Quim Monzó i jo (I): El descobriment

Deuria ser l’any 1993. Era un dia calorós d’estiu, molt calorós. Era el mes d’agost i de camí cap a la biblioteca de la Facultat de Medicina, al Clínic de Barcelona, on aleshores estudiava, vaig aturar-me a remenar llibres a una llibreria. Crec que ara es diu BCN Books, es troba a la cruïlla de Rosselló amb Rocafort i és absolutament prescindible. Aquell estiu, en aquella llibreria, va arribar-me a les mans un dels llibres de contes de Monzó.  Potser ZZZZZZZZ… El vaig comprar.

Ja no me’n vaig recuperar mai més d’aquell impacte. Aquell estiu vaig devorar tots els llibres seus que vaig trobar. I no en faltaven ni eren pocs. Quan n’acabava un o estava a punt de fer-ho, corria a la mateixa llibreria a comprar-ne un altre. Encara em veig a mi mateix, al balcó de casa, emulant els seus personatges despreocupats i fugidíssos que passen les nits d’estiu amb un gintònic a la mà. Va començar en mi una obsessió lectora per la seva obra. També una admiració profunda per aquell escriptor i periodista que aleshores, o potser uns mesos més tard, despuntaria mediàticament a l’enyorat Persones Humanes. Vaig quedar arravatat del seu sentit de l’humor, de la seva intel·ligència, de la manca d’afectació i modèstia. També de les seves contades proclames independentistes, del seu rigor lingüístic, de la consciència de que darrera d’aquella perfecció formal s’hi amagaven hores de treball i dedicació. Un missatge, aquest darrer, que per altra banda lligava molt bé amb la meva ètica del treball calvinista, mamada a ca’ls jesuïtes.

“Contes per a nens i nenes políticament correctes” (orig.1995)

Contes per a nens i nenes políticament correctes, de James Finn Garner. Traducció de Quim Monzó i Maria Roura, 2009 (orig.1995). Barcelona: Quaderns Crema, pp. 103

Feia temps que em passava per les mans i dubtava si endur-me’l a casa. Finalment, l’altre dia ho vaig fer. Es tracta d’una petita meravella, traduïda amb el més pur estil monzonià, amb la qual els amants de les rondalles i contes infantils ja no han de conformar-se amb les sexistes, burgeses, estereotipades i retrògrades versions originals. Garner ens fereix una versió posada al dia que compliria els requisits més exigents del votant més radical d’Iniciativa.

Quim Monzó amb Jordi Pujol

Aquest matí el CEJP ha convidat a Quim Monzó a un esmorzar amb periodistes. Hagués pagat per anar-hi però tampoc he fet cap esforç per ser-hi, la veritat sigui dita. M’hagués agradat veure l’encaixada de Monzó amb el president Pujol. Mira que n’hi ha deixat anar de bones, en Monzó, al llarg dels 23 anys que l’anterior va exercir el càrrec.