Arenys: de la il·lusió i els bufons

Els espanyols estan que trinen amb el referèndum d’Arenys de Munt. Tants anys fent-se passar per liberals, tantes crides a la regeneració democràtica per justificar el pacte PSOE-PP a Euskadi que ara la demostració, aquesta sí, democràtica d’ahir els ha posat nerviosos. El resultat també. Un 41% de l’electorat va anar a votar i un 96% d’aquest ho va fer a favor de la independència. Curiosament, els del Mundo, els qui van deixar constància que un 56% dels seus lectors són catalanòfobs ara no veuen cap relació entre el seu amor i el nostre cansament, digueu-li fartament, digueu-li fàstic. Continua llegint

Castració química a l’Estatut

El passat diumenge Toni Soler es referia al balanç d’aquest Segon Tripartit. El resultat global no és zero, és menys que zero, deia. El dilluns, la periodista espanyola Victoria Prego ja anticipava el que li succeirà a l’Estatut de Catalunya al Tribunal Constitucional. El títol no pot ser més explícit: “Castración Química“. Qui el vulgui llegir que el llegeixi. L’essència: el debat en el si del Tribunal Constitucional ja fa molts mesos que s’ha acabat, el problema és com dir el que no es pot dir (que el seguen), quan dir-ho i en quin context. Perquè ens entenguem, quan farà menys mal. En recomano vivament la lectura. Continua llegint

Es pot ser presidenta del Parlament basc sense saber euskera?

Doncs sí. Aquest és el perfil de la nova presidenta. Educada en un col·legi de l’Opus Dei, mare de quatre fills i sense saber parlar l’idioma del país que ara representa. Com pot ser això? Esmentem dos motius. El primer: el cultural. Els espanyols (siguin del PP o del PSOE) sempre s’han pixat en el bilingüísme. El bilingüísme està molt bé per als qui parlen les llengües no castellanes, per fer articles de premsa glosant la llibertat d’elecció i la defensa de la unitat i el respecte a la diferència. Dit això, per als nous amos de la Cambra basca, l’euskera no serveix per res. Algú podria dir-me quina mena de respecte per la llengua pot demostrar un Parlament quan la màxima representant de la institució és incapaç de comprendre el que li diu un parlamentari euskaldun? És això possible? Bé, sembla que sí. Continua llegint

Si és veritat que…

… Zapatero pensa despatxar “el problema catalán” amb 1.400 milions d’euros, es despatxarà alguna cosa més que el problema del finançament. Es despatxarà el Tripartit, els governs d’esquerres a la Generalitat i qualsevol lectura possibilista de les relacions de Catalunya amb Espanya. La situacio és greu, molt greu. El que el passat 31 d’agost, quan teòricament expirava el termini de dos anys per pactar el finançament, no va poder ser per falta de temps, ara no pot ser perquè no hi ha diners a caixa. Espanya menteix, Espanya incompleix. Continua llegint

Eleccions autonòmiques: més espanyolisme al canto

Ho deia el lider del PP Basc i es cert: el PP decidirà. I és cert. Al Pais Basc i a Galícia.  L’espanyolisme avança també en les altres comunitats dites històriques. Per sorpresa de molts, també d’un servidor, l’alta participació a Galícia no ha perjudicat als fills politics de Fraga. Tot el contrari: els ha propulsat. La mediatització en clau espanyola, el fanstasma de la crisi i el tema lingüístic (pobrets!) han acompanyat els errors del Bipartit. Errors que en la distància recorden els del primer govern d’Antich a les Illes: desavinences internes, feblesa de to i obra política que no convenç ni als convençuts. Continua llegint

El PP i el xoc cultural

Que aquí hi ha alguna cosa més que diferències culturals és evident. Llegir sobre l’entramat de corrupció del Partit Popular a Madrid i Al Pais Valencià fa posar els pèls de punta. Per l’extensió, per les xifres, per l’entramat internacional, jurídic, polític, per la naturalitat (diríem patxoca), per la misèria de cultura política d’aquest país. En un país normal, al que jo aspiro, aquí haurien d’haver-hi desfilat responsables polítics un darrera l’altre. Responsables per acció i per omissió, esclar. Continua llegint

Article a l’Avui (11)

Diumenge va sortir un article meu titulat “De vedetes i visionaris”.

Ara fa quatre anys es va publicar The first crash, un acurat estudi de la qualificada com a primera crisi financera. Corria el 1720 i les empreses que esclataven després d’una fabulosa bombolla no es deien ni Enron ni Lehman Brothers sinó South Sea i Mississipi Co. La crisi no es va originar ni a Houston ni a Nova York, sinó a Londres i a París, i tot va succeir de manera gairebé simultània. En fa, d’això, tres segles, i John Law, un dels artífexs de la bombolla francesa, fugia cap a la República de Venècia, on moriria anys més tard reconvertit en jugador de casino. Continua llegint