El caràcter dels catalans

Aquest matí sentia per la ràdio a Vicent Sanchís. L’exdirector de l’Avui és un orador que quan parla es mostra segur, sap expressar-se i tot sovint convenç. A sobre és un nacionalista convençut i té una característica poc comuna entre els que professen ser-ho: és valencià. El nacionalisme des de València té un tret fonamental: és més valent, més desacomplexat. Probablement perquè el clima i la terra forgen una forma de ser. També perquè ells ens porten vint o trenta anys per davant en degradació lingüística i cultural.

The reader (2008)

Hi ha pel·lícules que deixen una empremta. Ho he tret d’alguna banda: hi ha moments, en el cinema, en la literatura, que sents que el director o l’autor exposa un sentiment, una sensació que t’interpel·la, que s’adreça a tu i lliga amb un moment passat, amb un sentiment viscut o una reflexió feta. The reader abraça molts dels elements que componen una tragèdia ben feta. La solitud de l’home, la incomprensió, la necessitat de ser estimat i correspost i, per damunt de tot, la impossibilitat de sobreposar-nos a un destí implacable i que no sempre hem escollit.

ERC, doneu-li el govern a Mas

Veure a Puigcercós amenaçar amb la renegociació del Pacte d’Entesa dóna tocs d’un patetisme important a aquest Segon Tripartit. Res de bo s’entreveia el dia que aquest lamentable President nostre va ser posat al capdavant de l’invent. Res de bo presagiava una ERC incapaç de fer complir l’Estatut, ara fa sis mesos, incapaç d’aconseguir res més que una plantada de la Generalitat davant les engrunes del govern central en matèria de finançament. Un Tripartit que, ves per on, el PSOE no vol i que preferiria lliurar a CiU a canvi del seu suport al Congrés.

El PP i el xoc cultural

Que aquí hi ha alguna cosa més que diferències culturals és evident. Llegir sobre l’entramat de corrupció del Partit Popular a Madrid i Al Pais Valencià fa posar els pèls de punta. Per l’extensió, per les xifres, per l’entramat internacional, jurídic, polític, per la naturalitat (diríem patxoca), per la misèria de cultura política d’aquest país. En un país normal, al que jo aspiro, aquí haurien d’haver-hi desfilat responsables polítics un darrera l’altre. Responsables per acció i per omissió, esclar.

Sala-Martín, ReHola i Sostres

Hi ha tres individus que em tenen el cor robat, tot i que no en el sentit tradicional sinó precisament en el sentit contrari. Individus que em generen un malestar clar, inconfusible i que m’obliga a passar la fulla del diari, canviar d’emissora o apagar la tele. No puc fer-hi més. Diuen els que en saben que quan veiem en els altres defectes que nosaltres tenim i no acceptem ens tornem bèsties irracionals. Be, doncs, en el meu  cas tenen raó.

El primer. Xavier Sala-Martín. Un economista brillant, un polemista enginyós, un provocador desacomplexat. Un esteta qüestionable i un ideòleg social  perillós. De les seves frases cèlebres la meva memòria n’ha guardat: “mai acceptaria el càrrec de Conseller d’Economia, seria perdre diners”, “la crisi financera no es traduirà a l’economia real” i “hem de deixar caure bancs i marques d’automòbil”. Nacionalista generós, economista clarivident i socialment autista. Tot en un.

Montilla… i el finançament?

Zapatero va guanyar. I Catalunya? Segons Montilla i Chacón, deu ser que sí. Jo encara no ho veig per enlloc. Ciutadans enganyats i ara, amb la crisi, distrets . Si el passat mes d’agost encara era un bon moment per pactar el finançament i de passada complir la llei, ara ben segur que no ho és. La gent té altres prioritats, el govern central també. En especial la de salvar el cul davant d’aquest deteriorament tan avançat de les condicions de vida.

Dos mesos amb Six Feet Under

La tradició d’aquests dos mesos darrers ha estat la de passar els vespres amb aquesta telesèrie americana. Per als qui no la coneguin es tracta de la vida d’un família que regenta una funerària. El que té d’especial és la particularitat dels personatges. Hi trobem Nate l’idealista. David el perfeccionista germà gai, Claire, l’artista frustrada i escèptica. Keith, el noble. Ruth, la plorosa mestressa de casa. Brenda, la superdotada i addicta al sexe dona de Nate. Rico i Vanessa, els empenedors latins i socis sobrevinguts de la funerària.

Des de Sants. Punt i seguit

Aquest bloc ara fa aproximadament un any de vida. Tres si li afegim el seu germà petit homònim. Tot plegat unes 37.000 visites rebudes en aquest temps. És això molt? No gaire, no massa. El bloc com a exercici de vanitat és de resultats francament decebedors. Si més no per a blocs com aquest, certament introspectiu. Tanmateix, té el seu què. Cal reconèixer-ho. T’ajuda a afermar idees, a deixar anar pensades, a ordenar pensaments. Tot plegat uns 800 posts que fan una dedicació aproximada de 800 hores. Tampoc no és gaire. Sé maneres molt més extenses i molt més infructuoses de perdre el temps.