Sociolingüística en negre

Posts com aquest em dolen, però em dolen menys si els escric aquí que no pas si els escrivís a un diari. I em dolen perquè són negres, tristos, pessimistes, acomplexats. Tot plegat d’acord amb el to dels temps que ens toca viure, de decadència cultural i política. Reflexions que ben segur van en contra la voluntat d’aquells interessats en vendre optimisme quan els fets apunten ben cap a l’altra banda. Es tracta de sociolingüística de l’anècdota de carrer, diari i estadística però, què voleu, de mica en mica s’omple la pica.

Un exercici sociolingüístic

Els catalans, d’una manera particular els separatistes irredempts, els sobiranistes, i particularment els pessimistes, som força donats als estudis sociolingüístics. I, és clar, per molt llegit que siguis, per molt que segueixis aquest tema, per molt que t’esforcis a seguir els diaris per subratllar tendències i adelantar conflictes, dificilment aconsegueixes fer una troballa important. Avui però, n’he tingut una. Darrerament sempre cito fent conya aquests apologetes de la llengua que per no voler veure el que és obvi freguen el ridícul. Dos grans moments recents del català: Eliseu Climent a la contraportada de LV dient ara fa uns mesos que la salut del català a València (sic) és excel·lent. Suposo que la de l’esperant deu ser notable i l’aranès un bo alt. Per l’altra banda, el secretari de política lingüística Miquel Pueyo dient que el català està bé, que l’únic problema el té l’ús social. El seu problema és que viuen instal·lats en la propaganda.