Cap de setmana al Solsonès

Després de visitar unes quantes pàgines web, ens encomanem als déus i al mòbil i enfilem cap a Solsona, la pàtria de Roger Mas. Un dissabte 1 d’agost demana, exigeix, una sortida fulgurant de la capital encara que sigui per complir amb les aparences. L’aire condicionat en el cotxe ajuda i aviat som a Manresa i d’aquí a Cardona. En el trajecte he estat aprop com mai d’enviar a l’altre barri a un motorista fantàstic al que li agrada fer carreres per carreteres d’alta muntanya, a l’altura de Montserrat, més precisament. Algú altre ho farà per mi tard o d’hora. No patiu.

Des de Galícia (i II)

En una taula de bar, a tocar de la plaça de l’Obradoiro, m’expliquen l’experiència personal de qui va treballar durant una època a prop de l’ínclit Manuel Fraga. Em parlen d’una persona amb una capacitat de treball absoluta. D’un avui que a les set tocades ja era a la taula del despatx amb un estol d’ajudants. Calia veure’l, em diran, quan sortia d’expedició  amb el seu sèquit (quinze persones) a veure les colònies gallegues a Llatinoamèrica.

Des de Galícia (I)

El dia que surten als mitjans les pintades a la líder del grup “Galicia bilingüe” aterro a Santiago de Compostela. Feia vuit anys que no passava per aquí i els meus records són  escassos. Tristament, vuit anys són molts anys. L’hotel on m’allotjo, el Puerta del camino és un monstre de deu plantes situat als afores de la capital i en ple encreuament d’autovies. Des de la meva novena planta veig els cotxes que passen, els prats i els boscos al fons i sobretot la pluja. Una lliçó que aprenc per a propers viatges és la de no menystenir les previsions metereòlogiques. Si el diari diu entre deu i catorze graus vol dir precisament això. Tampoc la pluja me la traurà ningú. Plou a bots i barrals; seguit d’estones d’aparent calma a les quals segueixen noves precipitacions.

Petita història del Pallars (2)

I conten els del lloc que a inicis dels 80s a Farrera no s’hi acostava ningú. La vall, com tot el Pallars, era territori d’emigració i els pobles es buidaven. Però a Farrera s’hi van acostar uns hippies, gent amb cresta, túniques i més ganes de reconstruir que no pas de marxar. I així va anar. I ves per on que a meitat dels 90s jo estava un dia veient un 30 minuts sobre tres nens catalans que s’educaven en indrets ben diferents. I un d’ells, de fet una nena, era la protagonista d’una història personal que passava en un petit poble de muntanya que, ho recordo bé, tenia un prat verd al davant i una mirada que volava sobre la Noguera.

Petita història del Pallars

Pugem la Mili, el Joan de Déu i servidor al Pallars. Els darrers quilòmetres, passades les deu del vespre, quan hem deixat enrere Tírvia i encara no hem arribat a Farrera, són de nus a la gola. Tot amb la carretera gelada, el cotxe en primera fent esses i amb dubtes veritable sobre si arribarem a la nostra destinació. I sí, hi arribem. I Farrera de Pallars, aquest dia de St.Esteve és una postal nadalenca tota blanca, amb una noia tota sola que passeja el gos i jo decidit a estavellar el cotxe contra una muntanya de neu que fa les funcions de pàrquing.

De congrés a Andorra

Andorra a -2ºC i un dia entre setmana té un encant que potser parla més del meu estat d’ànim que no pas del que és realment. En arribat, em condueixen cap a una habitació gran com dos menjadors meus i m’escarxofo al llit abans no arribi l’hora del sopar de recepció. L’atenció és fabulosa, la correcció exquisida, les tapes passables i la conversa amb un anglès dedicat professionalment a aplicar els seus coneixements sobre els mercats de futurs en l’intercanvi de CO2 interessant. A l’endemà tindré més oportunitats de conèixer sobre els seus projectes ja que compartim taula en una de les sessions del Congrés.

