Lanzarote (III): Al Timanfaya

El 5 de gener és el dia previ a Reis. El nostre poblet, Güime, es lleva ventós i una mica fred. El temps no acompanya per fer una estada al voltant de la desaprofitada piscina i les noies volen sortir d’hora i “aprofitar el dia”. Doncs així fem. Enfilem cap a l’oest. A l’entrada del parc natural del Timanfaya fem l’esmorzar. Es tracta d’un bar-restaurant de perfil marcadament infecte, sense carta de preus i on el tarannà del propietari (cinquanta anys, pinta de desvagat i pantalons a mig caure que deixen veure l’extrem superior de la ratlla del cul) ens fa veure que hem estat víctimes d’una tela d’aranya per a potencials turistes desprevinguts. Entrepans i begudes, disset euros.

Entrem al parc amb el dia assolellat i un sol radiant. Fem les cues de rigor i ens deixem dur fins al pic en qüestió on comença la visita guiada. Per als qui no coneixen la visita al Parc val a dir que aquesta es redueix a un trajecte en autobús pel bell mig del passatge lunar que forma el parc. Es tracta d’una zona plena de desnivells, amb un terreny format per lava aposentada que recorda la forma que deixaria un gegant que remogués la terra humida amb una arada igualment majúscula. Lanzarote és tota ella una illa volcànica però, a diferència de Fuerteventura, deixa unes clapes verdes de terreny que juntament amb les proteccions de pedra sobre les lleixes de terra negra li dóna un caràcter certament original. De tornada al punt de partida de l’excursió veiem les atraccions de la jornada (com es fa foc amb la calor de la terra, com es cuina pollastre “al volcà”, i el domini de l’art del guèiser natural a partir de la introducció a la terra de quantitats moderades d’aigua) i sortim del parc.

Ens dirigim ara al Sud-oest, cap a la zona d’El Golfo, a prop de Yaiza. El Golfo és  un poblet de pescadors, amb cases blanques i restaurants de peix en quantitats suficients com per triar i remenar, per bé que, com ve sent costum, sense carta de preus. Fem un filet de llenguado, badem i ens deixem agombolar pel dia, a tocar de les ones, sota el sol radiant i l’aire tirant a fresc. Quan el descans ja no dóna més de si, anem cap a la Laguna Verde, un camí en forma de lluna que, al Sud del poblet, dibuixa una mena de bassal natural amb aire marina que es filtra per sota de la platja de sorra negra. Novament badem, novament fem fotografies i recol·lectem una mica de sorra per a la nostra incipient col·lecció de sorres de desert (o similar). Fem una posta de sol precipitada aquest cop al Centre de l’illa, a la vora dels penya-segats de La Santa, zona apta per al windsurf però poca cosa més. Nit de cartes, com ve sent costum d’aquest viatge, i demà serà un altre dia.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: