Lanzarote (i IV): Comiat de les illes

Dia de Reis. Pluja fina i sol de rajos intensos que es combinen intermitentment. La piscina, desangelada quan es perd de vista l‘horitzó vacacional, s’acomiada de nosaltres i nosaltres d’ella. Avui és dia de retorn cap a casa. Un llarg retorn que començarà avui a Lanzarote i acabarà demà a l’aeroport de Fuerteventura. Agafem el cotxe, tot esquivant els curiosos propietaris, i ens encaminem cap a Playa Blanca on es espera el ferry cap a Corralejo. Un petit trajecte de vint minuts que passem consultant internet amb l’ordinador portàtil amb wifi però també marejant-nos a base de bé amb el colpeig rítmic de les onades contra el casc de la nau. Tot plegat, passa ràpid. Ja som a l’altra banda de l’estret. Continua llegint

Anuncis

Lanzarote (III): Al Timanfaya

El 5 de gener és el dia previ a Reis. El nostre poblet, Güime, es lleva ventós i una mica fred. El temps no acompanya per fer una estada al voltant de la desaprofitada piscina i les noies volen sortir d’hora i “aprofitar el dia”. Doncs així fem. Enfilem cap a l’oest. A l’entrada del parc natural del Timanfaya fem l’esmorzar. Es tracta d’un bar-restaurant de perfil marcadament infecte, sense carta de preus i on el tarannà del propietari (cinquanta anys, pinta de desvagat i pantalons a mig caure que deixen veure l’extrem superior de la ratlla del cul) ens fa veure que hem estat víctimes d’una tela d’aranya per a potencials turistes desprevinguts. Entrepans i begudes, disset euros. Continua llegint

Lanzarote (II): El Nord del Nord

Per molt que una part de l’equip vulgui descansar (fer allò que dèiem en boca de Pi de la Serra el dia d’ahir), un 50% dels presents per ser exactes, està vist que no ens en sortim amb la nostra. Ja fem molt dedicant tot un matí, jo, a subratllar el meu manual d’ètica empresarial i en JdD a inspirar-se per a futurs contes en una deliciosa traducció al català de l’Odissea d’Homer. A migdia toca xafarranxo de combat i sota el crit de “hem vingut aquí per fer això?” ens veiem transportats a contracor cap els Jameos del Agua. Els Jameos són una construcció feta a imatge i semblança del gust artístic i arquitectònic del seu autor, César Manrique. Es tracta d’una construcció subterrània que aprofita els desnivells d’aquesta terra volcànica per integrar un espai compost per cova i piscina natural amb unes grans o immenses sales emblanquinades molt del gust dels anys setanta. Val la pena? Suposo que sí. Tot i que em ve al cap el trist destí d’aquells diminuts crancs invidents (“no els trobarà enlloc més del món”) que passen els seus dies al fons de la immensa bassa sota la mirada encuriosida dels turistes. Continua llegint

Lanzarote (I): L’arribada

Tot i que dormo poc i malament (en aquesta època de l’any la roba de llit o és poca o és massa), a les 9.30, tal i com estava previst, emprenem camí cap a Corralejo, l’extrem  Nord de l’illa i el punt d’enllaç amb el ferry de Lanzarote. En aquest sentit, les coses marxen doblement sobre rodes. Just una hora de camí, amb temps suficient per comprar amb calma els passatges, pujar el cotxe al ferry i instal·lar-nos al menjador a fer un esmorzar de pastors allà on d’altres prenen tes i infusions diverses. Vint minutets de catamarà i ja som arribats. Continua llegint