Cap a Andorra

Demà a la tarda marxo cap a Andorra. Em vénen a buscar en un taxi, individual o compartit, i em transporten cap a les valls del País dels Pirineus.  Si a Barcelona ja començo a passar fred (avui he trobat pantalons d’hivern al meu guardaroba) a la muntanya el fred que s’espera no sé si l’hauré viscut mai: entre 4 i -6ºC i una temperatura ambient de fins a -13ºC. Bé, de fet hauria de dir que ni el viuré ni m’esperarà perquè no crec que arribi a moure’m de l’hotel.

Som a Molló

Fa no pas gaire vam fer el camí invers. Vàrem sortir de Barcelona en direcció a Figueres, vem trancar cap a Maçanet de Cabrenys, d’allà fins a la francocatalana Prats de Molló i finalment vem arribar al Molló del qual es deuen els anteriors Prats. Avui, hem enfilat en direcció a Ripoll, d’aquí a Camprodon, i d’aquest a Molló. El primer que m’ha sobtat d’aquesta zona del Ripollès ha estat descobrir el carrer de les boutiques de l’embutit. A Camprodon, poc abans d’arribar al pont, n’hi ha unes quantes d’aquestes fantàstiques botigues amb llonganisses de mig metre i bulls grans com un cap de bou. Hi hem agafat provisions.

Un matí al mercat de St.Antoni

Per passejar un diumenge al matí pel mercat de St.Antoni cal que tinguis molt clar el que vas a comprar sinó vas venut. Les temptacions son importants, l’espai per llibres a casa limitat, els diners són els que són i temps per llegir-los, malauradament, no en sobra. Els meus objectius del dia eren els següents: comprar alguna traducció de Segarra sobre les obres de Shakespeare (sembla que el nostre gran escriptor les va fer totes menys la que jo ja he llegit i una altra); Les veus del Pamano, d’en Cabré, i recol·lectar alguna informació sobre La Història de la II República, de Pla (quatre llibres que el passat divendres vaig estar a punt de comprar per 450€, preu de rara avis, en una llibreria de vell).

Cap de setmana a Arbúcies

Vint-i-quatre hores ben administrades poden donar per a molt. Anem carregats de sacs de dormir, llit inflable, plumó, coixins i roba de recanvi. Som cinc i espai a la furgoneta no en falta. La qüestió és acomiadar-nos de la casa d’Arbúcies que la companya de l’amic José Luis ha despullat de mobles i ha posat a la venda. Tenim hores per endavant i un munt de bars, restaurants i casinos per visitar. Al vespre de dissabte, les colles que han vist ploure de valent, surten als carrers per preparar l’enramada d’aquest any. Al matí de diumenge els carrers de la vila dibuixaran mosaics de flors i els visitants trauran fotografies i s’atapeiran contra les parets per fer pas als vianants.

Castorp a Davos (II)

Passem el matí de dissabte voltant per la vall de Núria. Agafem el funicular fins el refugi, trepitgem les pistes de neu artificial i voltem el llac glaçat. Inicialment la nostra idea era la de baixar xino-xano cap a Queralbs però una certa mandra congènita afegida a les clapes de gel perillosament disposades en el camí han fet estalviar-nos les dues hores i mitja de camí.

Castorp a Davos

Ara fa set anys, ni un de més ni un de menys, agafava el mateix tren que avui camí de Ribes de Freser. Va ser un cap de setmana d’aïllament voluntari en el qual vaig acomiadar-me de l’Helena, vaig endur-me el bloc de notes i vaig reservar una habitació a un dels hotels de la vila.

Aquell dia vaig decidir que, en acabar els estudis d’Humanitats, continuaria una carrera acadèmica que, grosso modo, set anys més tard he acomplert. Fou aquest un cas dels que els sociòlegs del treball anomenarien de reinvenció professional i que en el dietari d’aquells dies, que tornaré a llegir, crec haver descrit juntament amb un projecte de postgrau en filosofia a Melbourne.