Dimarts em desperta amb un sol radiant, sense un sol núvol a l’horitzó. Esmorzo el meu tradicional cafè amb biscota de passes i agafo la bicicleta gentilment prestada per en Robb. Els tres-cents metres que separen Tyn-y-fron de la carretera (digueu-li camí, caminoi o senda) ja deparen un interès per ells mateixos, tot i que particularment per als amants dels esports de risc, preferiblement adolescents i postadolescents. Una pista de terra en forma de serp, en pendent pronunciada, amb clapes d’aigua que es filtren de la muntanya, petjades de cavall, roderes de vehicles, dos fosos coberts de cilindres metàl·lics que serveixen per evitar que hi entrin els animals i finalment el pont de fusta, precàriament estable, que lliga fins la comarcal B-4500. Qui sobreviu aquesta baixada té per recompensa la via lliure per baixar fins a Llanrhaeadr-ym-mochnant. L’excursió del dia, a partir d’aquí, presenta diferents lectures:
Lectura 1. Paisatgista. La carretera fins a la vila és un seguit de pujades lleus i baixades severes que obliguen a canvis continus de les marxes de la bici. A voltes, la fresca del vent a la cara t’obliga a pujar la cremallera del jersei i d’altres a baixar-la per poder respirar una mica d’aire. En menys de quinze minuts, arribo al meu objectiu que, sota la meva mirada, apareix com una successió de cases al voltant d’un idíl·lic rierol. La gent, a primera hora del matí, és d’edat majoritàriament avançada. Compro el diari i vaig fins al pub on m’han assegurat que hi trobaré connexió internet per al meu portàtil, The plough (l’arada). Malauradament, el pub està tancat fins a l’hora de dinar raó per la qual (com dirien els autòctons without much ado) faig mitja volta i començo un penós retorn, ara a peu, ara en la bici fins a casa. A quarts d’onze arribo a la casa a la falda de la muntanya i em deixo caure derrotat a la banyera.
Lectura 2. Introspectiva. La baixada fins a Llanrhaeadr té una part de repte de la que en sóc conscient. La vida és una successió de reptes, habitualment modestos, als que cal fer front amb un mínim de determinació per poder convèncer-te a tu mateix que, quan els reptes grans arribin, podràs igualment encarar-los amb una mínim de seguretat interior. Tanmateix, si una cosa no sé fer, és estar-me sense fer res, vagarejar sense objectiu ni destinació per un poble que no conec, amb una bici prestada, i amb unes habilitats socials més baixes de les que un pretès aventurer necessitaria.
Fet i fet, si d’una cosa estic orgullós és de la meva capacitat de generar respostes ràpides allà on aquestes millor poden acomplir la seva funció. Me’n torno. El camí de tornada, ja està dit, esdevé un veritable martiri. Pateixo per la meva manca absoluta de condició física però, sobretot, pateixo per l’edat. Una edat que barrejada amb un sentit existencial de la vida em du a pensar qui sóc jo i, sobretot, què hi ha faig aquí. Podré emprendre cap altre cop, al llarg dels anys que em quedin de vida, una excursió com la que avui em veig en l’obligació de completar? Si la resposta és negativa, s’escau aquí una reflexió sobre els anys que passen i la inutilitat de trobar un sentit últim a l’existència. Millor, d’acceptar que el que passa, ja està passat i només necessitem de la força per acceptar-ho. Res que cap llibre de filosofia de batxillerat no ens hagués explicat abans.
Lectura 3. Versemblant. La carretera fins al poble de nom impronunciable és un seguit de canvis bruscos de pendent, també dits trencacames, que de baixada conviden a pensar en no trencar-te la crisma i a preveure com deu ser de terrible el camí de retorn. Arribo a Llanrhaeadr en un festival de sorolls produïts per uns frens ara força més gastats. A aquestes hores (no són ni les nou), de gent jove pels carrers no se’n veu cap. En primer lloc, m’entretinc comprant el The IndePENdent, amb accent a la penúltima síl·laba, tal i com m’obsequia puntualment l’home del quiosc. Tot seguit, enfilo cap el pub, The plough, que em rep amb la porta tancada i barrada. Quinze minuts més tard, quan, tot assegut a les taules de fusta de l’entrada, ja he acabat de llegir el diari, el propietari obre per dins i aprofito per demanar-li una aigua amb gas. L’home grassonet i amb ulleres rodones, des de darrera la barra, em mira com un empestat (la meva descuidada barba i el meu jersei que mai ha sortit de casa, ajuden a l’apreciació) i em diu que està tancat. Li demano fent cara de bon minyó que em deixi utilitzar almenys la connexió a internet i per resposta obtinc que fins a les dotze no obren.
Amb tres hores per endavant, derrotat per la negativa, enfilo el camí de tornada. La primera pujada fa que em tregui la samarreta dels pantalons. La segona m’inunda de suor al front. És aleshores que passo per davant d’una senyal que indica el 20% de desnivell i em pregunto si això pot ser possible. A la tercera, quarta o cinquena ascensió (tant se val, ja no tinc esma per contar-les) baixo a peu i començo a empènyer de manera ben poc digna la bicicleta al costat meu. D’aquesta guisa travesso les granges amb gossos que borden ben poc amablement. Amb posat de gentleman farmer faig com si res mentre calculo els centímetres que separen ullals i camals uns dels altres. Quan el viacrucis arriba a la mitja hora, ni tan sols les baixades, breus i amb sorra al camí, em fan ja cap mena d’il·lusió. A aquestes altures, la veritat, no em fa il·lusió res.
Com malsons que m’envaeixen despert, em vénen al cap sketchs de Little Britain i frases fetes en anglès. A hores d’ara ja em suen els pantalons i la roba interior, les ulleres de sol em ballen, el cor batega mai millor dit a cor que vols i noto la debilitat produïda per la falta de sucre. Si tingués ulls davant la cara, veuria un individu tot ell pàl·lid. Millor: panxut, en un baixíssim estat de forma i amb un color que inspiraria una barreja de compassió i preocupació. Després d’una aturada de deu minuts, traient els budells per la boca, escometo la darrera ascensió, la més criminal: la que em deixa a la porta de casa en un estat globalment lamentable. Em deixo caure a la tassa del vàter, em duc una galeta a la boca i finalment, quan començo a preparar el bany reparador, descobreixo que l’aigua calenta no funciona. En el meu estat, ni tant sols aquest darrer fat de la deessa Fortuna és per ell mateix un problema.
Des de Sants 
Deixa un comentari