Cap de setmana al Solsonès

Després de visitar unes quantes pàgines web, ens encomanem als déus i al mòbil i enfilem cap a Solsona, la pàtria de Roger Mas. Un dissabte 1 d’agost demana, exigeix, una sortida fulgurant de la capital encara que sigui per complir amb les aparences. L’aire condicionat en el cotxe ajuda i aviat som a Manresa i d’aquí a Cardona. En el trajecte he estat aprop com mai d’enviar a l’altre barri a un motorista fantàstic al que li agrada fer carreres per carreteres d’alta muntanya, a l’altura de Montserrat, més precisament. Algú altre ho farà per mi tard o d’hora. No patiu. Continua llegint

Anuncis

Des de Galícia (i II)

Gadafi_llega_ItaliaEn una taula de bar, a tocar de la plaça de l’Obradoiro, m’expliquen l’experiència personal de qui va treballar durant una època a prop de l’ínclit Manuel Fraga. Em parlen d’una persona amb una capacitat de treball absoluta. D’un avui que a les set tocades ja era a la taula del despatx amb un estol d’ajudants. Calia veure’l, em diran, quan sortia d’expedició  amb el seu sèquit (quinze persones) a veure les colònies gallegues a Llatinoamèrica. Continua llegint

Des de Galícia (I)

El dia que surten als mitjans les pintades a la líder del grup “Galicia bilingüe” aterro a Santiago de Compostela. Feia vuit anys que no passava per aquí i els meus records són  escassos. Tristament, vuit anys són molts anys. L’hotel on m’allotjo, el Puerta del camino és un monstre de deu plantes situat als afores de la capital i en ple encreuament d’autovies. Des de la meva novena planta veig els cotxes que passen, els prats i els boscos al fons i sobretot la pluja. Una lliçó que aprenc per a propers viatges és la de no menystenir les previsions metereòlogiques. Si el diari diu entre deu i catorze graus vol dir precisament això. Tampoc la pluja me la traurà ningú. Plou a bots i barrals; seguit d’estones d’aparent calma a les quals segueixen noves precipitacions. Continua llegint

Petita història del Pallars (2)

I conten els del lloc que a inicis dels 80s a Farrera no s’hi acostava ningú. La vall, com tot el Pallars, era territori d’emigració i els pobles es buidaven. Però a Farrera s’hi van acostar uns hippies, gent amb cresta, túniques i més ganes de reconstruir que no pas de marxar. I així va anar. I ves per on que a meitat dels 90s jo estava un dia veient un 30 minuts sobre tres nens catalans que s’educaven en indrets ben diferents. I un d’ells, de fet una nena, era la protagonista d’una història personal que passava en un petit poble de muntanya que, ho recordo bé, tenia un prat verd al davant i una mirada que volava sobre la Noguera. Continua llegint

Petita història del Pallars

Pugem la Mili, el Joan de Déu i servidor al Pallars. Els darrers quilòmetres, passades les deu del vespre, quan hem deixat enrere Tírvia i encara no hem arribat a Farrera, són de nus a la gola. Tot amb la carretera gelada, el cotxe en primera fent esses i amb dubtes veritable sobre si arribarem a la nostra destinació. I sí, hi arribem. I Farrera de Pallars, aquest dia de St.Esteve és una postal nadalenca tota blanca, amb una noia tota sola que passeja el gos i jo decidit a estavellar el cotxe contra una muntanya de neu que fa les funcions de pàrquing. Continua llegint

De congrés a Andorra

Andorra a -2ºC i un dia entre setmana té un encant que potser parla més del meu estat d’ànim que no pas del que és realment. En arribat, em condueixen cap a una habitació gran com dos menjadors meus i m’escarxofo al llit abans no arribi l’hora del sopar de recepció. L’atenció és fabulosa, la correcció exquisida, les tapes passables i la conversa amb un anglès dedicat professionalment a aplicar els seus coneixements sobre els mercats de futurs en l’intercanvi de CO2 interessant. A l’endemà tindré més oportunitats de conèixer sobre els seus projectes ja que compartim taula en una de les sessions del Congrés. Continua llegint

Cap a Andorra

Demà a la tarda marxo cap a Andorra. Em vénen a buscar en un taxi, individual o compartit, i em transporten cap a les valls del País dels Pirineus.  Si a Barcelona ja començo a passar fred (avui he trobat pantalons d’hivern al meu guardaroba) a la muntanya el fred que s’espera no sé si l’hauré viscut mai: entre 4 i -6ºC i una temperatura ambient de fins a -13ºC. Bé, de fet hauria de dir que ni el viuré ni m’esperarà perquè no crec que arribi a moure’m de l’hotel. Continua llegint