Petita història del Pallars (2)

I conten els del lloc que a inicis dels 80s a Farrera no s’hi acostava ningú. La vall, com tot el Pallars, era territori d’emigració i els pobles es buidaven. Però a Farrera s’hi van acostar uns hippies, gent amb cresta, túniques i més ganes de reconstruir que no pas de marxar. I així va anar. I ves per on que a meitat dels 90s jo estava un dia veient un 30 minuts sobre tres nens catalans que s’educaven en indrets ben diferents. I un d’ells, de fet una nena, era la protagonista d’una història personal que passava en un petit poble de muntanya que, ho recordo bé, tenia un prat verd al davant i una mirada que volava sobre la Noguera.

Petita història del Pallars

Pugem la Mili, el Joan de Déu i servidor al Pallars. Els darrers quilòmetres, passades les deu del vespre, quan hem deixat enrere Tírvia i encara no hem arribat a Farrera, són de nus a la gola. Tot amb la carretera gelada, el cotxe en primera fent esses i amb dubtes veritable sobre si arribarem a la nostra destinació. I sí, hi arribem. I Farrera de Pallars, aquest dia de St.Esteve és una postal nadalenca tota blanca, amb una noia tota sola que passeja el gos i jo decidit a estavellar el cotxe contra una muntanya de neu que fa les funcions de pàrquing.