“Aiguafang” (2008)

Aiguafang, de Joan-Lluís Lluís, 2008. Barcelona: Ed.La Magrana, pp.141

Som en una Barcelona decadent i condemnada. El sol gairebé ja no es veu, la pluja es barreja amb el fang i inunda els carrers permanentment bruts i abandonats. La gent sobreviu com pot, i els edificis sota l’acidesa de la pluja s’erosionen i malmeten. Els captaires i rodamons són els únics que omplen veritablement els carrers d’una ciutat violenta i desesperançada.

En aquest marc tan llòbrec, tres personatge creuaran els seus camins. Un dels molts esclaus japonesos que, reclosos en habitacions particulars, són obligats a vendre el seu cos a barcelonins libidinoses. Un assassí en sèrie, embogit i solitari, que veu en la seva feina una tasca de neteja social per tal d’alleugerir el patiment de molts infeliços. Finalment una rodamón, malalta del mal de Marinetti, obligada a conviure amb els somnis de colors que li provoca la malaltia sense guariment.

I la història no és d’amor, ni tampoc de passions, ni tan sols d’assassinats. És una història de la desesperança on, com en El dia de l’ós o fins i tot com en l’assaig Conversa amb el meu gos, al protagonista res de bo pot passar perquè el món és fet de desgràcia i l’únic que ens queda és conviure amb ella. I així s’aixeca aquesta història de bogeria i dolor, llunyana a la molt més sòrdida però també més interessant La carretera en la qual semblaria en algun moment inspirar-se. Una proposta petita, amb poques sorpreses que a mi em fa pensar en l’angoixa personal de qui això escriu.

Una nota lingüística: alguns gal·licismes que no sé fins a quin punt cal considerar dialectes del Nord i fins a quin punt purs barbarismes.  Val millor, realitzar-se que, s’acosta de la sala, sallir de nit, rembolar algú, un vellard, hesitar, engrunar-se, veires, forfollar la sala.

Valoració: La dolorosa tristesa de Joan-Lluís Lluís, sense més

5/10

trobareu un parell de comentaris més aquí:

– El llibreter

– Ronya mortis