Article a l’Avui (10)

Els EUA i l’economia irreal

La setmana vinent els EUA tindran nou president. Un president que molt probablement serà Barack Obama i a qui espera un panorama tan fosc com el que va haver d’entomar Ronald Reagan l’any 1981. El primer president dels EUA amb un MBA (de Harvard), George Bush Jr., ha deixat un llegat que costarà d’eliminar i que pagarem entre tots. Tanmateix, i paradoxalment, la virulència d’aquesta crisi només podrà empènyer a favor del canvi.

“Coriolà” de Shakespeare (orig.1623)

Coriolà, de Shakespeare. Traducció de Josep M.de Sagarra. Dins de “Tragèdies Romanes”. Barcelona: Ed.Alpha, 1958 (orig.1623), pp. 11-137

Dins cadascuna de les obres de Shakespeare semblen voltar les passions humanes. Passions que prenen tot sovint el caire de protagonistes i que ben aviat demostren la seva doble cara entre la virtut i el defecte. En aquest cas, Coriolà és la història d’un general romà del s.V aC. Som al bell inici de la República romana que acaba d’expulsar els seus monarques, els Tarquins. En aquest context, generals coratjosos i homes nobles i valents es disputen les màximes prefactures de l’estat. Coriolà és un d’aquests generals, valent fins al punt de la follia, noble fins a l’extrem de no ajupir-se mai, estricte fins al defecte de no saber transigir.

Article a La Vanguardia

Una visió política dels fons sobirans. Va ser un encàrrec fet depressa i corrents i va aparèixer ahir sota el títol ¡Es geopolítica, amigos!

El pasado agosto el parlamento alemán aprobó una ley que autorizaba el veto público ante compras de paquetes accionariales de empresas alemanas, superiores al 25% del capital y realizadas por parte de países no pertenecientes a la UE, Suiza, Noruega e Islandia. Mientras Occidente debatía en foros internacionales la necesidad de controlar los fondos soberanos y limitar su derecho a voto en los consejos de administración, el gobierno alemán promovía una ley que subrayaba el temor europeo ante la compra indiscriminada de empresas propias.

La imatge i l’essència

Fa uns anys va sortir un llibre anomenat Impostures intel·lectuals. Me’l va recomanar, si no m’equivoco, un antic professor meu de filosofia analítica, aquests que es dediquen a dir l’abast d’allò que pot ser dit, la construcció de la raó, la generació de la veritat i, en definitiva, com la caguem quan parlem pretenguem o no ser acurats en el que diem. El fet és que tot això em ve al cap mentre reflexiono sobre un altre gran llibre que tinc entre mans i devoro amb rapidesa: Abans del sis d’octubre. El dietari del periodista, jurista i polític Amadeu Hurtado, gran amic d’Eugeni Xammar i del qual Quaderns Crema acaba de reeditar-ne (amb força èxit si mirem els índexs de venda) l’obra.

España es asín!

Una de les grans satisfaccions personals del meu anterior bloc, perquè m’ho vaig passar bé dins la desgràcia i perquè vaig fer un petit compendi d’estupideses, va ser obrir la pestanya: España es asín. Doncs bé, queda solemnement reoberta. El Sr. Aznar, sempre atent a compartir amb la resta les seves demostracions d’estultícia ibèrica després d’una llarga, massa llarga, vida política dedicada a fer-nos sentir nàusees davant el nostre passaport amb l’escut monàrquic, ha tornat a la càrrega. És tan fàcil fer una notícia còmica d’ell que ja no saps si el periodista s’avança a la interpretació o realment d’on no n’hi ha no en raja. L’ús de les cometes és important:

“La dictadura de la incompetència” (2008)

La dictadura de la incompetència, de Xavier Roig. 2008. Barcelona: Ed. La Campana, pp. 186

Tot i que no arriba en el millor dels moments, mentre el mercat lliure cau a trossos i impúdicament ens mostra les seves misèries, el llibre de Roig resulta ser una vacuna interessant contra l’adotzenament de la nostra classe dirigent i a favor de la doctrina dels incentius, el mèrit i la capacitat. El text comença amb una qüestió dolorosa: per què si els funcionaris del nostre país no arriben al 10% aquests representen el 68% dels nostres parlamentaris? Quin és el marc de motivacions, beneficis i (in)capacitats que permet aquest estat de coses i quina és la seva conseqüència en les lleis que fan? La resposta és perfectament previsible.

