Es pot ser presidenta del Parlament basc sense saber euskera?

Doncs sí. Aquest és el perfil de la nova presidenta. Educada en un col·legi de l’Opus Dei, mare de quatre fills i sense saber parlar l’idioma del país que ara representa. Com pot ser això? Esmentem dos motius. El primer: el cultural. Els espanyols (siguin del PP o del PSOE) sempre s’han pixat en el bilingüísme. El bilingüísme està molt bé per als qui parlen les llengües no castellanes, per fer articles de premsa glosant la llibertat d’elecció i la defensa de la unitat i el respecte a la diferència. Dit això, per als nous amos de la Cambra basca, l’euskera no serveix per res. Algú podria dir-me quina mena de respecte per la llengua pot demostrar un Parlament quan la màxima representant de la institució és incapaç de comprendre el que li diu un parlamentari euskaldun? És això possible? Bé, sembla que sí. Continua llegint

Revolutionary Road com a excusa

Un bon post podria començar amb un: tinc trenta-vuit anys, no tinc fills ni casa pròpia. La casa on visc és dels meus pares de la mateixa manera que abans ho va ser dels meus avis i abans dels meus besavis. A la vida, fins el moment, he fet el que he pogut. Quan vull intimar amb els alumnes, en començar el curs, sempre dic que als trenta anys no sabia què volia ser quan fos gran. A aquella tendra edat vaig passar un any i mig estudiant ciències humanes i socials per decidir el meu futur.

Dit això, també he de reconèixer qui si d’una cosa estic orgullós a la vida és el d’haver fet dos cops de timó. Un, als 28, quan vaig engegar la feina protofuncionarial que va evitar que em convertís en una planta. Dues, quan vaig prendre’m l’esmentat any i mig per pesar figues i conèixer-me a mi mateix. Vaig tenir sort: vaig arribar a algun lloc. També vaig generar una pràctica de vida lleugera d’equipatge, pocs béns materials i uns quants d’espirituals. He après que la vida és un exercici d’autoconeixement i d’automodelament. Ben bé com un escultor. Continua llegint

“Esperant els bàrbars” (orig.1980)

Waiting for the barbarians, de J.M.Coetzee (orig.1980). Nova York: Penguin, pp.156

Coetzee, premi Nòbel de l’any 2003, no és un escriptor que deixi indiferent. L’anterior llibre, Desgràcia, és la narració d’una caiguda vital en la Sudàfrica trencada per les diferències racials. Esperant els bàrbars és novament una exploració de la diferència i al voltant de la situació de domini d’un imperi sobre els seus vassalls negres. Els mateixos monstres personals, les mateixes obsessions, que vàrem veure en l’anterior obra ara en la persona d’un funcionari. Un individu que veu com el seu tranquil lloc de frontera és sacsejat per l’arribada d’un destacament militar que té per objectiu prevenir l’imminent assalt dels bàrbars. Continua llegint

El Tripartit contra tots

Tal i com estan les coses aquest Tripartit no hauria de durar ni un dia més. Avui apareixia en un article de Barbeta a La Vanguardia la tesi que faig meva. En síntesi i complementant la idea del periodista, a Catalunya, ni hi ha política social, ni n’hi ha de nacional, ni hi ha els diners ni la capacitat per fer una cosa o l’altre. L’única cosa que hi ha és el que pervertint les paraules de Nietzsche en diríem voluntat de poder. Millor dit, de cadira de govern.

A Madrid, el govern de ZP es troba més sol que la una. Sense aliats, vergonya ni capacitat de generar la més mínima confiança. Ni per resoldre la seva solitud politica ni per resoldre, què dir, la crisi. La meva opinió és que si no han remodelat encara el govern (i és qüestió de temps) és perquè la crisi els propers mesos serà tan greu (bancs i caixes fussionats o salvats; atur a 4M, 4,5M i fins a 5M de persones) que no es tracta de cremar cartuxos abans que no arribi l’anunciada debacle. I en aquesta tesitura, la situació només es resol fent una cosa: oferint-li a Catalunya el finançament o, principalment (i és mes econòmic), donant-li a CiU unes eleccions anticipades. Continua llegint

Si és veritat que…

… Zapatero pensa despatxar “el problema catalán” amb 1.400 milions d’euros, es despatxarà alguna cosa més que el problema del finançament. Es despatxarà el Tripartit, els governs d’esquerres a la Generalitat i qualsevol lectura possibilista de les relacions de Catalunya amb Espanya. La situacio és greu, molt greu. El que el passat 31 d’agost, quan teòricament expirava el termini de dos anys per pactar el finançament, no va poder ser per falta de temps, ara no pot ser perquè no hi ha diners a caixa. Espanya menteix, Espanya incompleix. Continua llegint

Els Deumil a Brussel·les

Crec que hem contribuït una mica a la història d’aquest país. Ahir, a les 5 del matí, ens aplegàvem a El Prat el centenar d’independentistes que omplíem el xàrter de l’organització.  Poc abans de les onze, a prop de l’estació de Brussel·les Nord començava la primera manifestació del nacionalisme català del segle XXI: el segle d’internet i l’espai únic europeu. La composició de la marxa (3.000? 5.000? tant hi fa) era força interessant. Una vintena d’autocars, el nostre xàrter, els vols de Vueling, de Brussels Airlines, de Ryanair. Continua llegint

La manifestació dels 10.000. Dia -1

D’aquí a vuit hores un taxi em portarà a l’aerport i d’allà un avió fins a Brussel·les. Segon vol en una setmana cap a la capital comunitària i espero poder explicar aviat tant un com l’altre. El vol del dilluns va ser per anar a veure ni mes ni menys que l’OTAN. Ja en parlaré. El vol de demà és el que haurà d’aplegar 3.000, 4.000, 10.000 catalans en la primera manifestació independentista que mai els catalans hem fet a Brussel·les. El món canvia, i aquesta manifestació parteix de dues novetats importants: la primera, la forma de convocar-nos, per internet; la segona: la destinació, la capital d’Europa. Sens dubte una nova fita del nacionalisme català. Farem història. Continua llegint