Arenys: de la il·lusió i els bufons

Els espanyols estan que trinen amb el referèndum d’Arenys de Munt. Tants anys fent-se passar per liberals, tantes crides a la regeneració democràtica per justificar el pacte PSOE-PP a Euskadi que ara la demostració, aquesta sí, democràtica d’ahir els ha posat nerviosos. El resultat també. Un 41% de l’electorat va anar a votar i un 96% d’aquest ho va fer a favor de la independència. Curiosament, els del Mundo, els qui van deixar constància que un 56% dels seus lectors són catalanòfobs ara no veuen cap relació entre el seu amor i el nostre cansament, digueu-li fartament, digueu-li fàstic.

Castració química a l’Estatut

El passat diumenge Toni Soler es referia al balanç d’aquest Segon Tripartit. El resultat global no és zero, és menys que zero, deia. El dilluns, la periodista espanyola Victoria Prego ja anticipava el que li succeirà a l’Estatut de Catalunya al Tribunal Constitucional. El títol no pot ser més explícit: “Castración Química“. Qui el vulgui llegir que el llegeixi. L’essència: el debat en el si del Tribunal Constitucional ja fa molts mesos que s’ha acabat, el problema és com dir el que no es pot dir (que el seguen), quan dir-ho i en quin context. Perquè ens entenguem, quan farà menys mal. En recomano vivament la lectura.

Es pot ser presidenta del Parlament basc sense saber euskera?

Doncs sí. Aquest és el perfil de la nova presidenta. Educada en un col·legi de l’Opus Dei, mare de quatre fills i sense saber parlar l’idioma del país que ara representa. Com pot ser això? Esmentem dos motius. El primer: el cultural. Els espanyols (siguin del PP o del PSOE) sempre s’han pixat en el bilingüísme. El bilingüísme està molt bé per als qui parlen les llengües no castellanes, per fer articles de premsa glosant la llibertat d’elecció i la defensa de la unitat i el respecte a la diferència. Dit això, per als nous amos de la Cambra basca, l’euskera no serveix per res. Algú podria dir-me quina mena de respecte per la llengua pot demostrar un Parlament quan la màxima representant de la institució és incapaç de comprendre el que li diu un parlamentari euskaldun? És això possible? Bé, sembla que sí.

Si és veritat que…

… Zapatero pensa despatxar “el problema catalán” amb 1.400 milions d’euros, es despatxarà alguna cosa més que el problema del finançament. Es despatxarà el Tripartit, els governs d’esquerres a la Generalitat i qualsevol lectura possibilista de les relacions de Catalunya amb Espanya. La situacio és greu, molt greu. El que el passat 31 d’agost, quan teòricament expirava el termini de dos anys per pactar el finançament, no va poder ser per falta de temps, ara no pot ser perquè no hi ha diners a caixa. Espanya menteix, Espanya incompleix.

Eleccions autonòmiques: més espanyolisme al canto

Ho deia el lider del PP Basc i es cert: el PP decidirà. I és cert. Al Pais Basc i a Galícia.  L’espanyolisme avança també en les altres comunitats dites històriques. Per sorpresa de molts, també d’un servidor, l’alta participació a Galícia no ha perjudicat als fills politics de Fraga. Tot el contrari: els ha propulsat. La mediatització en clau espanyola, el fanstasma de la crisi i el tema lingüístic (pobrets!) han acompanyat els errors del Bipartit. Errors que en la distància recorden els del primer govern d’Antich a les Illes: desavinences internes, feblesa de to i obra política que no convenç ni als convençuts.

El PP i el xoc cultural

Que aquí hi ha alguna cosa més que diferències culturals és evident. Llegir sobre l’entramat de corrupció del Partit Popular a Madrid i Al Pais Valencià fa posar els pèls de punta. Per l’extensió, per les xifres, per l’entramat internacional, jurídic, polític, per la naturalitat (diríem patxoca), per la misèria de cultura política d’aquest país. En un país normal, al que jo aspiro, aquí haurien d’haver-hi desfilat responsables polítics un darrera l’altre. Responsables per acció i per omissió, esclar.

Article a l’Avui (11)

Diumenge va sortir un article meu titulat “De vedetes i visionaris”.

Ara fa quatre anys es va publicar The first crash, un acurat estudi de la qualificada com a primera crisi financera. Corria el 1720 i les empreses que esclataven després d’una fabulosa bombolla no es deien ni Enron ni Lehman Brothers sinó South Sea i Mississipi Co. La crisi no es va originar ni a Houston ni a Nova York, sinó a Londres i a París, i tot va succeir de manera gairebé simultània. En fa, d’això, tres segles, i John Law, un dels artífexs de la bombolla francesa, fugia cap a la República de Venècia, on moriria anys més tard reconvertit en jugador de casino.

Segon incompliment o la dignitat dels catalans (3)

Molts ja van/vem dir, amic Saura, desconfia del mentider perquè menteix. Tot i que l’amic Saura no és un amic qualsevol, és un dirigent d’un partit en el govern i de la mà del qual existia la possibilitat de dur al Congrés a donar explicacions sobre tanta mentida al president del govern espanyol, l’indigne ZP, també conegut per l’amic de Catalunya. Però el senyor Saura va caure de quatre grapes, vull creure que per innocència i sospito que per alguna cosa més greu.

Reflexions radiofòniques

Els oïdors radiofònics catalans tenim un problema. De fet més d’un. Quan va marxar en Bassas, orfes com estàvem d’opinió professional i rigorosa, vam abraçar Neus Bonet. Poc va durar la cosa. Ja hem deixat escrit la profunda decepció que ens va causar el seu ritme d’enterramorts, la manca d’empenta i aquest nou caire funcionarial i mesell del programa. Dos símptomes només: a) si us fixeu ara Catalunya Ràdio ha passat a ser la ràdio que Fem entre tots (senyal que no la fa ningú); i b) algú ha tingut notícia de l’audiència del programa? Ningú ens ho podria dir? No va sent ja l’hora?

España es asín!

Una de les grans satisfaccions personals del meu anterior bloc, perquè m’ho vaig passar bé dins la desgràcia i perquè vaig fer un petit compendi d’estupideses, va ser obrir la pestanya: España es asín. Doncs bé, queda solemnement reoberta. El Sr. Aznar, sempre atent a compartir amb la resta les seves demostracions d’estultícia ibèrica després d’una llarga, massa llarga, vida política dedicada a fer-nos sentir nàusees davant el nostre passaport amb l’escut monàrquic, ha tornat a la càrrega. És tan fàcil fer una notícia còmica d’ell que ja no saps si el periodista s’avança a la interpretació o realment d’on no n’hi ha no en raja. L’ús de les cometes és important:

Solbes i el masoquisme català

Si per alguna cosa darrerament ha deixat aquest bloc de parlar de política és per no posar-me pedres al fetge. El nivell polític del país és tan baix, el lideratge tan inexistent, les contradiccions tan evidents i el futur tan complexe que, sincerament, les ganes d’escriure sobre aquests fets no són abundants. Em vaig mossegar la llengua (llegeixi’s el teclat) en l’anunciat incompliment estatutari del 9 d’agost: el finançament no va arribar i no se l’espera. També em vaig estar d’escriure el dia que el Sr.Saura i els seus van decidir no humiliar Zapatero arrossegant-lo al Congrés i es van estimar més obtenir un nou bany de vergonya com el que ahir va donar el Sr.Solbes als diputats catalans i, a través d’ells, a tots els catalans.

Jiménez Losantos al jutjat

Dóna gust veure un dels personatges que més ha fet per reviscolar la brasa de l’anticatalanisme al jutjat. Recorda, per cert, la imatge de Saturn devorant als fills de Goya. El PP finalment s’ha adonat que alimentant la caldera de foc d’ultradreta se li en va el centre i, en territoris com el nostre, la mateixa dreta . Ara bé, per arribar a aquesta conclusió, ha calgut fer seure un dels personatges que demostra més a les clares l’essència d’Espanya, com és la jerarquia eclesiàstica espanyola que li dóna suport i quin nivell hi ha en l’ètica periodística capitalina.

Alícia Sánchez Camacho

Alícia Sánchez Camacho. Senadora per Girona i pel Partit Popular de Rajoy. El que no li van donar els electors de la província (pro-vintia, per als populars) li donà el seu partit. No fos dit. El cas és que aquesta senyora, vista la deserció d’una Maria San Gil escorada en la centralitat de l’ultradreta, i de la mà de l’insular i igualment perifèric J.M.Soria, és l’encarregada de donar la cara per l’esperpent de ponència politica del PP. Bonica clucada d’ull a la dreta nacionalista catalana i basca.

Els disbarats de Carod ja no interessen

Tot sigui dit de passada, el que abans era motiu de guerra civil, revolució o d’entrada dels militars amb armes i canons per La Diagonal, avui ja no interessa. El fet que el vicepresident del govern anunciï una seccessió planificada o apunti que ens cal un exèrcit per ser un país normal, ja no mereix ni un titular de portada. Tot just una entradeta i mig full de pàgina interior. Curiós país aquest, l’espanyol, pel qual el mateix vicepresident, les mateixes declaracions però amb president diferent i circumstàncies polítiques igualment diferenciades, ja no interessen. Qui ha canviat: ERC, el seu ideari, el govern català, la desafecció de Montilla?

Visca Espanya, Chacón, visca!

La mostra de que els temps estan canviant per al catalanisme, i no sé si gaire cap a millor, és la imatge d’avui. Carme Chacón, la flamant nova ministra de defensa: dona, catalana i embarassada de cinc mesos, passant revista a les tropes del bracet d’Alonso mentre amb tremolosa veu ordena ferms al capità de la companyia. Al mateix temps, de la mateixa manera que el gran José Zaragoza, cap de campanya del PSC en les darreres eleccions generals es va pixar de tots el catalans i especialment dels seus socis de govern quan va tocar l’hora, ara és el torn del Jóse, the one and only, de pixar-se sobre els socialistes catalans i, particularment sobre el sector montillista.