Un cap de setmana

Quan no dormo bé, i prou feines arribo a les quatre o cinc hores de son, em passejo durant el dia com un zombi. La meva atenció disminueix i la capacitat de raciocini es veu fortament afectada. Tot i així, després d’una tallada de cabell que s’estira més que no pas voldria tinc temps per deixar-me caure per La Central. Comprar en aquesta llibreria, a les dues del migdia d’un dissabte, és tot un plaer.

“Historia abreviada de la literatura portátil” (orig.1985)

Historia abreviada de la literatura portátil, d’Enrique Vila-Matas. Barcelona: Anagrama. Col.Compactos. 2007. pp.124.

En el període d’entreguerres la literatura europea va viure un període de transformació i experimentació similar a les avantguardes d’altres branques de l’art. A cavall entre l’ordre heretat d’un règim que va dur Europa a la devastació i un present que vol trencar amb tot l’anterior, el moviment Shandy es va plantejar renovar les arts a partir del compromís dels seus membres. Aquest compromís tenia uns principis bàsics: estimar la negritud, ser una màquina soltera plena, crear obres fàcilment transportables, ser insolents, innovadors i mancats de grans propòsits, viure de manera nòmada i conviure amb el seu doble.

Croàcia: dos moments d’independència.

Ell llibre de Marcus Tanner, antic corresponsal del diari anglès The Independent als Balcans em posa sobre la pista de la història recent d’aquest país. Llegeixo un parell de passatges del seu interessant: Croatia, a nation forged in war. El primer fa referència a l’estat titella dels alemanys durant la Segona guerra mundial. El segon, el que va del trencament de Iugoslàvia fins al reconeixement de la seva independència per part de la Comissió Europea l’any 1992.

Dubrovnik (i V): comiat de Trsteno i malviure a l’aeroport

El darrer dels dies de la nostra estada a Croàcia està reservat a un nou passeig per la nostàlgia a la petita Trsteno. Agafem un autobús i després de mitja hora de sinuós passeig per la costa dàlmata ens plantem a la nostra destinació. Li fem fotos al majestuós arbre de la plaça, li fem fotos a l’església, li fem fotos a tot el que és fotografiable. Trsteno compta també amb un preciós jardí de plantes, l’Arboretum, que creixen amb abundància i color en aquesta plujosa època de l’any. En els límits del parc una terrassa preciosa forma un cop més una estampa típica de roques, illes i mar blava.

Dubrovnik (IV): la illa de Mljet

Com el temps sembla permetre-ho, decidim llevar-nos d’hora i pujar-nos al ferry que ens duu a l’illa de Mljet. L’únic que fa l’anada i la tornada en el dia. Mljet és una illa allargada, com totes les de la Dalmàcia i on, segons la llegenda, Odisseu va viure-hi sis anys de tornada de Troia. Són dues hores de trajecte en un catamarà ràpid que va fent bots d’illa a illa i, especialment, en dies com avui, d’onada en onada. Atraquem a Polace, el segon port de la illa i en ple parc natural. Tenim tres hores i vint minuts per fer la visita al parc abans no ens deixi el vaixell a terra. Però aquest no és cap problema per a uns guies locals que saben fer la visita tant reduïda com calgui. Una furgoneta del parc s’encarregarà de dur-nos al llac de Veliko Jezero. Allà caldrà pujar-nos a un bot i fer la visita de l’illa dins l’illa. En aquest indret meravellós s’aixeca un monestir benedictí edificat en un tros de paradís de tres-cents metres de diàmetre. El temps, que fins aleshores era rúfol i plujós, es calma i ens cedeix una hora de pau per passejar i donar voltes a l’illa.

“El meu ofici” (2008)

El meu ofici, de Josep M.Espinàs. Barcelona: La campana, 2008. pp.160

Josep Maria Espinàs recorda per la seva capacitat productiva a Amélie Nothomb: treu un llibre breu cada any. Després de Relacions particulars, una obra de records sobre els seus encontres amb les celebritats literàries del país, Espinàs comparteix ara amb nosaltres el resultat d’una vida dedicada a l’escriptura. Sempre de la mà de la seva vella Olivetti. El llibre està compost per una seixantena de reflexions de no més d’un parell de planes en les quals el nostre escriptor aconsella, adverteix, explica i comenta els secrets del seu ofici.

Dubrovnik (III): del Casc antic a Trsteno

Aquest cop la previsió meteorològica no enganya: plou lleument però de manera sostinguda. Tot i així, protegits aquest cop no tant per les ulleres de sol com pel folre polar que talla el fred, tornem a passejar pel Casc antic de la vella Dubrovnik. Un cop creuada la ja familiar porta de Pile avancem paraigua en mà pels carrerons laterals que pugen verticalment en direcció a la muralla. Aquesta part de ciutat, la turística i coneguda, concentra una gran quantitat de carrerons envoltats per façanes i comerços que daten de l’edat mitjana.

