Vacances en família

Són les sis del matí. No sona cap alarma, sona el Gabriel, des del bressol, fent els seus habituals moviments espasmòdics. Aquesta és una senyal inequívoca que el fill es debat entre la son i la gana. També sona la meva dona. Senyal també inequívoca que no ha dormit gaire durant la nit i de paciència n’hi queda més aviat poca. A les sis, des del nostre quart pis, cinquè real, ja es comença a veure clarejar el cel per llevant. Una clapa de color vermell pren el seu lloc entre els núvols, per sobre del mar. Jo, mentrestant, preparo el meu primer biberó del dia. En Gabriel, un cop llevat em deixa fer i em recompensa amb uns generosos somriures. En mitja hora veiem com el menjador de casa comença a omplir-se de llum. Primer de manera imperceptible, després tènue. En Gabriel, que ahir va caure rendit després d’una titànica lluita per guanyar la posició de la son, a aquestes hores del matí no necessita acabar-se tot el seu esmorzar. Aviat torna pacificat cap el seu llit.

Des de la terrassa, esguardo novament l’horitzó fins decidir-me. Em vesteixo ràpidament, negocio les condicions de la fugida, i surto cap a la platja que no són encara les set. A l’ascensor, coincideixo amb el meu invisible veí brasiler de camí cap el restaurant on treballa; ens acomiadem i emprenem direccions oposades. La platja, a primera hora del matí tot just està estirada, planxada i disposta per als banyistes. Sec en un dels confortables seients del xiringuito, tancat i barrat, i miro el sol roig com va alçant-se lentament per sobre del mar. En aquestes condicions és fàcil sentir-te poeta o literat. A la ment flueixen frases que si la memòria ho permetés tindrien opcions de ser subratllades. L’encanteri dura poc més de tres quarts. El telèfon sona i la dona, amb veu alterada, em recorda les condicions del pacte: en Sebastià s’ha despertat. Emprenc el camí de tornada i acabo de veure el confegir-se del dia amb un nou biberó a la mà.

Tres quarts de nou. El meu altre fill acaba el seu primer esmorzar del dia. A aquestes hores, tant un com l’altre, s’han tornat melindrosos amb el dormir i exigeixen amb grunys i remugances no ser dipositats novament al bressol. Per ser precisos, exigeixen el llit al costat dels pares. Si amb un fill ens estrenyem sobre els llençols i endavant; amb dos, en aquest llit no del tot matrimonial, la incomoditat dels adults es torna manifesta. Resultat: pare i fill som expulsats de mala manera a fer la dormida al sofà. Pare i fill, tendrament abraçats en forma d’estampa, continuem la son al menjador. Quarts de deu, nou timbre des de l’habitació: en Gabriel torna a tenir gana. Desfaig el camí i bescanviem nadons. La meva dona ha empitjorat el seu humor. Els sotracs de la son mai li han anat bé i duu unes quantes hores, i dies, en aquest estat.

Nou biberó que no s’acaba. Nous plors, ara perquè no pot agafar la son. Connecto la tele: en Felip Puig diu que Esquerra, al govern, ha estat un desastre. Per la Televisió espanyola, el mateix rebullit de temes estivals de sempre, presentats per juvenils i musculats presentadors en mànigues de camisa i sempiterns metges de capçalera amb ínfules pedagògiques. A quarts d’onze la noia del servei es desperta amb cara adormida, una mica avergonyida per l’hora que és. Amb la meva dona, totes dues, formen el tàndem que es responsabilitza de les hores que van de la mitjanit fins a l’alba. Una estona més tard s’alça la dona entre renecs i juraments. No ha passat una bona nit, és evident. Esquivo els enfrontaments amb una indissimulada barreja d’ironia, paper impostat de pare responsable i cara de sofert lluitador en mig de la batalla.

Poc després ella s’alça i enfila cap a la cuina on la noia del servei esmorza alhora que prepara la nova remesa de biberons del dia. Quan es produeix el contacte miro d’estar lluny, sento els retrets, les veus una sobre de l’altra, els juraments i els propòsits d’esmena. La cosa dura una mitja hora. Comença un nou dia d’estiu.