espai a la furgoneta no en falta. La qüestió és acomiadar-nos de la casa d’Arbúcies que la companya de l’amic José Luis ha despullat de mobles i ha posat a la venda. Tenim hores per endavant i un munt de bars, restaurants i casinos per visitar. Al vespre de dissabte, les colles que han vist ploure de valent, surten als carrers per preparar l’enramada d’aquest any. Al matí de diumenge els carrers de la vila dibuixaran mosaics de flors i els visitants trauran fotografies i s’atapeiran contra les parets per fer pas als vianants.

La casa gran del catalanisme

Allà hi eren en Mas, Colomines, Villatoro i una part de la intel·lectualitat convergent del país, per declarar inaugurada la nova seu de La casa gran del catalanisme. La cosa té nom de restaurant de províncies, la veritat. Però no, dec ser jo que vaig mal fixat i carregat de punyetes. El fet és que no costa trobar en aquest gest de la refundació, una paret per pintar, paletes i quatre polítics fent de mestre d’obra, una dramatització de les aspiracions dels convergents: recuperar lloc no només polític sinó també ideològic.

Alícia Sánchez Camacho

Alícia Sánchez Camacho. Senadora per Girona i pel Partit Popular de Rajoy. El que no li van donar els electors de la província (pro-vintia, per als populars) li donà el seu partit. No fos dit. El cas és que aquesta senyora, vista la deserció d’una Maria San Gil escorada en la centralitat de l’ultradreta, i de la mà de l’insular i igualment perifèric J.M.Soria, és l’encarregada de donar la cara per l’esperpent de ponència politica del PP. Bonica clucada d’ull a la dreta nacionalista catalana i basca.

Els disbarats de Carod ja no interessen

Tot sigui dit de passada, el que abans era motiu de guerra civil, revolució o d’entrada dels militars amb armes i canons per La Diagonal, avui ja no interessa. El fet que el vicepresident del govern anunciï una seccessió planificada o apunti que ens cal un exèrcit per ser un país normal, ja no mereix ni un titular de portada. Tot just una entradeta i mig full de pàgina interior. Curiós país aquest, l’espanyol, pel qual el mateix vicepresident, les mateixes declaracions però amb president diferent i circumstàncies polítiques igualment diferenciades, ja no interessen. Qui ha canviat: ERC, el seu ideari, el govern català, la desafecció de Montilla?

Una tarda a l’Ateneu

Avui m’he afartat de tanta pluja. Em toca els nassos, vaja. I a sobre la previsió anuncia que no pararà de ploure fins… dijous? Dijous és fins on arriben les previsions, per tant, bé pot durar més enllà. Serà la fi del món producte del canvi climàtic? Si a d’altres li toquen tornados o huracans, a nosaltres en toquen pluges depriments i indefinides? Amb aquest estat d’ànim confluència d’algú necessitat de vacances i que dorm poc, enfilo cap el Centre.

Solució Guardiola?

Ser president d’un club com el Barça implica seure en un polvorí. Recordo sentir explicar-ho per part del mateix Laporta. Tens televisions, ràdios, diaris que viuen del que diguis o facis. Però, a diferència de les celebrities de la premsa groga, aquí hi ha dos diaris esportius i uns quants periodistes que només poden vendre del que puguin omplir amb el Barça. Em direu que el mateix passa amb altres clubs esportius com el que ahir ens va endossar quatre gols. Cert. Però també hi ha un tarannà que es transmet de pares a fills, una manera de ser i fer per part dels mitjans de comunicació, i això és el que s’ha vist aquests dies. El públic barcelonista és patidor, ciclotímic, queixós i problemàtic. Els mitjans histriònics, sensacionalistes i amb una tendència a perdre lectors que només pot que accelerar els seus tics cap a la histèria.

Socialistes vs Catalunya

Seguir l’actualitat política implica patir. Avui m’he despertat amb dues notícies terribles. La primera, Solbes descarta que el nou finançament entri en vigor a l’espera que el Tribunal constitucional acabi per netejar les aspreses d’un Estatut que no encaixa del tot ni amb la Constitució ni, sobretot, amb l’Espanya de sempre. Aquest és un fet que implicaria l’incompliment d’una llei orgànica i, per damunt de tot, la continuació de l’espoli. Ara mateix, però, obro l’Avui virtual i sembla que el ministre es retracta. Mal fet. Com les passades eleccions han demostrat, el PSOE pot pixar-se a la cara dels catalans a cost zero. Poden desfer-se de Castells, de l’Ernest Maragall o de qui sigui i el resultat serà el mateix: cap. La veritat, pensava que ja havien après la lliçó.

Berlín (i IV): Del Museu Jueu a Tegel

En aquest matí de diumenge i amb poc temps per endavant, només trobem l’oportunitat per fer una visita ràpida i maldestre al Museu Jueu. Un lloc on les noies del guarda-roba, interpel·lades per altres visitants com nosaltres, demostren un domini de l’hebreu sorprenent per algú que ve d’un país lingüísticament tan maltractat com el nostre. Certament, l’arquitectura, el disseny interior i les mesures de seguretat són notables. Malgrat tot, tenim el temps just per veure la part de l’extermini nazi i la impactant Torre de l’Holocaust, construïda amb la voluntat de fer experimentar al visitant el que deuria ser conviure amb l’isolament i la mort permanents. A les dotze, agafem un taxi i marxem cap a l’aeroport.

Berlín (III): El llarg passeig

Dia de museus i dia de caminar i cansar-se. Els museus de Berlín, al menys els principals, acostumen a ser cars i a obrir tard: a les 10am. Si tenim en compte que tanquen a les sis, vol dir que cal córrer per veure’n una petita representació. I si li afegim que en ple pont de maig vol dir que hi ha milers de turistes eslaus, italians, catalans, espanyols i holandesos. Tot plegat implica cues i munions de gent a tot arreu; això sí, ben distribuïts per les sales gràcies a l’eficient servei museístic berlinès.

Berlín (II): la ciutat imperial

Si Pla va descriure Bilbao sense baixar del taxi, certament jo puc fer tres paràgrafs sense pràcticament deixar l’autobús turístic. A quarts d’onze ja començàvem el nostre periple, amb els auriculars enfundant les orelles i recorrent la K’damm, la zona de les ambaixades de Tiergartenstrasse. Travessant també l’antiga zona de divisió entre est i oest on, des que van llevar el mur, han començat a edificar com a bojos, i passant pel famós Checkpoint Charlie. Poc després fem la primera aturada, a la Gendarmenmarkt.

Berlín (I): El primer dia

Arribem a l’aeroport de Tegel passada l’una del migdia i sense cap contratemps important. Un fet aquest que, a la llum de les darreres experiències, gairebé mereixeria un post per ell mateix. L’hotel on reposarem de la dura lluita del turista rep per nom Hollywood Media Hotel, i es troba situat a la comercialíssima Kürfurstendamm, al barri burgès de Charlottenburg. Un hotel, com és obvi, dedicat al cinema; que a Los Ángeles em faria riure i a Berlín em sembla més que correcte. Els meus pares tenen l’habitació Els deu manaments; nosaltres dormirem a Esmorzar a can Tiffany.