9-M: ERC, una estratègia suïcida

No s’hi val a badar. El missatge de l’electorat independentista ha estat claríssim: Esquerra ha pres el pèl a uns i altres i, en el seu intent d’aconseguir dur el PSOE-PSC al terreny del nacionalisme, ha acabat fagocitada pel progressisme més burocràtic i despersonalitzat que aquest país pugui generar. L’immens suport sobiranista s’ha regalat després d’anys de picar pedra. A sobre, un PSC sense Maragall, sense catalanistes, però que puja quatre escons. Aplaudiments.

I és que, en aquestes eleccions, el factor diferencial d’ERC ha estat nul. Mal m’està dir-ho però citant els amics de la COPE el grup d’Esquerra al Congrés ha donat en quatre anys mostres importants d’indigència política. Alguns ja fa temps que ho dèiem: d’on no n’hi ha no en raja. Què han fet aquesta gent durant la legislatura? Què han aconseguit quan el PSOE estava debilitat i existia un pacte a Catalunya que, teòricament els comprometia? No res. Continua llegint

Anuncis

9-M: Les restes del naufragi

L’onada d’espanyolisme arriba a Catalunya i s’emporta una bona part de les esperances posades en el nacionalisme. Si Catalunya ha de ser independent, certament, la independència no ens arribarà de la mà d’Esquerra. Escombrada del congrés amb uns resultats que només els pitjors pronòstics donaven, ara només cal esperar les inaplaçables defenestracions. Llamazares ja ho ha fet.

Qui guanya aquestes eleccions? Certament el PSOE que manté posicions i veu pagats els seus bons serveis amb quatre anys més de Malenis, mentides i mala gestió. Catalunya paga traïdors i convida a una nova ronda. El PSC ha demostrat que una escombra i un cubell com a caps de cartell aconseguirien uns resultats igualment encomiables. Guanya també Duran i el seu gueto que ara ja aspira a ser ministre. Guanya també el sector ultra del PP que, en aquestes circumstàncies, ja anuncia quatre anys més de crispació, insult i anticatalanisme mentre manté a ratlla el sector modernitzador. Continua llegint

9-M: Perquè votaré ERC

Votar en clau catalana és un imperatiu per a qualsevol que pensi que res de bo ens arribarà dels que de nosaltres no depenen. En unes eleccions tan espanyolitzades, en mig de l’etern discurs de l’elecció entre el mal menor i el mal absolut, no fugir de la lògica imperant i deixar de mirar cap a casa em sembla miopia. Continua llegint

9-M: CiU, normes d’ús

CiU ja fa temps que està en una davallada perillosa. Perillosa per a ells i perillosa per al nacionalisme. El problema del relleu mai reeixit del tot del President Pujol, s’ha traduït en una lluita intestina entre faccions però, sobretot, en una manca evident de lideratge. Millor dit: de reconeixement intern del lideratge i això té a veure amb l’encadenament de derrotes. Mas no és Pujol, ni té el seu carisma ni tampoc els que se sotmetien de grat al President, tenen ara perquè fer-ho quan l’interlocutor és un altre. Continua llegint

9-M: Què fem amb IC?

Sempre he tingut una sensibilitat especial per Iniciativa. Són els nois bons, de bona família, interessats pels altres i que, normalment, han treballat per a Intermón-Oxfam o col·laborat amb bones causes internacionals. La còpia fabulosa que Polònia fa de Joan Herrera només fa que afavorir l’estereotip. A sobre està tot el tema del medi ambient i les bicicletes. Què en podem dir? Continua llegint

9-M: Perquè no podem votar Zapatero

Diuen els que en saben que de la política al futbol no hi ha pas tanta distància: qui és el Barça no deixa de ser-ho d’un dia per a l’altre. A Catalunya, per bé que qui vota el PP difícilment acaba votant ERC, no succeeix el mateix amb la fidelitat de vot entre PSC, IC o, posem per cas, ERC. Tampoc entre els que oscil·len entre l’abstenció, el vot en blanc i un vot suposadament útil, cap a una opció o l’altre. Continua llegint

9-M: Perquè votar contra el PP

Ara, mentre els candidats espanyols dels dos partits principals s’exhibeixen davant uns televidents que es creuen viure en un sistema bipartidista, se m’acudeixen unes quantes raons per anar a votar. La primera: perquè certament, com diuen els mitjans conservadors, els populars ja fa quatre anys que tenen el seu electorat mobilitzat. S’ha passat quatre anys manifestant-se per la unitat d’Espanya, contra l’avortament, contra l’assignatura d’ètica ciutadana, a favor dels bisbes, pel transvasament de l’aigua o contra el retorn (per llei) dels papers de Salamanca. Continua llegint