Dubrovnik (II): Setmana Santa a Dubrovnik

Com mesos enrere ja es veia que no trobaríem res econòmic per les dates que buscàvem, acotem el cap i ens resignem a treure un paquet turístic amb Iberojet. Només el vol, a preus ja desorbitats, excedia el cost total – hotel inclòs – per agència. Els acaparadors tornen a guanyar aquesta vegada. Aterrem dijous, passades les deu del vespre a l’aeroport dàlmata. Un missatge al mòbil m’anuncia que el Barça ha estat eliminat pel València a la Copa del Rei. L’hotel Petka és correcte, sense res d’especial a observar excepte que, entre un i altre ningú ha pensat a donar-nos de sopar. Ens en sortim com podem gràcies a un voluntariós recepcionista i enfilem el llit

Dubrovnik (I): La Croàcia que recordo

Coses de l’edat que començo a creure’m: em ve de gust explicar batalles passades. El cas és que corria l’any 1991. Amb vint anys a sobre i a casa de Carlo, el meu amic milanès, donàvem voltes a com passar uns dies de vacances per pocs diners. En poques hores vam desistir de visitar la illa de Ponza, calia ser realistes amb la restricció pressupostària. L’única alternativa: visitar la Iugoslàvia que es desintegrava. A poc menys d’un dia de Milà en furgoneta apareixia el flamant nou estat d’Eslovènia i l’encara contestada Croàcia. Allà hi podríem fer bivac, demanar habitació pels pobles i menjar decentment.

Crònica de gladiadors

Ahir vaig fer un nou pas en el món del show-business. No sé si exactament cap endavant. L’obra social d’una caixa que té seu a Madrid organitzava un cicle de conferències sobre el món del futbol, a la Plaça Catalunya. Es veu que la difusió es va fer amb molt de retard i a sobre va ser dolenta: que si les coses es porten des de la capital, que si des d’aquí no podem fer res, que si les dates no acompanyen, etcètera i etcètera. El cas és que ens vam aplegar una vintena d’amics, coneguts i saludats i quatre passavolants dels quals tres ja havien abandonat la sala als vint minuts.

“En el valle de Elah” (2007)

Un militar retirat de l’exèrcit espera notícies del seu fill que acaba de tornar del front d’Iraq, on fa de soldat amb la 82 div. aerotransportada, una unitat d’elit. El fill, però, no dóna senyals de vida i el pare decideix anar al seu campament base a investigar. Efectivament, com tot sembla indicar, el seu fill ha desaparegut i el que deixa darrera seu sembla com a mínim inquietant: uns companys de batalló que afirmen haver sortit amb ell de festa uns dies enrere, un rebut de menjar ràpid i unes sospitoses gravacions d’escenes de combat.

“Firmin” (2008)

Firmin, de Sam Savage. Barcelona: Ed.Columna. 206 pp.

Firmin, el gran èxit editorial d’aquests començaments d’any, és la història d’una rata bibliòfila. Nàixer darrere d’un moble amagat i en una llibreria de segona mà del centre de Boston, suposa per a Firmin desenvolupar tota una biografia al voltant dels llibres. Centenars de llibres de gruixos, textures, gustos i colors diferents que, més enllà de menjar-los, Firmin descobrirà que poden ser llegits. Així comença la història d’aquesta particular rata que raona, actua i desenvolupa unes aficions semblants a les dels humans. Una rata addicta a la literatura però que s’empassa, tot sovint en el doble sentit, tot el que les atapeïdes lleixes de la llibreria li posen a disposició.

“Juno” (2007)

Veure Juno ha estat, certament, tota una experiència. Aquesta és la història d’una espavilada i mordaç noia de setze anys que, coses de la vida, queda embarassada d’un company seu d’institut. Després del dubte inicial, Juno decideix seguir endavant amb un procés que sap acabarà amb una adopció voluntària del nadó. I en aquest punt entra en escena una parella que voreja la quarentena i no pot tenir fills.

Les relacions paterno-filials, les reflexions i vivències al voltant de l’embaraç o la paternitat en època adolescent, es combinen amb petites i curoses fotografies sobre l’amor i l’enamorament des de la perspectiva de qui té setze anys. Tot plegat una pel·lícula fresca, sensible, i amb uns diàlegs tal vegada anacrònics en la veu d’una extraordinària Ellen Page que ja vam veure a Hard Candy — guió aquest cop de l’oscaritzada Diablo Cody. Merescut.

Post 9-M: PSC, poseu-li un pal d’escombra

Que uns tres-cents mil dels anteriors votants d’ERC s’han anat cap a l’abstenció és cosa simple de comprovar: el PSC, respecte les eleccions del 2004, només n’ha guanyat vuitanta mil. Un dels pocs consols que ens queda és que els electors sobiranistes no han passat a millor vida, simplement no han anat a votar.

Tot i així, amb les dades a la mà, el vot total socialista li permet sumar més paperetes que CiU, PP i ERC junts. Poca broma. A sobre, amb candidats de la solvència d’una desconeguda falsa doctora anomenada Carme Chacón i d’un conegut de tots vostès Joan Clos, l’únic home que emula la seva pròpia caricatura. Ho deia l’altre dia: siguem clars, amb un pal d’escombra com a cap de cartell, el PSC hagués guanyat igual. Fins i tot, és previsible que si s’ensorra la Sagrada Família al pas de l’Ave els socialistes en les properes eleccions puguin donar la campanada.

Post 9-M: Rajoy hi torna

El qui això escriu tremola davant la possibilitat que Rajoy torni a presentar-se per a president del PP. L’aparició del candidat davant els mitjans de comunicació no deixa lloc a dubtes. Per al popular, els deu milions de vots i la confiança en la bondat de la seva proposta política l’avalen per a la reelecció. Mama, por.

Imagino que és difícil renunciar quan ets líder absolut d’un partit monolític i on la discrepància es castiga amb l’ostracisme o la renúncia forçada (vegeu Matas, Piqué, Gallardón i un llarg etcètera). Si tens les regnes de la cosa i respires el flaire del poder perquè deixar-ho córrer. Tanmateix, la meva por arriba per dues bandes.