Buenos Aires: dies 3 i 4

Dels argentins m’ha sorprès el seu abús de la retòrica, el seu escepticisme i la seva foscor a l’hora d’imaginar el futur d’aquest país contra el qual disparen sense compassió. En una facultat de 30.000 alumnes, m’expliquen, el gruix dels professors no cobren. Com pot ser això? Senzill. No hi ha diners més que per retribuir de manera insuficient les classes que s’imparteixen. El gruix dels docents fa altres feines. Amb aquest quadre, la preocupació pel rigor acadèmic, pel reciclatge formatiu i per la recerca, com és obvi, queden al marge.

Però tornem a la retòrica. Els professors d’universitat que mai han opositat i normalment no tenen cap doctorat pateixen també de l’abús de psicoanàlisi. Parlen de trets per elevació, de substància i forma, de claredat expositiva i d’ús fraudulent dels mots. La facilitat per embolicar la troca, per suplir amb paraules la manca d’idees clares fa que, en comparació, les idees simples i clares brillin com llum en la foscor. Un europeu, en aquestes circumstàncies és el bot salvavides al qual s’hi aferren. Amb aquest paisatge les reunions s’allarguen, els programes de treball s’incompleixen i la ineficiència pot dur a la desesperació. No hi arribem, però.

Al final del dia anem a sopar a la Parrilla Peña d’on sortia Menotti de la mateixa manera que el dia anterior REM en conjunt entrava amb ulleres fosques al Cementiri de Recoleta quan jo en sortia. I abans hem anat a dinar a la fabulosa llibreria-restaurant Clásica y Moderna. I quan sortim dels nostres menesters acadèmics passegem per Corrientes i jo em faig creus que una ciutat com aquesta pugui tindre un carrer com aquest amb una densitat de llibreries que converteix Barcelona en una ciutat de i per a idiotes. Com la Prometeo, per exemple, o la Gandhi. I el darrer dia anem a sopar al Café Tortoni, on des de fa cent cinquanta anys s’aplega la intel·lectualitat del país que darrerament ha cedit el seu lloc al turisme.

I l’espectacle de tango que ve més tard resulta barroer per als meus companys, però no pas per a mi. Les tres parelles tanguistes em semblen hàbils i esplendoroses. El quartet de violí, acordió, contrabaix i piano immens; el cantant contundent, i els dos especialistes amb les boleadoras magistrals. I alguna cosa deu passar quan jo gaudeixo d’un espectacle com aquest, quan tot em sembla fàcil i agradable. El darrer dia bevem cervesa, parlem de política a Llatinoamericà i brindem per Obama. Les anècdotes de governants borratxos que foten mà a les secretàries cauen com fruita madura. Tanmateix, fins i tot l’arribada a l’aeroport em sembla fluïda i segura. Serà que aquesta breu visita a Argentina m’ha sentat molt bé.