Lanzarote (i IV): Comiat de les illes

Dia de Reis. Pluja fina i sol de rajos intensos que es combinen intermitentment. La piscina, desangelada quan es perd de vista l‘horitzó vacacional, s’acomiada de nosaltres i nosaltres d’ella. Avui és dia de retorn cap a casa. Un llarg retorn que començarà avui a Lanzarote i acabarà demà a l’aeroport de Fuerteventura. Agafem el cotxe, tot esquivant els curiosos propietaris, i ens encaminem cap a Playa Blanca on es espera el ferry cap a Corralejo. Un petit trajecte de vint minuts que passem consultant internet amb l’ordinador portàtil amb wifi però també marejant-nos a base de bé amb el colpeig rítmic de les onades contra el casc de la nau. Tot plegat, passa ràpid. Ja som a l’altra banda de l’estret.

Al meu cap, però, no puc deixar de pensar com pot ser que ens acostumem tan aviat a la idea del retorn, de la fi de les vacances. Tot i que encara ens queda un dia d’estada, la sensació general és que ara ja som en un preàmbul de final d’etapa. Estem de retirada. Dir que el temps ha passat volant és una obvietat, potser no tant dir que aquesta sensació obeeix a causes profundes i desconegudes que, com un virus, tenen a bé manifestar-se en el nostre cervell malgrat l’evidència de que les vacances encara continuen. Deixem-nos de filosofia. Com és dia de Reis, els restaurants d’un cert nivell estan plens a vessar. Tanmateix, estem de sort. D’aquest darrer dia en sortirà una veritable experiència gastronòmica. Qualitat/preu excel·lents. Una barreja de cuina internacional i local amb toc de nouvelle cuisine. Casa Marcos. Tracte fantàstic, menjar deliciós.

Tot el que queda és fer via cap a la casa de turisme rural de l’entranyable Pepe, un empresari compromès i autodidàcta que pel tracte i l’eficiència es mereix el nostre suport de clients fidels. Aquest cop dormirem a la Gayria, una casa al bell mig de Tiscamanita, amb ases per donar-los de menjar poma, gallines que ponen ous convertibles en ous ferrats i un pati encantador que, als ulls de JdD, recorda un patio mexicà. Aquest serà el nostre darrer record d’aquestes vacances. Ara cal tornar al fred, a la feina, al brogit de la quotidianitat. Enyorarem la vida tranquil·la d’aquestes illes, la idealitzarem i fins i tot arribarem a somiar jubilar-nos-hi sota el clima benigne, al costat de la gent de tracte fàcil i els preus de jubilat del Imserso. Caldrà pensar-hi. Adéu, illes.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: