“Una lectora poc corrent” (2007)

The uncommon reader, d’Alan Bennet, 2007. Londres: Profile Books, pp.121

Aclamada per la crítica per l’originalitat del seu argument, aquest peça obra ens presenta un fet poc habitual. La reina d’Anglaterra, a prop dels vuitanta anys, troba en la lectura una font desconeguda de plaer. Els gossos reials juntament amb la correcció britànica fan que la reina es vegi obligada a agafar un llibre de la biblioteca mòbil que proporciona lectura als treballadors de la Casa Reial. La sobtada afecció de la reina així com la sol·lícita presència de Norman, l’ajudant de cuina esdevingut conseller literari, provocaran la inquietud primer i la preocupació després de tots els que envolten a Isabel II.

“The specialist” (1999)

The Specialist, de Marcy Dermansky, és un documental fet a partir de les més de 300 hores de gravació del judici a Eichmann. El responsable logístic de l’extermini jueu fou segrestat pels serveis secrets israelians a Buenos Aires, l’any 1960, i contravenint qualsevol respecte a la sobirania argentina dut a Israel, on fou sotmès a judici i finament condemnat a mort. La filòsofa Hannah Arendt, corresponsal del New York Times, alemanya jueva que fugí d’un camp de concentració francès poc abans de l’entrada dels alemanys a França, fa referència a les febleses procedimentals d’un judici que tingué més de venjança que no pas de justícia.

Copenhaguen (i IX): a tall de comiat

Ja ha arribat l’hora i val a dir que me n’alegro. Trobo a faltar Barcelona, la Mili, la rutina, el pis, el temps. Fins i tot l’enganxosa calor abans que no pas aquest temps inaguantable. Un mes fora, en aquestes circumstàncies, és una experiència suficient i la meva agenda propera ja està carregada de prou viatges. M’esperen Sudàfrica, EEUU, Berlín. Bo que vaig eliminar Mèxic DF perquè la llista ja seria opressiva. Deixo Copenhaguen amb la seva gent silenciosa, els carrers poc concorreguts, els eficients i desapareguts companys d’universitat, les diligents atencions dels meus amfitrions Steen i Jonas. La casa de Frederiksberg. Amb la bici ja de tornada a la botiga i els 500Kr de dipòsit a la butxaca. Cansat de patir núvols, fred i pluja en totes les formes que la natura ha concebut per a ella.

Moments de nostàlgia

Qui va ser el que va dir que la meva pàtria és el meu passat? Pere Quart? Suposo que com sóc procliu a visions pessimistes de la realitat, com a més a més em trobo en una edat en la que ens aferrem a una joventut que ja no tenim, que a tot estirar només és relativa, mai absoluta, i sempre filla de la comparació, per tot plegat em passen per davant moments de profunda tristesa que acompanyen petits esclats de joia. Una joia trista, enllaunada que es dóna en recordar, en reviure, en tornar al passat. Catalunya Ràdio ha tingut la bella idea de mostrar-nos el catàleg de gravacions des seus vint-i-cinc anys de vida. Temps, anys enrere, fins al 2005 a tot estirar, en que crèiem en una Catalunya que es construïa, que tenia il·lusió, que seria el que nosaltres volguéssim, que seria una única i catalana. On la immersió lingüística, el lideratge seré d’un tal Pujol i la tensió republicana farien un canvi que, malauradament no ha estat.

Article a L’Avui

Aquest article va sortir ahir amb el títol Les relacions laborals. Faltava afegir-li dues paraules més que no van arribar a aparèixer: del futur. Coses de la maquetació, suposo.

Les dades d’atur de maig no ens poden passar per alt. En un mes, a Catalunya, l’atur s’ha incrementat un 25%. Sis mil aturats més han situat la xifra total per sobre dels 300.000. En aquest context, el preu del petroli continua pujant i amenaça de superar, segons els experts, els dos-cents dòlars. D’aquí en traiem les vagues protagonitzades els darrers dies pels afectats més directes. Paral·lelament, la confiança dels consumidors cau sota mínims i, com era de suposar, fa que l’engranatge productiu s’alenteixi. Després d’anys de confondre especulació amb creixement, d’enriquir-nos a base de fer bullir l’olla, ens arriben les conseqüències. Mentrestant la por als nous monstres econòmics de l’est, Xina i Índia, es comença a estendre. La inflació de les matèries primeres i els recursos energètics són només la primera mostra.

Copenhaguen (VIII): una revetlla diferent

El dia de la revetlla de Sant Joan a Copenhaguen bufa un aire fred, del Nord, que posa els pèls literalment de punta. Començar l’estiu amb quatre peces de roba, certament, per a animes del Sud com nosaltres, no enamora. Aquest és un dia rúfol, tapat i que amenaça pluja. Tanmateix, amb poca feina per endavant, quan ens cansem d’estar al llit la Mili i servidor emprenem el camí cap a Suècia. Aquests països del Nord, a banda de matar-se i estimar-se cada un cert temps, han tingut prou energies com per construir la meravella tècnica que és el pont de vuit quilòmetres que uneix Suècia amb Dinamarca. Segons la guia, la proximitat amb la capital (quaranta minuts en tren) així com els baixos preus suecs atrauen danesos que prenen com a primera residència l’agradable, asseguren, Malmö.

Copenhaguen (VII): Christiania

A les tres i cinc minuts, cinc minuts doncs per sobre de l’hora i amb la certesa d’estar a Dinamarca i per tant haver fet tard, arribem a l’entrada de Christiania. En una mena de porxo destartalat, a prop d’un grup de joves amb la ropa esqueixada, murs plens de graffiti i construccions apedaçades, s’apleguen velletes daneses i turistes estrangers per seguir la visita guiada. Un home prim en edat de jubilació, americana folgada, samarreta vermella i camisa sense planxar deixa la bici, reuneix el grup de set o vuit estrangers i comença a passejar-nos per l’Estat Lliure de Christiania.

“Fam” (orig. 1890)

Fam, de Knut Hamsun (2008, orig.1890). Barcelona: Empúries, pp.174

Fam és la història d’un escriptor apassionat, miserable i obsedit que, contra totes les adversitats a la Noruega de finals del XIX vol sobreviure gràcies a la seva ploma. A diferència de les obres de Conrad, Céline, Camús o Sartre, aquesta no és la història de cap caiguda en l’abisme. El nostre protagonista ja hi és. Tenallat per la fam, capficat amb la seva realització creativa, l’escriptor no pot, no vol fer res més que posar una nova baula en el seu camí cap al patiment, el fred, la solitud i la bogeria.

Copenhaguen (VI): Un dia normal

Anys enrere vaig llegir un llibre de Norbert Bilbeny que es deia Un somni americà. Es tractava de la seva estada, en cent trenta pàgines, com a professor visitant a la universitat de Berkeley. Val a dir que el llibre, en el seu moment, em va semblar una invitació a l’hedonisme i a les bondats de la vida professoral. Quan vaig veure pocs mesos després a Bilbeny assistir a la defensa d’una tesi acompanyat d’una estudiant de vint-i-pocs anys i portentoses mitges, la meva imatge d’ell es va reforçar, es va fer més nítida. Doncs bé, res de tot això està sent la meva vida aquí a Copenhaguen.

Article a Expansión-Catalunya

Aquest article meu va aparèixer ahir amb el títol: L’ètica del treball dels joves.

En l’aeroport de Dubrovnik, mentre esperem un vol que trigarà vuit hores a sortir, tinc temps per parlar amb una companya de desgràcia. Una dona de mitjana edat, propietària durant molts anys d’un gimnàs, que fa poc va deixar enrere la seva experiència empresarial i que ara fa d’entrenadora personal per a gent de nivell adquisitiu alt. En un moment d’intimitat em confessa que es va quedar descansada el dia que va deixar de tenir persones al càrrec. La gent jove, no saps com és, em diu. Curiosament, una diagnosi que els darrers temps acostumo a sentir amb creixent assiduïtat.

Copenhaguen (V): El temps i el caràcter

Ahir llegia que Copenhaguen ha esta escollida la primera ciutat d’Europa per viure-hi. Madrid sortia la dotzena i Barcelona la catorzena. Qui ha fet la selecció? Una revista britànica que reproduïa un mitjà anglòfon local. Diu molt del caràcter dels danesos el fet que un parell de pàgines més endavant apareixia un article breu prenent-se la classificació a broma. Amb aquest clima, deia, qui es pot prendre seriosament aquest primer lloc?

ERC en la distància

La distància no la dóna el nombre de quilòmetres, més aviat la disposició mental a allunyar-te i mirar les coses amb una certa tranquil·litat d’esperit. Avui en dia, val a dir, es donen totes les facilitats per mantenir un contacte virtual gairebé perfecte amb el país d’origen. Així, puc veure a TV3minuts els principals titulars del telenotícies, puc llegir els meus diaris habituals, puc seguir els acudits del Polònia i puc parlar amb la dona per Skype. El mateix bloc serveix per explicar què fas, com et trobes i com et va la vida lluny de casa. Les diferències menys plaents d’estar lluny són sens dubte la manca de contacte físic amb qui estimes, fer broma amb els amics, el mai prou valorat temps mediterrani i el menjar. Obvietats massa simples com per insistir-hi gaire.

“The sorrow and the pity” (1969)

Le chagrin et la pitié, de Marcel Ophüls, és un dels grans documentals mai fets sobre l’ocupació alemanya de França. Vint-i-cinc anys després d’acabar la guerra, el seu director decideix posar un micro davant la boca de veterans resistents, soldats inclòs un dels tres-cents supervivents de la Charlemagne SS de voluntaris francesos, polítics d’una banda i l’altre, col·laboracionistes, espies i gent del carrer. Tot centrant-se en els quatre anys d’ocupació d’una petita ciutat situada a prop de Vichy: Clermont-Ferrand.

Elsinore i Lousiana

Aquest dissabte al matí he decidit sortir de Copenhagen i enfilar costa a munt per Zealand, la principal de les illes de Dinamarca i que, de fet, gairebé podria entendre’s com la continuació de la part peninsular del país formada per Jutlàndia i l’illa de Funen. El trajecte del dia, un recorregut breu amb tren d’uns cinquanta minuts des de la capital, té dos punts d’interès: el castell de Helsingør (Elsinore), sobre el qual es va inspirar Shakespeare per escriure Hamlet; i el museu de Louisiana, situada entre aquesta darrera població i Copenhagen, i un dels més bells museus d’art modern del país.

Copenhagen (IV): vida i futbol

Aquests dies de juny la meva estada a Dinamarca coincideix amb l’Eurocopa de futbol. Ara que el temps aquí ha tornat a l’habitual per a les dates, és a dir, ara que el vent arriba del nord, fa fred, plou a intervals i el sol s’amaga darrera dels núvols, S i jo ens reunim a casa d’un dels dos per tal de mirar el futbol. Només per al partit de les sis. Quan toca a casa seva, situada en un barri no tot el recomanable que seria el meu estimat Frederiksberg, pujo a peu les cinc plantes que em separen del seu replà i m’estiro sobre una butaca amb reposapeus mentre enceto una bossa de patates, una cervesa o una pizza.