Com unes memòries (II)

Els Jesuïtes de Sarrià, a inicis dels vuitanta, encara eran una escola elitista, un centre de grandària sorprenent amb els seus camps de futbol, el seu petit bosc, la seva piscina, l’església i els claustres. Una escola de nissaga i per a gent de nissaga però que des del Concili Vaticà II, a instàncies dels canvis ideològics i socials de la Companyia, maldava per adaptar-se als temps i, fins i tot, per passar-los per endavant. Tanmateix, del dit al fet, de la missió a l’obra, sempre hi ha un bon tram. I aleshores també n’hi havia. Continua llegint

Anuncis

Com unes memòries (I)

En Daniel nasqué a inicis dels setanta, fill d’una petita burgesa catalana, al seu torn filla única de venedors de fruita de la Boqueria amb minyona i rendes, i d’un aragonès que renuncià als setze anys a casa, bestiar i aixopluc a canvi de deixar de fer de pastor pel Pirineu. La mare no es va sentir empesa a estudiar i va triar fer d’oficinista i el pare amb esforç i ganes es va fer aparellador. Com en Daniel de petit va sortir ros, feia cara d’espaordit i no molestava les visites, els pares van decidir que hi havia prou material per fer-lo pujar en l’escala social tot aplegant-lo amb la petita aristocràcia i l’alta burgesia que encara remenaven la cua pels barris alts de Barcelona. Continua llegint