Vacances en família

Són les sis del matí. No sona cap alarma, sona el Gabriel, des del bressol, fent els seus habituals moviments espasmòdics. Aquesta és una senyal inequívoca que el fill es debat entre la son i la gana. També sona la meva dona. Senyal també inequívoca que no ha dormit gaire durant la nit i de paciència n’hi queda més aviat poca. A les sis, des del nostre quart pis, cinquè real, ja es comença a veure clarejar el cel per llevant. Una clapa de color vermell pren el seu lloc entre els núvols, per sobre del mar.

EL Castell de Caldetes (i III)

Ben aviat, poc després de la nostra arribada a Montalpark, els adults de la colla van idear l’incentiu competitiu de crear les Olimpíades d’Estiu. Eren aquestes una colla de proves de natació i atletisme (salt de llargària, sprint, 400 metres i llançament de bola petanca) què, convenientment administrades per edats, el mes d’agost durant deu dies, dia sí i dia també, entretenia als pares i tensava el caràcter dels fills. Particularment els competitius que com jo no admetien la derrota i necessitaven de l’escalf permament de la celebració de la victòria.

El Castell de Caldetes II

Sense llibres d’història local a la mà, el Castell en plena època de transició cap a la democràcia, en les ments infantils no era més que un gran espai fantàstic a cavall de la mitologia medieval i el col·legi de monges. S’hi ascendia per un camí de sorra, envoltat d’eucaliptus, on les rodes de la bici derrapaven, de la mateixa manera que ho feien les sabates dels adults. Pocs minuts després d’iniciada la costa, el camí girava a la dreta i s’obria un camí ample que duia a l’entrada del Castell. Era aquest un castell que no era tal, ja està dit, tot i que el malnom, suposo, li venia de la torre de guaita que ara situo en els llibres sobre pirates i bandolers.

El Castell de Caldetes I

El Castell de Caldetes no es troba a Caldetes sinó a Sant Vicenç de Montalt. La confusió és tan simple com ben intencionada. Quan ets un marrec i tota la teva, breu, vida l’has viscuda en la confusió de creure que estiueges a Caldetes mentre ho fas a Sant Vicenç, és inevitable confondre noms i poblacions. Per a ignorants com nosaltres érem aleshores, Sant Vicenç de Montalt, en el límit superior de la comarca del Maresme, és un municipi d’interior que dibuixa una petita llesca de terra que comunica amb el mar.

El noi i la noia

No sabia en quantes habitacions d’hotel havia dormit en els darrers anys. Vaig fer memòria i vaig començar a comptar. Aviat vaig deixar-ho córrer. No conduïa a res. Em vaig estirar al llit, vaig encendre la tele i vaig trucar al servei d’habitacions amb el meu millor francès. No em sortia la paraula justa per al formatge fos i li vaig dir en un altre idioma. La va traduir al francès i va penjar. Tot seguit, una altra trucada. Aquest cop era el meu telèfon el que sonava. Era ella, acabava d’arribar a l’aeroport i em demanava quina habitació era la meva. Em vaig quedar uns segons en silenci i finalment vaig sentir que de la meva boca sortien els números: quatre, zero i tres.

Berlín (i IV): Del Museu Jueu a Tegel

En aquest matí de diumenge i amb poc temps per endavant, només trobem l’oportunitat per fer una visita ràpida i maldestre al Museu Jueu. Un lloc on les noies del guarda-roba, interpel·lades per altres visitants com nosaltres, demostren un domini de l’hebreu sorprenent per algú que ve d’un país lingüísticament tan maltractat com el nostre. Certament, l’arquitectura, el disseny interior i les mesures de seguretat són notables. Malgrat tot, tenim el temps just per veure la part de l’extermini nazi i la impactant Torre de l’Holocaust, construïda amb la voluntat de fer experimentar al visitant el que deuria ser conviure amb l’isolament i la mort permanents. A les dotze, agafem un taxi i marxem cap a l’aeroport.

Berlín (III): El llarg passeig

Dia de museus i dia de caminar i cansar-se. Els museus de Berlín, al menys els principals, acostumen a ser cars i a obrir tard: a les 10am. Si tenim en compte que tanquen a les sis, vol dir que cal córrer per veure’n una petita representació. I si li afegim que en ple pont de maig vol dir que hi ha milers de turistes eslaus, italians, catalans, espanyols i holandesos. Tot plegat implica cues i munions de gent a tot arreu; això sí, ben distribuïts per les sales gràcies a l’eficient servei museístic berlinès.

Berlín (II): la ciutat imperial

Si Pla va descriure Bilbao sense baixar del taxi, certament jo puc fer tres paràgrafs sense pràcticament deixar l’autobús turístic. A quarts d’onze ja començàvem el nostre periple, amb els auriculars enfundant les orelles i recorrent la K’damm, la zona de les ambaixades de Tiergartenstrasse. Travessant també l’antiga zona de divisió entre est i oest on, des que van llevar el mur, han començat a edificar com a bojos, i passant pel famós Checkpoint Charlie. Poc després fem la primera aturada, a la Gendarmenmarkt.

Berlín (I): El primer dia

Arribem a l’aeroport de Tegel passada l’una del migdia i sense cap contratemps important. Un fet aquest que, a la llum de les darreres experiències, gairebé mereixeria un post per ell mateix. L’hotel on reposarem de la dura lluita del turista rep per nom Hollywood Media Hotel, i es troba situat a la comercialíssima Kürfurstendamm, al barri burgès de Charlottenburg. Un hotel, com és obvi, dedicat al cinema; que a Los Ángeles em faria riure i a Berlín em sembla més que correcte. Els meus pares tenen l’habitació Els deu manaments; nosaltres dormirem a Esmorzar a can Tiffany.

Conversa amb una nordbasca

El passat dimecres al vespre ens trobem a ca n’Ine una representació d’aquesta Barcelona cosmopolita que s’aixeca al voltant nostre, inunda les platges de la Barceloneta i per a la qual s’està contruint aquesta aberració turística coneguda per Edifici Vela. Al voltant de la taula, dues peruanes, un mexicà-espanyol fan de Bolaño, una basca francesa de Bayona, una altra francesa amb doble nacionalitat francoamericana fascinada amb el seu postdoc a la nostra ciutat i un català, jo. Per cert, darrerament em comença a fer gràcia quan després de dir d’on sóc em responen: ah, tu ets d’aquí?

Un tros de passat

Allà hi érem tots dos. Asseguts en el seu Ford Fiesta verd platejat. Millor dit, ajaguts. Amb el seient abatut fins al límit que la decència i la urbanitat permetien. Aparcats al bell mig del carrer, sobre la vorera de la Diagonal, a tocar del Princesa Sofia. Una època, no fa ni vint anys, en la que un guàrdia urbà que passés pel costat del vehicle et deixava en pau i seguia caminant mentre pensava en les seves coses. I allà hi érem nosaltres, poc abans de la mitjanit. Concentrats en la tercera finestra, penúltim pis de l’ala més occidental, la que s’obria al carrer. Esperant que passés alguna cosa, que algú encengués el llum o es correguessin les cortines. Passàvem l’estona, els minuts i les hores, imaginant quefers insubstancials, lectures atentes, passejos o corredisses. Aquesta era, crèiem, la vida habitual d’una noia mallorquina en una residència d’estudiants.