La plantació anticatalana

45.000 hectàries de fermosa plantació són més que quatre brots verds d’anticatalanisme, deia Quim Monzó a la seva columna del passat dissabte. Per aquestes dates apareixia una nova mostra de com atiant el foc anticatalà s’aconsegueix que la flama creixi. Un 56% dels lectors del diari El Mundo es consideren catalanòfobs. Deu ajudar el fet que no somriem quan ens foten la mà a la cartera i a sobre tenim la barra de demanar a mitja veu que no ens robin tant. No cedir al xantatge de la uniformització implica aguantar que t’escupin a la cara i després et donin un mocador per eixugar-te.

EL finançament. Punt i final

Com la majoria de catalans, no tinc una opinió ferma sobre el resultat final del debat del finançament. Em miro i em rellegeixo les taules i els percentatges i, tot i considerar-me una persona que ha seguit el debat, no sé ben bé què dir-ne. Òbviament puc llegir les xifres finals aproximades i entenc que si abans de cada 170€ tornaven 95, ara ho faran 105. En aquest punt hem guanyat, sí. 3.800M€ (estimats) per al 2012 també són bastant més del que rebíem. Així que també per aquí hem millorat. També sembla que en molts punts no es compleix l’Estatut(et) i efectivament hem acceptat una baixada preventiva de pantalons que CiU no té perquè acceptar. Fins aquí, la cosa sembla objectiva.

7-J: El dia després

Quin és el balanç de les eleccions d’ahir? Anem a pams.

Per al PSC-PSOE, la patacada es força important. Perden set punts a Catalunya i baixen, tot i que no tant, a Espanya. A casa nostra més de 200.000 votants deixen d’anar a votar. La imatge del President Montilla sortint a fer balanç de les eleccions abans de fer públics els primers resultats (22.00h) ho diu tot. Llegeix, s’entrebanca, confon pronoms amb preposicions i endavant que no ha estat res. Una vergonya per al país i una vergonya per al seu partit. Balanç dels danys, cap. La mentida continua.

Eleccions autonòmiques: més espanyolisme al canto

Ho deia el lider del PP Basc i es cert: el PP decidirà. I és cert. Al Pais Basc i a Galícia.  L’espanyolisme avança també en les altres comunitats dites històriques. Per sorpresa de molts, també d’un servidor, l’alta participació a Galícia no ha perjudicat als fills politics de Fraga. Tot el contrari: els ha propulsat. La mediatització en clau espanyola, el fanstasma de la crisi i el tema lingüístic (pobrets!) han acompanyat els errors del Bipartit. Errors que en la distància recorden els del primer govern d’Antich a les Illes: desavinences internes, feblesa de to i obra política que no convenç ni als convençuts.

El PP i el xoc cultural

Que aquí hi ha alguna cosa més que diferències culturals és evident. Llegir sobre l’entramat de corrupció del Partit Popular a Madrid i Al Pais Valencià fa posar els pèls de punta. Per l’extensió, per les xifres, per l’entramat internacional, jurídic, polític, per la naturalitat (diríem patxoca), per la misèria de cultura política d’aquest país. En un país normal, al que jo aspiro, aquí haurien d’haver-hi desfilat responsables polítics un darrera l’altre. Responsables per acció i per omissió, esclar.

L’espectacle democràtic del PPC

Després de dies de ressò, alè i baf de la gran victòria de l’armada invencible davant dels panzers de la Merkell, Espanya regala una alegria al poble català. El PP ens ha mostrat quina és la recepta democràtica que té per a Catalunya i quins són els bastions, els puntals sobre els quals s’aixeca el seu futur polític a la regió catalana. SI fa un any, desautoritzat el Sr.Piqué per moderat i per poc del gust de Losantos, els del PP Nacional ens va deixar el nen Daniel Sirera, corresponsable de la gran derrota popular del març; ara, per resoldre la profusió de candidatures i el combat brutal de personalismes (Fernández-Díaz, Sirera, Nebreda) els senyors de Madrid han recomanat, suggerit, imposat l’eterna derrotada Alícia Sánchez-Camacho.

Jiménez Losantos al jutjat

Dóna gust veure un dels personatges que més ha fet per reviscolar la brasa de l’anticatalanisme al jutjat. Recorda, per cert, la imatge de Saturn devorant als fills de Goya. El PP finalment s’ha adonat que alimentant la caldera de foc d’ultradreta se li en va el centre i, en territoris com el nostre, la mateixa dreta . Ara bé, per arribar a aquesta conclusió, ha calgut fer seure un dels personatges que demostra més a les clares l’essència d’Espanya, com és la jerarquia eclesiàstica espanyola que li dóna suport i quin nivell hi ha en l’ètica periodística capitalina.

Alícia Sánchez Camacho

Alícia Sánchez Camacho. Senadora per Girona i pel Partit Popular de Rajoy. El que no li van donar els electors de la província (pro-vintia, per als populars) li donà el seu partit. No fos dit. El cas és que aquesta senyora, vista la deserció d’una Maria San Gil escorada en la centralitat de l’ultradreta, i de la mà de l’insular i igualment perifèric J.M.Soria, és l’encarregada de donar la cara per l’esperpent de ponència politica del PP. Bonica clucada d’ull a la dreta nacionalista catalana i basca.

