Paulina Buxareu, de Josep Maria de Sagarra (1919)

E-book gratuït al Projecte Gutemberg. ISO-8859-1. També disponible a les Obres Completes. Prosa. Barcelona: Editorial Selecta, pp. 3-73

Paulina Buxareu és la història de la tia Paulina, una solterona d’edat avançada, amb prou anys per renunciar a la joia del casament i pocs encara per no deixar d’organitzar la vida, particularment l’amorosa, dels altres. Sagarra, en aquesta obra, una de les seves primeres, destaca per la seva capacitat de reproduir ambients físics i psicològics. Darrere d’aquest text, és fàcil imaginar-lo en la seva faceta de dramaturg popular, retratant els costums d’una classe burgesa avorrida, amb poques coses a fer però un munt de prejudicis socials i religiosos a sobre. La seva recreació d’aquests familiars espais és un petit culebrot, entre tendre i còmic.

Des de Galícia (I)

El dia que surten als mitjans les pintades a la líder del grup “Galicia bilingüe” aterro a Santiago de Compostela. Feia vuit anys que no passava per aquí i els meus records són  escassos. Tristament, vuit anys són molts anys. L’hotel on m’allotjo, el Puerta del camino és un monstre de deu plantes situat als afores de la capital i en ple encreuament d’autovies. Des de la meva novena planta veig els cotxes que passen, els prats i els boscos al fons i sobretot la pluja. Una lliçó que aprenc per a propers viatges és la de no menystenir les previsions metereòlogiques. Si el diari diu entre deu i catorze graus vol dir precisament això. Tampoc la pluja me la traurà ningú. Plou a bots i barrals; seguit d’estones d’aparent calma a les quals segueixen noves precipitacions.

De com ens perdonen la vida

Avui que fa setanta anys que Barcelona va caure a mans de les tropes franquistes m’expliquen una història ben sucosa tot i que, convindrà el lector, poc original. M’expliquen la història succeïda a una coneguda marca de cava, de les que abans de retolar en català s’ho faria mirar perquè vol dir perdre diners. L’anècdota fa més o menys així:

L’empresa en qüestió rep una trucada. Una administrativa agafa el telèfon. A l’aparell una dona, indignada, després d’una breu presentació diu que truca d’algun lloc de Castella i que vol queixar-se, que vol saber què fa a l’etiqueta el català sota la corresponent explicació en espanyol. Que com pot ser això, que què ens hem cregut els catalans i la resta. La recepcionista, alterada pel to de la trucada, no encerta a respondre que ells no retolen en català.

Quim Monzó amb Jordi Pujol

Aquest matí el CEJP ha convidat a Quim Monzó a un esmorzar amb periodistes. Hagués pagat per anar-hi però tampoc he fet cap esforç per ser-hi, la veritat sigui dita. M’hagués agradat veure l’encaixada de Monzó amb el president Pujol. Mira que n’hi ha deixat anar de bones, en Monzó, al llarg dels 23 anys que l’anterior va exercir el càrrec.

Sociolingüística en negre

Posts com aquest em dolen, però em dolen menys si els escric aquí que no pas si els escrivís a un diari. I em dolen perquè són negres, tristos, pessimistes, acomplexats. Tot plegat d’acord amb el to dels temps que ens toca viure, de decadència cultural i política. Reflexions que ben segur van en contra la voluntat d’aquells interessats en vendre optimisme quan els fets apunten ben cap a l’altra banda. Es tracta de sociolingüística de l’anècdota de carrer, diari i estadística però, què voleu, de mica en mica s’omple la pica.

Un exercici sociolingüístic

Els catalans, d’una manera particular els separatistes irredempts, els sobiranistes, i particularment els pessimistes, som força donats als estudis sociolingüístics. I, és clar, per molt llegit que siguis, per molt que segueixis aquest tema, per molt que t’esforcis a seguir els diaris per subratllar tendències i adelantar conflictes, dificilment aconsegueixes fer una troballa important. Avui però, n’he tingut una. Darrerament sempre cito fent conya aquests apologetes de la llengua que per no voler veure el que és obvi freguen el ridícul. Dos grans moments recents del català: Eliseu Climent a la contraportada de LV dient ara fa uns mesos que la salut del català a València (sic) és excel·lent. Suposo que la de l’esperant deu ser notable i l’aranès un bo alt. Per l’altra banda, el secretari de política lingüística Miquel Pueyo dient que el català està bé, que l’únic problema el té l’ús social. El seu problema és que viuen instal·lats en la propaganda.

Un nou dinar multicultural

Catalunya tenia fa deu anys un tres per cent d’immigració registrada. Ara estem a prop del disset i la meva predicció és que en vida meva arribarem als trenta sinó més. És a dir, l’actual debat sobre la normalització del català d’aquí a poc s’haurà tornat realista i haurà assumit el conflicte de definir normalitat en un país on el català és l’anormal. Que haurà de respondre què vol dir ser català en un context d’anorreament cultural, plurilingüisme, integració a través del castellà i creixent incapacitat de fer vida normal en la llengua pròpia. Algun dia penso fer un article ben fet sobre què voldrà dir ser català d’aquí a trenta anys. En fi, anem al tema del tema.