Post 9-M: Rajoy hi torna

El qui això escriu tremola davant la possibilitat que Rajoy torni a presentar-se per a president del PP. L’aparició del candidat davant els mitjans de comunicació no deixa lloc a dubtes. Per al popular, els deu milions de vots i la confiança en la bondat de la seva proposta política l’avalen per a la reelecció. Mama, por.

Imagino que és difícil renunciar quan ets líder absolut d’un partit monolític i on la discrepància es castiga amb l’ostracisme o la renúncia forçada (vegeu Matas, Piqué, Gallardón i un llarg etcètera). Si tens les regnes de la cosa i respires el flaire del poder perquè deixar-ho córrer. Tanmateix, la meva por arriba per dues bandes.

9-M: Perquè votar contra el PP

Ara, mentre els candidats espanyols dels dos partits principals s’exhibeixen davant uns televidents que es creuen viure en un sistema bipartidista, se m’acudeixen unes quantes raons per anar a votar. La primera: perquè certament, com diuen els mitjans conservadors, els populars ja fa quatre anys que tenen el seu electorat mobilitzat. S’ha passat quatre anys manifestant-se per la unitat d’Espanya, contra l’avortament, contra l’assignatura d’ètica ciutadana, a favor dels bisbes, pel transvasament de l’aigua o contra el retorn (per llei) dels papers de Salamanca.

9-M: El lamentable debat Zapatero-Rajoy

En aquest estat que es creu bipartidista es pretén que ens congratulem de la possibilitat de veure el cara a cara entre les dues opcions majoritàries. Malgrat tot, una cosa té de bona la confrontació d’ahir: veure la trista indigència política en la que vivim. L’espectacle televisiu que vam veure no diria que fou dantesc però sí lamentable. Lamentable pel format: ritme trencat, impossibilitat de demostrar unes habilitats discursives i d’oratòria que tal vegada no tinguin, o l’ús del teleprompter (teleprompter!!) com si es tractés d’un anunci o la presentació d’un telenotícies. Lamentable també pel nivell demostrat a banda i banda. A anys llum dels Anguitas, González, Pujols i demés.