Dubrovnik (IV): la illa de Mljet

Com el temps sembla permetre-ho, decidim llevar-nos d’hora i pujar-nos al ferry que ens duu a l’illa de Mljet. L’únic que fa l’anada i la tornada en el dia. Mljet és una illa allargada, com totes les de la Dalmàcia i on, segons la llegenda, Odisseu va viure-hi sis anys de tornada de Troia. Són dues hores de trajecte en un catamarà ràpid que va fent bots d’illa a illa i, especialment, en dies com avui, d’onada en onada. Atraquem a Polace, el segon port de la illa i en ple parc natural. Tenim tres hores i vint minuts per fer la visita al parc abans no ens deixi el vaixell a terra. Però aquest no és cap problema per a uns guies locals que saben fer la visita tant reduïda com calgui. Una furgoneta del parc s’encarregarà de dur-nos al llac de Veliko Jezero. Allà caldrà pujar-nos a un bot i fer la visita de l’illa dins l’illa. En aquest indret meravellós s’aixeca un monestir benedictí edificat en un tros de paradís de tres-cents metres de diàmetre. El temps, que fins aleshores era rúfol i plujós, es calma i ens cedeix una hora de pau per passejar i donar voltes a l’illa.

Tot seguit, un nou cop de bot i la ruta ens duu al segon dels llacs de l’illa: Malo Jezero. Un nou llac salat connectat amb el primer per un canal d’aigua que un noi amb empenta podria saltar-lo de banda a banda. Com només ens han donat quinze minuts per passejar i quan arriba l’hora la meitat dels espanyols no tornen a l‘embarcació, dono per suposat que són excursionistes de debò i amants de l’exploració en la naturalesa. Del bot a la furgoneta i de la furgoneta al port on ens espera el ferry. Fem uns espagueti amb marisc amb el temps just de pujar al vaixell i emprendre el viatge de retorn cap a Dubrovnik. Quan el vaixell està a punt de salpar arriben a la carrera els suposats excursionistes espanyols: abric en mà, amarats de suor i aparentment sorpresos per la puntualitat germànica dels croats.

En el trajecte de tornada, amb maregassa forta, descobrim perquè recomanen seure a popa quan hi ha mala mar. Riem divertits i nerviosos en aquest parc d’atraccions de velocitat i salts d’altura i començo el conte enrere sobre el temps que faltarà perquè els calamars o els espagueti treguin el cap per la boca de la canonada. Afortunadament, l’aturada al port de Sobra ens permet canviar el seient i, a partir d’aquest moment, entrar en un somni mogut però reposat. Quan despertem ja som davant de l’hotel.

Al vespre, després d’una infusió reparadora, tornem a marxar cap al Casc antic. Comprem uns records i sopem tranquils i entretinguts les especialitats locals en el restaurant Rozarij. A les nou hi ha un concert davant del Palau Sonza, al final de la turística Placa. Cinc homes amb instruments diversos entretenen la munió d’espanyols i passavolants que espremen les últimes hores de la Pasqua. Quan comença a sonar el Clavelitos i esclata la joia absoluta entre la fúria espanyola ja som ben lluny, de camí a l’hotel.