Copenhaguen (i IX): a tall de comiat

Ja ha arribat l’hora i val a dir que me n’alegro. Trobo a faltar Barcelona, la Mili, la rutina, el pis, el temps. Fins i tot l’enganxosa calor abans que no pas aquest temps inaguantable. Un mes fora, en aquestes circumstàncies, és una experiència suficient i la meva agenda propera ja està carregada de prou viatges. M’esperen Sudàfrica, EEUU, Berlín. Bo que vaig eliminar Mèxic DF perquè la llista ja seria opressiva. Deixo Copenhaguen amb la seva gent silenciosa, els carrers poc concorreguts, els eficients i desapareguts companys d’universitat, les diligents atencions dels meus amfitrions Steen i Jonas. La casa de Frederiksberg. Amb la bici ja de tornada a la botiga i els 500Kr de dipòsit a la butxaca. Cansat de patir núvols, fred i pluja en totes les formes que la natura ha concebut per a ella.

Copenhaguen (VI): Un dia normal

Anys enrere vaig llegir un llibre de Norbert Bilbeny que es deia Un somni americà. Es tractava de la seva estada, en cent trenta pàgines, com a professor visitant a la universitat de Berkeley. Val a dir que el llibre, en el seu moment, em va semblar una invitació a l’hedonisme i a les bondats de la vida professoral. Quan vaig veure pocs mesos després a Bilbeny assistir a la defensa d’una tesi acompanyat d’una estudiant de vint-i-pocs anys i portentoses mitges, la meva imatge d’ell es va reforçar, es va fer més nítida. Doncs bé, res de tot això està sent la meva vida aquí a Copenhaguen.

Copenhaguen (V): El temps i el caràcter

Ahir llegia que Copenhaguen ha esta escollida la primera ciutat d’Europa per viure-hi. Madrid sortia la dotzena i Barcelona la catorzena. Qui ha fet la selecció? Una revista britànica que reproduïa un mitjà anglòfon local. Diu molt del caràcter dels danesos el fet que un parell de pàgines més endavant apareixia un article breu prenent-se la classificació a broma. Amb aquest clima, deia, qui es pot prendre seriosament aquest primer lloc?

Copenhaguen (III): la rutina

La rutina, quan ningú no et mana i els encàrrecs són a mig i llarg termini, pot entomar-se deliciosament. Em llevo amb la son feta, sense sotracs fruit de malsons. Aquests dies ausculto els meus somnis i, certament, no hi trobo cap anomalia, seran coses del relax. Arribo al despatx poc després de les nou, ningú m’espera i ningú em demana res. Treballo en la presentació de la meva tesi que tindrà lloc a inicis de juliol. Veig com progressa i, tal i com preveia, aquest efecte fruit del moviment, m’anima. Dino a la danesa: entrepà i llet natural, tot a corre-cuita mentre enxampo uns rajos de sol. El dinar i sobretot l’horrorós cafè tenen en mi un efecte diürètic i digestiu sorprenent. No descarto aprimar-me.

Copenhaguen (II): la ciutat

Com dilluns m’atabalen amb reunions on no tinc gaire a dir més enllà de fer acte de presència, dedico el dimarts a posar-me en el meu nou paper de danès accidental. El camí de casa al meu magnífic despatx amb vistes als nens que juguen a la plaça implica mitja hora de camí ben pla. En aquesta zona de la ciutat, Frederksberg, els carrers són amples, s’hi troben escoles, equipaments i parcs. Arreu, en la pràctica totalitat dels carrers, els cotxes comparteixen la via amb les bicicletes.

Copenhaguen (I): L’arribada

Copenhaguen és una ciutat neta i polida, fàcil de transitar i moure’t i definitivament segura. Tot i que ja la coneixia d’una breu visita d’un parell d’anys enrere, aquest cop la meva mirada serà alguna cosa més que la del turista accidental. M’hi quedaré un mes, cortesia de la universitat que no només m’ha facilitat el passatge sinó que m’ha buscat i pagat l’allotjament. No es pot demanar més.