Dia 12. Dijous 20. De Harlech a Fishguard. Quilometrada sota una tempesta d’espant. Moments de tensió a l’altura del seient del copilot. Dinem a Gwert a tocar de Cardigan i fidelment dirigits pel TomTom. La veu catalana ha quedat batejada per la Mili com Toñi. Contiuem fins a destinació. Després d’uns moments de vacil·lació reservem una habitació majestuosa amb vistes sobre la badia. Malauradament, na Mili ha entrat en trompo. Clima i menjar són els causants de la sobtada depressió. Anem a veure com la marea alta inunda poc a poc el pàrquing de l’antic port de pescadors. En algunes zones occidentals de l’illa la marea pot pujar fins als set metres. La seva traducció en distància pot ser més d’una milla anglesa entre el mar i la costa. Nou sopar de pub que no millora l’estat de la copilot. Afortunadament les dues pintes de lager sí. Continua llegint
Filed under: Gal·les, llibres, viatges | Leave a comment »
Per la nit he sentit trons. Amagat sota el meu antifaç i envoltat d’una gruixuda funda nòrdica he aixecat mitja cella i m’he donat mitja volta per continuar dormint. Abans de les set he sentit unes breus ràfegues de vent dur la pluja contra el vidre i a l’hora de llevar-me, efectivament, el cel era fosc i un lleu plugim queia sobre la casa. Davant d’aquesta tessitura, poca cosa a fer: un cafè ràpid, acabar de donar compte del brioix de passes d’Eileen, posar un parell de rentadores, fer una banyera precipitada (i per tant encara mig freda) i posar-me a treballar. 
Dimarts em desperta amb un sol radiant, sense un sol núvol a l’horitzó. Esmorzo el meu tradicional cafè amb biscota de passes i agafo la bicicleta gentilment prestada per en Robb. Els tres-cents metres que separen Tyn-y-fron de la carretera (digueu-li camí, caminoi o senda) ja deparen un interès per ells mateixos, tot i que particularment per als amants dels esports de risc, preferiblement adolescents i postadolescents. Una pista de terra en forma de serp, en pendent pronunciada, amb clapes d’aigua que es filtren de la muntanya, petjades de cavall, roderes de vehicles, dos fosos coberts de cilindres metàl·lics que serveixen per evitar que hi entrin els animals i finalment el pont de fusta, precàriament estable, que lliga fins la comarcal B-4500. Qui sobreviu aquesta baixada té per recompensa la via lliure per baixar fins a Llanrhaeadr-ym-mochnant. L’excursió del dia, a partir d’aquí, presenta diferents lectures: 
Un dia sencer sense anar més enllà de vint-i-cinc metres de la porta. El matí és rúfol, amb ruixats empipadors (aquí n’hi diuen showers, dutxes). Ruixats que per bé que no arriben a una densitat mediterrània si compliquen tota excursió possible fent-la antipàtica i raonablement ajornable. Per si no en tingués poc amb la distracció domèstica del primer dia, avui l’escalfador s’ha espatllat. He trigat dues hores en convèncer-me. Quan ho fet he trucat a Sandy, la mestressa de la casa, i hem quedat que enviaria algú per arreglar-la. Fins les quatre de la tarda no ho han fet. Relliscant amb la furgoneta pel camí de Tyn-y-fron, a l’hora precisa menys deu, eren aquí. Hi ha posat un pedaç, hem creuat els dits i l’invent ha funcionat. La resta del dia, a banda d’esperar el lampista, l’he dedicat a seguir el temps de nuvolat a plujós i novament a solejat, a llegir i a escriure. També a veure per enèsima vegada l’hilarant Little Britain on hi ha un personatge que es diu Davydd, és gal·lès i és the only gay in the village. Sense televisió, està de més dir-ho, ens agafem a les coses més tradicionals com llegir i escriure, però també a altres innovacions més recents com les sèries televisives passades al format de l’ordinador. 
La tarda de dissabte la dedico a llegir i a escriure quatre ratlles. També la dedico a voltar per la casa, familiaritzar-me amb els endolls, els interruptors i, a l’hora del sopar, amb els fogons de la cuina. Si trigues dues hores per fer bullir unes patates i unes mongetes gentilesa de l’hort ecològic (és a dir, hort) de Robb, clarament, quelcom no funciona. I aquest quelcom no pot ser precisament la casa. Una sensació similar l’he tinguda una estona abans a còpia de remoure cel i terra per tal de fer anar l’únic adaptador de corrent que podia permetre que tot el meu equipament electrònic (ebook, portàtil, GPS, telèfon i iPod) pogués tenir alguna utilitat en un futur immediat. Per un moment he tremolat davant de la perspectiva que tota la meva preparació, aïllat com estic, quedi reduïda a res. La cosa finalment haurà estat tan senzilla com fer girar una petita i inapreciable pestanya del dit adaptador universal. Per assabentar-me’n, és clar, hauré necessitat més de mitja hora. En poques paraules: puc tenir més fe en la casa que no pas en mi mateix. 
El trajecte de Neston fins al llogaret de Tyn-y-fron no pot ser més deliciosament britànic. A mesura que el vehicle progressa per carreteres primàries, secundàries i terciàries, voreja rotondes i circumval·lacions, el paisatge és invariablement verd, d’una naturalesa domesticada que parla força dels habitants d’aquesta civilitzada illa. A esquerra i a dreta cases d’un i dos pisos demostren el sempre reconegut gust i la capacitat adquisitiva d’una part dels seus habitants. Els britànics són un poble afectat però amb una afició estètica no sempre qüestionable, particularment quan es tracta de temes immobiliaris i de propietats agràries. Disciplines en que porten un cert avantatge a altres nacions. A la poca estona d’emprendre la marxa ja he vist més jardins romàntics que els meus amfitrions veurien en quatre mesos d’estada en Barcelona. En el viatge, s’entesten a ensenyar-me els noms de la flora i la fauna local, pretenent no només que els retingui sinó que reprodueixi de manera més correcta la seva dicció 
Des de Sants 