La Graciosa (III): una volta ciclista

El meu llindar de resistència en tant que ciclista és més aviat baix. Vaig donar mostra d’això ara fa menys d’un any pels turons gal·lesos. Juga al meu favor el fet que La Graciosa, a diferència de les altres illes, és majoritàriament plana; amb lleugers desnivells que tot just voltegen els quatre puigs, cap d’ells de més de tres-cents metres. Avui m’he llevat, com sempre, d’hora. He fet el meu cafè amb llet al lloc de sempre i m’he decidit a endegar l’inaplaçable volta a l’illa. Si el dia d’ahir vaig caminar cap el Sud, avui aniré cap a l’Oest i cap el Nord.

No són gaire més enllà de les nou i ja enfilo la polsosa carretera direcció Nord. Empenyo una bicicleta de muntanya atrotinada però funcional que malgrat tot no m’estalvia les relliscades i derrapades especialment en les zones de sorra gruixuda. Poc a poc deixo la vila al darrere, amb el seu col·legi i els seus magatzems, i en quinze minuts ja sóc entre els dos turons centrals de l’illa. Aquí el trajecte es complica gràcies a les obres de remodelació, que no de pavimentació, de la calçada que continua sent de sorra. Poc més endavant, quan ja sóc a tocar del mar, a sobrevent, el trajecte queda definitivament interromput.

Toca descavalcar i resseguir la costa a peu fins a la destinació del dia: la fantàstica i desèrtica Playa de las Conchas. Una platja d’uns quatre-cents metres de longitud, amb sorra blanca i onades que colpegen amb violència sota un vent no menys amenaçador. Allà davant, gairebé a tocar, l’Illa de Montaña Clara, un altre escenari més per rodar pel·lícules de nàufrags o de hippies asocials. Mentre cavil·lo tot plegat observo les meves sabates omplir-se lentament i contant de sorra. Em deixo anar per l’atmosfera idíl·lica i quan ja estic reposat agafo la bici i me’n vaig.

Com fer la tornada pel mateix camí d’on he vingut implicaria repetir el trànsit ple d’impediments, em carrego de forces i raons i continuo cap el Nord. Cinc quilòmetres i menys d’una hora de ciclisme no m’han servit encara per desistir. Faig una petita marxa enrere i agafo el camí principal, ara cap a l’esquerra. Un camí sempre de sorra, a partir d’aquí tallat però obert en direcció a la Playa del Ámbar. En poc més de mitja hora de camí, bàsicament de baixada, sóc al punt més septentrional de l’illa. Una platja més llarga i més agrest que l’anterior però que dibuixa unes dunes irregulars i plenes de matolls que em permeten aturar-me i fer l’àpat del dia a resguard del vent. Allà al Nord magnètic, a una vintena de quilòmetres de distància, es veu l’illa de La Alegranza.

Continuo el trajecte quan tot just és migdia. El camí tomba cap el Sud, dibuixa un lleu pendent i de seguida mostra un descens mantingut en direcció a l’Est. Al fons es veu l‘antiga colònia de Pedro Barba. Més lluny, mar enllà, darrera del mur de pedres de la costa de Lanzarote, es veu el punt des del qual vaig agafar el vaixell cap a La Graciosa: Orzola. Dubto un moment però m’acabo decidint. Si he arribat fins aquí no és per perdre’m en disquisicions tenyides de mandra. Pedro Barba, efectivament és un conjunt de cases més o menys properes, construïdes a la César Manrique, amb el seu mur blanc, el seu jardí de sorra negra (d’on haurà sortit?), les plantes pròpies de desert i els porxos petit burgesos. M’aturo a prendre el sol a la platgeta on corren dues mares, un pare i sis o set nens. Pedro Barba, malgrat el seu aïllament, aporta una sensació de pau i benestar, de tranquil·litat infinita, que et contagia i et demana quedar-t’hi.

Són passades les dues quan recullo els meus estris de platja, pujo a la bicicleta i faig el darrer tram cap el Sud. Menys de set quilòmetres, els dos primers del qual en pujada i la resta en forma d’una contagiosa baixada que em duu a pensar en la canviant relació entre edat, bicicleta i velocitat. Arribo a les tres al meu piset del carrer de les Sirenes, cantonada amb Ensenada. Tinc la cara i els braços perillosament colrats. Les anques i l’entrecuix es planyen i el cos, tot ell, demana una dutxa urgent. Durada de l’excursió, calmada i poc exigent: sis hores. Extensió recorreguda: no arriba als vint quilòmetres.

La tarda la dedico a dinar un peix amb papes, a llegir el meu llibre, a escriure el meu post i a veure el Mallorca-Barça per la tele del meu bar d’esmorzars. Quan vaig a dormir, a les onze com sempre, el meu veí, el propietari del lloc on m’hi estic, decideix posar la música a volum de socialització. Trec els taps d’oïda que carrego per situacions d’emergència i dormo llis i tranquil com poques vegades he dormit.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: