Article a l’Avui

Aquestes són les memòries periodístiques de la meva estada a Dinamarca. Van aparèixer l’altre dia a l’Avui amb el títol Dinamarca com a model:

Dinamarca és un país petit. Amb cinc milions i mig d’habitants, és lleugerament més gran i més ric que Catalunya, però és també un país amb el qual podríem comparar-nos i faríem bé de comparar-nos. Compta, com nosaltres, amb una base econòmica important feta de petites i mitjanes empreses. No té multinacionals de primer nivell com Ikea o Nokia. Disposa també d’un sector agrari encara important i ara per ara comença a patir la crisi que s’estén arreu: el país decreix.

Copenhaguen (i IX): a tall de comiat

Ja ha arribat l’hora i val a dir que me n’alegro. Trobo a faltar Barcelona, la Mili, la rutina, el pis, el temps. Fins i tot l’enganxosa calor abans que no pas aquest temps inaguantable. Un mes fora, en aquestes circumstàncies, és una experiència suficient i la meva agenda propera ja està carregada de prou viatges. M’esperen Sudàfrica, EEUU, Berlín. Bo que vaig eliminar Mèxic DF perquè la llista ja seria opressiva. Deixo Copenhaguen amb la seva gent silenciosa, els carrers poc concorreguts, els eficients i desapareguts companys d’universitat, les diligents atencions dels meus amfitrions Steen i Jonas. La casa de Frederiksberg. Amb la bici ja de tornada a la botiga i els 500Kr de dipòsit a la butxaca. Cansat de patir núvols, fred i pluja en totes les formes que la natura ha concebut per a ella.

Copenhaguen (VIII): una revetlla diferent

El dia de la revetlla de Sant Joan a Copenhaguen bufa un aire fred, del Nord, que posa els pèls literalment de punta. Començar l’estiu amb quatre peces de roba, certament, per a animes del Sud com nosaltres, no enamora. Aquest és un dia rúfol, tapat i que amenaça pluja. Tanmateix, amb poca feina per endavant, quan ens cansem d’estar al llit la Mili i servidor emprenem el camí cap a Suècia. Aquests països del Nord, a banda de matar-se i estimar-se cada un cert temps, han tingut prou energies com per construir la meravella tècnica que és el pont de vuit quilòmetres que uneix Suècia amb Dinamarca. Segons la guia, la proximitat amb la capital (quaranta minuts en tren) així com els baixos preus suecs atrauen danesos que prenen com a primera residència l’agradable, asseguren, Malmö.

Copenhaguen (VII): Christiania

A les tres i cinc minuts, cinc minuts doncs per sobre de l’hora i amb la certesa d’estar a Dinamarca i per tant haver fet tard, arribem a l’entrada de Christiania. En una mena de porxo destartalat, a prop d’un grup de joves amb la ropa esqueixada, murs plens de graffiti i construccions apedaçades, s’apleguen velletes daneses i turistes estrangers per seguir la visita guiada. Un home prim en edat de jubilació, americana folgada, samarreta vermella i camisa sense planxar deixa la bici, reuneix el grup de set o vuit estrangers i comença a passejar-nos per l’Estat Lliure de Christiania.

Copenhaguen (VI): Un dia normal

Anys enrere vaig llegir un llibre de Norbert Bilbeny que es deia Un somni americà. Es tractava de la seva estada, en cent trenta pàgines, com a professor visitant a la universitat de Berkeley. Val a dir que el llibre, en el seu moment, em va semblar una invitació a l’hedonisme i a les bondats de la vida professoral. Quan vaig veure pocs mesos després a Bilbeny assistir a la defensa d’una tesi acompanyat d’una estudiant de vint-i-pocs anys i portentoses mitges, la meva imatge d’ell es va reforçar, es va fer més nítida. Doncs bé, res de tot això està sent la meva vida aquí a Copenhaguen.

Copenhaguen (V): El temps i el caràcter

Ahir llegia que Copenhaguen ha esta escollida la primera ciutat d’Europa per viure-hi. Madrid sortia la dotzena i Barcelona la catorzena. Qui ha fet la selecció? Una revista britànica que reproduïa un mitjà anglòfon local. Diu molt del caràcter dels danesos el fet que un parell de pàgines més endavant apareixia un article breu prenent-se la classificació a broma. Amb aquest clima, deia, qui es pot prendre seriosament aquest primer lloc?

Elsinore i Lousiana

Aquest dissabte al matí he decidit sortir de Copenhagen i enfilar costa a munt per Zealand, la principal de les illes de Dinamarca i que, de fet, gairebé podria entendre’s com la continuació de la part peninsular del país formada per Jutlàndia i l’illa de Funen. El trajecte del dia, un recorregut breu amb tren d’uns cinquanta minuts des de la capital, té dos punts d’interès: el castell de Helsingør (Elsinore), sobre el qual es va inspirar Shakespeare per escriure Hamlet; i el museu de Louisiana, situada entre aquesta darrera població i Copenhagen, i un dels més bells museus d’art modern del país.

Copenhagen (IV): vida i futbol

Aquests dies de juny la meva estada a Dinamarca coincideix amb l’Eurocopa de futbol. Ara que el temps aquí ha tornat a l’habitual per a les dates, és a dir, ara que el vent arriba del nord, fa fred, plou a intervals i el sol s’amaga darrera dels núvols, S i jo ens reunim a casa d’un dels dos per tal de mirar el futbol. Només per al partit de les sis. Quan toca a casa seva, situada en un barri no tot el recomanable que seria el meu estimat Frederiksberg, pujo a peu les cinc plantes que em separen del seu replà i m’estiro sobre una butaca amb reposapeus mentre enceto una bossa de patates, una cervesa o una pizza.

Bornholm (i III): Cap a Christiansø

El darrer dia de la meva estada a l’illa l’inicio cap a les vuit del matí. Sorprenent o no, el sol ja es troba un metre per sobre el marc de la finestra i la intensitat de la seva llum aconsegueix travessar el meu antifaç gentilesa de Lufthansa. Esmorzo de manera consistent, m’equipo amb crema solar i surto en direcció a la platja que hi ha dos quilòmetres cap a l’est, a Melsted. Es tracta d’una platja de sorra fina, envoltada de cases àmpliament espaiades amb el seu jardí, la seva taula i uns generosos finestrals prestos a captar tota la llum possible.

Bornholm (II): Amunt i avall

Guia en mà, la meva fidel companya, la meva bíblia de viatge, decideixo que avui dissabte tocarà voltar. Pujo sobre la carena de roques que segueix la línia del mar i faig passar l’estona en un prat verd que s’aixeca sobre el mar. A quarts d’onze torno a ser a Gudhjem i d’aquí a la destinació turística per excel·lència de l’illa, el castell de Hammerhus. Les imponents ruïnes de la construcció del segle XIII des de les quals els nobles de torn espremien els pagesos locals i controlaven el tràfic marítim. Quan la visita ja no dóna més de si, obro el meu Hamlet que duc a la bossa i decideixo que no pot haver millor emplaçament que aquest per llegir les aventures del fill del rei de Dinamarca.

Bornholm (I): Arribada a l’illa

Dimecres al vespre, en la solitud del meu menjador, decideixo omplir aquest primer cap de setmana d’una mica d’aventura. Divendres al migdia agafo la bici, em planto a la casa de Frederiksberg i d’aquí a l’estació central. A quarts de dues, el tren arrenca en direcció a Ystad (Suècia) des d’on sortirà el ferry cap a Rønne, la capital de Bornholm. A les sis ja sóc sobre l’autobús que em durà a l’altre extrem de l’illa: Gudhjem.

Copenhaguen (III): la rutina

La rutina, quan ningú no et mana i els encàrrecs són a mig i llarg termini, pot entomar-se deliciosament. Em llevo amb la son feta, sense sotracs fruit de malsons. Aquests dies ausculto els meus somnis i, certament, no hi trobo cap anomalia, seran coses del relax. Arribo al despatx poc després de les nou, ningú m’espera i ningú em demana res. Treballo en la presentació de la meva tesi que tindrà lloc a inicis de juliol. Veig com progressa i, tal i com preveia, aquest efecte fruit del moviment, m’anima. Dino a la danesa: entrepà i llet natural, tot a corre-cuita mentre enxampo uns rajos de sol. El dinar i sobretot l’horrorós cafè tenen en mi un efecte diürètic i digestiu sorprenent. No descarto aprimar-me.

Copenhaguen (II): la ciutat

Com dilluns m’atabalen amb reunions on no tinc gaire a dir més enllà de fer acte de presència, dedico el dimarts a posar-me en el meu nou paper de danès accidental. El camí de casa al meu magnífic despatx amb vistes als nens que juguen a la plaça implica mitja hora de camí ben pla. En aquesta zona de la ciutat, Frederksberg, els carrers són amples, s’hi troben escoles, equipaments i parcs. Arreu, en la pràctica totalitat dels carrers, els cotxes comparteixen la via amb les bicicletes.

Copenhaguen (I): L’arribada

Copenhaguen és una ciutat neta i polida, fàcil de transitar i moure’t i definitivament segura. Tot i que ja la coneixia d’una breu visita d’un parell d’anys enrere, aquest cop la meva mirada serà alguna cosa més que la del turista accidental. M’hi quedaré un mes, cortesia de la universitat que no només m’ha facilitat el passatge sinó que m’ha buscat i pagat l’allotjament. No es pot demanar més.