El nivell dels nostres polítics

Fa només uns minuts llegia el llibre de Xavier Roig, La dictadura de la incompetència. Després d’uns capítols on la seva defensa descarnada del lliure mercat ballava incongruent davant d’unes notícies que ens mostren l’aberració capitalista, finalment m’he rendit als seus arguments. No és ara ni aquí el moment per plantejar les múltiples fiblades que aquest treball llença contra d’adotzenament generalitzat. Una sí, però, em serveix per fer una reflexió escrita: ens mereixem els nostres governants?

El govern i la crisi financera

Al món n’està caient una de la que en sentirem a parlar tota les nostres vides. Aquí ens barallem per saber si es digne o indigne que demanem reparacions al govern espanyol per assassinar-nos un President. També hi està inclosa la discusió sobre la propietat del President Companys. De qui és d’Esquerra, d’IC, de tots els catalans? Què és més honorable, demanar reparacions, l’anul·lació de la causa, no fer res? Sembla que l’únic que ens queda fer, als catalans, és centrar-nos en aquesta mena de coses.

Lovàina 1994-95, catorze anys després

Agafo l’avió a les 8 del matí i per 37 euros i arribo a Brussel·les en menys de dues hores. El pla del dia: fer un exercici de nostàlgia retrobant els vells amics, coneguts i saludats que vam compartir cerveses, biblioteques i confidències en algun racó d’aquesta vila de Flandes on ja m’hi vaig deixar caure ara fa un any. Finalment, catorze anys després ens retrobem una pila de gent del grup. Tots més o menys a prop dels 40. Tots més o menys tal i com érem.

Tenim dignitat els catalans? (2)

Avui el diari l’Avui obria portada amb l’anunciat retall de l’Estatut. Si primer hi va passar el Parlament, tot seguit els gabinets jurídics respectius, més tard la gran, enorme, juguesca del pacte Mas-Zapatero, ara arriba la retallada final, la de debò. Ningú ho va dir més clar que el Sr.Oriol Pujol ahir al mig dia, de ser certa la sentència anunciada del Tribunal Constitucional, Catalunya ni tindrà diners ni tindrà llengua. Què és el que tindrem? Amb sort i condescendència imperial la inofensiva i indolora referència a la nació catalana. Això sí, supeditada al reconeixement de la sobirania última d’Espanya. Quin és el gran problema de tot plegat. N’hi ha dos.

Article a L’Avui (9)

Abusos del màrqueting

Tenim la pell tan gruixuda que ni ens n’adonem. Deixem passar bou per bèstia grossa com si res. Serà aquest temps de majories silencioses, de poca protesta en què, com diria el poeta, s’ha de lluitar pel que és evident. Ara les companyies de telecomunicacions han descobert que poden bombardejar-nos el mòbil amb publicitat. Si accedim a respondre al missatge, diu, entrarem en un sorteig que ens pot convertir en milionaris a nosaltres. El que és segur és que a ells els farà rics. Preu del missatge: 1,2 euros. I és que amb el màrqueting es pot arribar molt lluny.

Lliçons de la crisi

Què és el que hem après en aquesta crisi? Fem-ne una llista:

– Que les crisis serioses (no la russa del 1998, la del sud-est asiàtic ni l’Argentina del 2001) normalment comencen als EEUU i després s’estenen a Europa

– Que tenir una economia globalitzada vol dir que cada dia depenem més del que aquests americans volen fer de les nostres vides. És a dir, de la seva economia.

Els socialistes i la CCRTV

Escolto, bado la boca i no puc deixar de creure-m’ho. La que estan perpetrant els socialistes a la Corporació Catalana de Radio i Televisió, amb el vist-i-plau de la resta de Tripartit, no té nom. O, millor, en té i es diu sectarisme. Una marca de la casa, habitual cançoneta amb la que els convergents ens regalaven les oïdes en èpoques del govern Pujol quan parlaven del govern municipal, de la Diputació de Barcelona o de les empreses sota control d’aquests darrers. Una tonada que molts, acostumats a veure sempre les mateixes cares a banda i banda de Sant Jaume, consideràvem l’excusa de qui no té res més a dir.