Post 9-M: Rajoy hi torna

El qui això escriu tremola davant la possibilitat que Rajoy torni a presentar-se per a president del PP. L’aparició del candidat davant els mitjans de comunicació no deixa lloc a dubtes. Per al popular, els deu milions de vots i la confiança en la bondat de la seva proposta política l’avalen per a la reelecció. Mama, por.

Imagino que és difícil renunciar quan ets líder absolut d’un partit monolític i on la discrepància es castiga amb l’ostracisme o la renúncia forçada (vegeu Matas, Piqué, Gallardón i un llarg etcètera). Si tens les regnes de la cosa i respires el flaire del poder perquè deixar-ho córrer. Tanmateix, la meva por arriba per dues bandes.

9-M: Les restes del naufragi

L’onada d’espanyolisme arriba a Catalunya i s’emporta una bona part de les esperances posades en el nacionalisme. Si Catalunya ha de ser independent, certament, la independència no ens arribarà de la mà d’Esquerra. Escombrada del congrés amb uns resultats que només els pitjors pronòstics donaven, ara només cal esperar les inaplaçables defenestracions. Llamazares ja ho ha fet.

Qui guanya aquestes eleccions? Certament el PSOE que manté posicions i veu pagats els seus bons serveis amb quatre anys més de Malenis, mentides i mala gestió. Catalunya paga traïdors i convida a una nova ronda. El PSC ha demostrat que una escombra i un cubell com a caps de cartell aconseguirien uns resultats igualment encomiables. Guanya també Duran i el seu gueto que ara ja aspira a ser ministre. Guanya també el sector ultra del PP que, en aquestes circumstàncies, ja anuncia quatre anys més de crispació, insult i anticatalanisme mentre manté a ratlla el sector modernitzador.

9-M: Perquè votar contra el PP

Ara, mentre els candidats espanyols dels dos partits principals s’exhibeixen davant uns televidents que es creuen viure en un sistema bipartidista, se m’acudeixen unes quantes raons per anar a votar. La primera: perquè certament, com diuen els mitjans conservadors, els populars ja fa quatre anys que tenen el seu electorat mobilitzat. S’ha passat quatre anys manifestant-se per la unitat d’Espanya, contra l’avortament, contra l’assignatura d’ètica ciutadana, a favor dels bisbes, pel transvasament de l’aigua o contra el retorn (per llei) dels papers de Salamanca.

9-M: El lamentable debat Zapatero-Rajoy

En aquest estat que es creu bipartidista es pretén que ens congratulem de la possibilitat de veure el cara a cara entre les dues opcions majoritàries. Malgrat tot, una cosa té de bona la confrontació d’ahir: veure la trista indigència política en la que vivim. L’espectacle televisiu que vam veure no diria que fou dantesc però sí lamentable. Lamentable pel format: ritme trencat, impossibilitat de demostrar unes habilitats discursives i d’oratòria que tal vegada no tinguin, o l’ús del teleprompter (teleprompter!!) com si es tractés d’un anunci o la presentació d’un telenotícies. Lamentable també pel nivell demostrat a banda i banda. A anys llum dels Anguitas, González, Pujols i demés.

Ave, Mena, Sèrbia i Espanya

Arriba l’AVE i tot just el dia després comença la campanya electoral. Ja en saben aquests socialistes, ja. El fet és que la notícia coincideix amb una altra no poc important. A El País apareixen les gestions del general protocolpista José Mena, Cap de l’Exèrcit de Terra fins a inicis de l’any passat, confessant els passos que va fer per tal d’aixecar generals i monarca contra l’Estatut-de-la-frustració. Aquest és el nostre estat i aquest és el nostre exèrcit. Anem ben dats.

9-M: El país sense esperança

Què ens pot dur de bo les eleccions? Res. El millor, que les coses es quedin com estan.

Un Partit Popular que segueixi covant odi i rancúnia a l’oposició, escalfant-li la cadira als mateixos que fa quatre dies ens omplien les orelles amb l’11-M i fa sis el protagonitzaven. Un PSOE en minoria, però prou majoritària com per poder governar amb el suport de dues o tres crosses. Que pugui continuar mentint, incumplint els seus compromisos i forçant als seus socis catalans a campanyes tan gracioses com aquella que diu La Catalunya optimista.

9-M: El paper dels bisbes

Ningú pot estranyar-se. Espanya representava i representa l’avantguarda de la Contrarreforma. Al segle XVI la batalla fou contra el protestantisme. Cinc segles més tard, l’enemic a vèncer és l’inaturable laïcisme. I Espanya, ho vulguin o no els espanyols, torna a ser el camp de batalla perquè algú ha decidit que així ho sigui. Els bisbes espanyols, veritable neocòrtex de l’immobilisme hispà, pretenen carregar contra qualsevol mostra de modernitat. Sigui la que es deriva de dotar de carta de legalitat el matrimoni homosexual, el dret a l’avortament, o a una educació laïca però en valors.