7-J: El dia després

Quin és el balanç de les eleccions d’ahir? Anem a pams.

Per al PSC-PSOE, la patacada es força important. Perden set punts a Catalunya i baixen, tot i que no tant, a Espanya. A casa nostra més de 200.000 votants deixen d’anar a votar. La imatge del President Montilla sortint a fer balanç de les eleccions abans de fer públics els primers resultats (22.00h) ho diu tot. Llegeix, s’entrebanca, confon pronoms amb preposicions i endavant que no ha estat res. Una vergonya per al país i una vergonya per al seu partit. Balanç dels danys, cap. La mentida continua.

Segon incompliment o la dignitat dels catalans (3)

Molts ja van/vem dir, amic Saura, desconfia del mentider perquè menteix. Tot i que l’amic Saura no és un amic qualsevol, és un dirigent d’un partit en el govern i de la mà del qual existia la possibilitat de dur al Congrés a donar explicacions sobre tanta mentida al president del govern espanyol, l’indigne ZP, també conegut per l’amic de Catalunya. Però el senyor Saura va caure de quatre grapes, vull creure que per innocència i sospito que per alguna cosa més greu.

El govern i la crisi financera

Al món n’està caient una de la que en sentirem a parlar tota les nostres vides. Aquí ens barallem per saber si es digne o indigne que demanem reparacions al govern espanyol per assassinar-nos un President. També hi està inclosa la discusió sobre la propietat del President Companys. De qui és d’Esquerra, d’IC, de tots els catalans? Què és més honorable, demanar reparacions, l’anul·lació de la causa, no fer res? Sembla que l’únic que ens queda fer, als catalans, és centrar-nos en aquesta mena de coses.

Solbes i el masoquisme català

Si per alguna cosa darrerament ha deixat aquest bloc de parlar de política és per no posar-me pedres al fetge. El nivell polític del país és tan baix, el lideratge tan inexistent, les contradiccions tan evidents i el futur tan complexe que, sincerament, les ganes d’escriure sobre aquests fets no són abundants. Em vaig mossegar la llengua (llegeixi’s el teclat) en l’anunciat incompliment estatutari del 9 d’agost: el finançament no va arribar i no se l’espera. També em vaig estar d’escriure el dia que el Sr.Saura i els seus van decidir no humiliar Zapatero arrossegant-lo al Congrés i es van estimar més obtenir un nou bany de vergonya com el que ahir va donar el Sr.Solbes als diputats catalans i, a través d’ells, a tots els catalans.

9-M: Les restes del naufragi

L’onada d’espanyolisme arriba a Catalunya i s’emporta una bona part de les esperances posades en el nacionalisme. Si Catalunya ha de ser independent, certament, la independència no ens arribarà de la mà d’Esquerra. Escombrada del congrés amb uns resultats que només els pitjors pronòstics donaven, ara només cal esperar les inaplaçables defenestracions. Llamazares ja ho ha fet.

Qui guanya aquestes eleccions? Certament el PSOE que manté posicions i veu pagats els seus bons serveis amb quatre anys més de Malenis, mentides i mala gestió. Catalunya paga traïdors i convida a una nova ronda. El PSC ha demostrat que una escombra i un cubell com a caps de cartell aconseguirien uns resultats igualment encomiables. Guanya també Duran i el seu gueto que ara ja aspira a ser ministre. Guanya també el sector ultra del PP que, en aquestes circumstàncies, ja anuncia quatre anys més de crispació, insult i anticatalanisme mentre manté a ratlla el sector modernitzador.

9-M: Què fem amb IC?

Sempre he tingut una sensibilitat especial per Iniciativa. Són els nois bons, de bona família, interessats pels altres i que, normalment, han treballat per a Intermón-Oxfam o col·laborat amb bones causes internacionals. La còpia fabulosa que Polònia fa de Joan Herrera només fa que afavorir l’estereotip. A sobre està tot el tema del medi ambient i les bicicletes. Què en podem dir?

9-M: El país sense esperança

Què ens pot dur de bo les eleccions? Res. El millor, que les coses es quedin com estan.

Un Partit Popular que segueixi covant odi i rancúnia a l’oposició, escalfant-li la cadira als mateixos que fa quatre dies ens omplien les orelles amb l’11-M i fa sis el protagonitzaven. Un PSOE en minoria, però prou majoritària com per poder governar amb el suport de dues o tres crosses. Que pugui continuar mentint, incumplint els seus compromisos i forçant als seus socis catalans a campanyes tan gracioses com aquella que diu La Catalunya optimista.