“Aiguafang” (2008)

Aiguafang, de Joan-Lluís Lluís, 2008. Barcelona: Ed.La Magrana, pp.141

Som en una Barcelona decadent i condemnada. El sol gairebé ja no es veu, la pluja es barreja amb el fang i inunda els carrers permanentment bruts i abandonats. La gent sobreviu com pot, i els edificis sota l’acidesa de la pluja s’erosionen i malmeten. Els captaires i rodamons són els únics que omplen veritablement els carrers d’una ciutat violenta i desesperançada.

En aquest marc tan llòbrec, tres personatge creuaran els seus camins. Un dels molts esclaus japonesos que, reclosos en habitacions particulars, són obligats a vendre el seu cos a barcelonins libidinoses. Un assassí en sèrie, embogit i solitari, que veu en la seva feina una tasca de neteja social per tal d’alleugerir el patiment de molts infeliços. Finalment una rodamón, malalta del mal de Marinetti, obligada a conviure amb els somnis de colors que li provoca la malaltia sense guariment.

I la història no és d’amor, ni tampoc de passions, ni tan sols d’assassinats. És una història de la desesperança on, com en El dia de l’ós o fins i tot com en l’assaig Conversa amb el meu gos, al protagonista res de bo pot passar perquè el món és fet de desgràcia i l’únic que ens queda és conviure amb ella. I així s’aixeca aquesta història de bogeria i dolor, llunyana a la molt més sòrdida però també més interessant La carretera en la qual semblaria en algun moment inspirar-se. Una proposta petita, amb poques sorpreses que a mi em fa pensar en l’angoixa personal de qui això escriu.

Una nota lingüística: alguns gal·licismes que no sé fins a quin punt cal considerar dialectes del Nord i fins a quin punt purs barbarismes.  Val millor, realitzar-se que, s’acosta de la sala, sallir de nit, rembolar algú, un vellard, hesitar, engrunar-se, veires, forfollar la sala.

Valoració: La dolorosa tristesa de Joan-Lluís Lluís, sense més

5/10

trobareu un parell de comentaris més aquí:

El llibreter

Ronya mortis

Advertisements

11 Respostes

  1. Com anem?
    Ja veig que no t´ha agradat massa Aiguafang, també et va passar amb El dia de l´ós, el qual em va agradar força. Tenia un bon ritme narratiu, tal vegada un relat llarg. Tinc ganes de llegir Aiguafang.
    Hi ha molt per llegir, t´agrada la novel.la històrica? Ara tinc entre mans La gran marxa, E. L. Doctorow ed. 1984
    Gràcies

  2. Doncs sí, m’agrada molt. Sobretot si és bona i està ben documentada. Julià l’Apòstata és una de les meves preferides. També les de Robert Graves. Quan són interessants, a mi em duen a llegir directament textos històrics per conèixer millor els personatges i el seu context.

    Ja m’explicaràs què tal aquesta teva. Potser hauries d’obrir un bloc per compartir les teves lectures amb la resta.
    😉

  3. Existeixen diccionaris molt bons en català. Per què no els consulteu abans de fer preguntes?
    Entre els exemples que assenyaleu he trobat 3 gal·licismes ( Val millor, realitzar-se que, s’acosta de la sala )

    ” sallir ” ( o sàller) és possiblement un occitanisme

    rembolar algú RAMBOLAR v. intr. no és normatiu però surt a l’Alcover- Moll
    (|| 1. Bramular, rugir (pir-or.); cast. rugir, bramar. Lo rey és a per ‘qui, que rambula y que bralla, Saisset Passatemps 10.
    || 2. Renyar, escridassar (pir-or.); cast. rezongar, regañar. Encara en Guillem no fes sinó cridar y rambular; és que em pega y em blaveja de tantos, J. de Sant Salvador (Rev. Cat. iv, 84).
    Fon.: rəmbulá (pir-or.).
    Etim.: sembla var. de bramular, per metàtesi. )

    Totes les altres expressions, (un vellard, vellard -a
    hesitar, engrunar, veire, forfollar )
    es troben al nou diccionari de l’IEC. Una molt bona lectura…
    Salutacions des de la Catalunya Nord on uns escriptors miren encara d’escriure en català… Malgrat tanta ignorància…

  4. Benvolgut Bezsonoff,

    Gràcies per la lliçó lingüística. Em permeto discrepar en un punt. Això és un bloc, no pas una revista literària. Un espai on em permeto compartir les meves lectures amb altre gent, així com dir el que m’agrada i el que no.

    Entre nosaltres: quan prenc nota de dialectalismes i barbarismes ho faig per dos motius. Un: per curiositat i per aprendre. Dos: perquè m’enutja, molesta o entorpeix la lectura no entendre o creure que entenc sense entendre. Crec que depèn del lector triar si vol llegir acompanyat de l’Alcover-Moll o no.

    Per la resta, bona feina i continuaré llegint-te sempre que tingui el temps i l’oportunitat de fer-ho.

  5. I quan llegiu els sud-americans com ho feu? Amb un diccionari?
    L’escola francesa i espanyola ens han acostumat a llegir el francès i el castellà en moltes variants. En canvi, els catalans coneixem (coneixim, diuen aquí dalt!!!) malament els altres dialectes…TV 3 no fa pas la seua feina…
    Gràcies per les vostres ressenyes tan interessants i bones festes!

  6. Acarnissar com un ca en un llibre és, per a mi, una prova de mediocritat i d’amargor intel·lectuals. ‘ La critique est aisée, l’art est difficile…’ deia el vell Boileau…
    Aquest llibre no és el millor d’en J Lluís Lluís, però jo podria citar, sense esforç, 30 novel·les catalanes recents que no el valen…Per mi, un crític ha de denunciar les obres mediàtiques, injustament celebrades o premiades. Quan un llibre desplau o decep, cal comunicar-ho al públic sense insistir…breument i correctament. Amb humanitat… Assassinar un autor amb bromes àcides és un exercici estèril, un divertiment d’escriptor fallat que necessita les obres d’altri per articular tres ratlles.
    Pel que fa la llengua, no és culpa dels catalans del Nord si coneixem millor el francès que el català… Per qualsevol reclamació, adreceu-vos a les autoritats franceses que ens han anorreat i al regne d’Espanya ,incapaç de recuperar aquestes terres catalanes…

  7. Que el blogaire em perdoni…Volia enviar el missatge precedent a un altre blog i m’he equivocat…Treballo massa..MIL EXCUSES.

  8. Buufff. Em sembla que sí treballes massa, sí. He rebut 34 visites consecutives a aquest post en 24 hores. O és solidaritat nord-catalana sadomasoquista o no m’ho explico.

    Per prendre’ns-ho amb l’humor dels Monthy Python afegiria: “sort que no li he dit que la forquilla estava bruta!”

    Bon Nadal a tots els escriptors en català d’arreu i especialment als seus lectors…

  9. Hola,
    veig que Aiguafang ha portat cua, això vol dir que es llegeix.

    I AQUÍ ES PARLA DE LA LLENGUA

    ………

    Ara voldríem només ser: que l´esbarzer
    no ens destorbés la llengua,
    que no calgués plorar amb Sweeney i Agamèmnon,
    que no ens calgués pensar com cansa
    saber, voler, parlar la llengua
    que t´oferien, com un do,
    el més alt, els Reis d´Orient.

    DOS DIES MÉS DE SUD, Francesc Parcerisas

  10. BON NADAL

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: