Visca Espanya, Chacón, visca!

La mostra de que els temps estan canviant per al catalanisme, i no sé si gaire cap a millor, és la imatge d’avui. Carme Chacón, la flamant nova ministra de defensa: dona, catalana i embarassada de cinc mesos, passant revista a les tropes del bracet d’Alonso mentre amb tremolosa veu ordena ferms al capità de la companyia. Al mateix temps, de la mateixa manera que el gran José Zaragoza, cap de campanya del PSC en les darreres eleccions generals es va pixar de tots el catalans i especialment dels seus socis de govern quan va tocar l’hora, ara és el torn del Jóse, the one and only, de pixar-se sobre els socialistes catalans i, particularment sobre el sector montillista. Continua llegint

Anuncis

Post 9-M: PSC, poseu-li un pal d’escombra

Que uns tres-cents mil dels anteriors votants d’ERC s’han anat cap a l’abstenció és cosa simple de comprovar: el PSC, respecte les eleccions del 2004, només n’ha guanyat vuitanta mil. Un dels pocs consols que ens queda és que els electors sobiranistes no han passat a millor vida, simplement no han anat a votar.

Tot i així, amb les dades a la mà, el vot total socialista li permet sumar més paperetes que CiU, PP i ERC junts. Poca broma. A sobre, amb candidats de la solvència d’una desconeguda falsa doctora anomenada Carme Chacón i d’un conegut de tots vostès Joan Clos, l’únic home que emula la seva pròpia caricatura. Ho deia l’altre dia: siguem clars, amb un pal d’escombra com a cap de cartell, el PSC hagués guanyat igual. Fins i tot, és previsible que si s’ensorra la Sagrada Família al pas de l’Ave els socialistes en les properes eleccions puguin donar la campanada. Continua llegint

Post 9-M: Rajoy hi torna

El qui això escriu tremola davant la possibilitat que Rajoy torni a presentar-se per a president del PP. L’aparició del candidat davant els mitjans de comunicació no deixa lloc a dubtes. Per al popular, els deu milions de vots i la confiança en la bondat de la seva proposta política l’avalen per a la reelecció. Mama, por.

Imagino que és difícil renunciar quan ets líder absolut d’un partit monolític i on la discrepància es castiga amb l’ostracisme o la renúncia forçada (vegeu Matas, Piqué, Gallardón i un llarg etcètera). Si tens les regnes de la cosa i respires el flaire del poder perquè deixar-ho córrer. Tanmateix, la meva por arriba per dues bandes. Continua llegint

9-M: Perquè no podem votar Zapatero

Diuen els que en saben que de la política al futbol no hi ha pas tanta distància: qui és el Barça no deixa de ser-ho d’un dia per a l’altre. A Catalunya, per bé que qui vota el PP difícilment acaba votant ERC, no succeeix el mateix amb la fidelitat de vot entre PSC, IC o, posem per cas, ERC. Tampoc entre els que oscil·len entre l’abstenció, el vot en blanc i un vot suposadament útil, cap a una opció o l’altre. Continua llegint