Lanzarote (II): El Nord del Nord

Per molt que una part de l’equip vulgui descansar (fer allò que dèiem en boca de Pi de la Serra el dia d’ahir), un 50% dels presents per ser exactes, està vist que no ens en sortim amb la nostra. Ja fem molt dedicant tot un matí, jo, a subratllar el meu manual d’ètica empresarial i en JdD a inspirar-se per a futurs contes en una deliciosa traducció al català de l’Odissea d’Homer. A migdia toca xafarranxo de combat i sota el crit de “hem vingut aquí per fer això?” ens veiem transportats a contracor cap els Jameos del Agua. Els Jameos són una construcció feta a imatge i semblança del gust artístic i arquitectònic del seu autor, César Manrique. Es tracta d’una construcció subterrània que aprofita els desnivells d’aquesta terra volcànica per integrar un espai compost per cova i piscina natural amb unes grans o immenses sales emblanquinades molt del gust dels anys setanta. Val la pena? Suposo que sí. Tot i que em ve al cap el trist destí d’aquells diminuts crancs invidents (“no els trobarà enlloc més del món”) que passen els seus dies al fons de la immensa bassa sota la mirada encuriosida dels turistes.

Acabem d’apreciar la riquesa volcànica de l’illa i enfilem cap el Nord del Nord. Aquest es diu Orzola, una raresa toponímica en una illa ja prou avesada a aquesta mena de rareses. Es tracta d’un poble de pescadors, a l’extrem septentrional de l’illa que, tanmateix, per l’abundant presència de restaurants de peix, denota el seu emplaçament en l’itinerari habitual del turista motoritzat. Tot just arribats na Mili i jo ens llancem cap a la font principal de curiositat d’aquest ventós llogaret, el seu port marítim on, una darrera l’altre, tres casetes ens ofereixen passatges diaris cap a una altra illa, encara més petita i graciosa que aquesta, La Graciosa. Mai n’havia sentit a dir res, d’ella. Efectivament, es tracta d’un illeta de poc més de cinc quilòmetres de diàmetre, amb carrers sense asfaltar i una població permanent a Caleta de Sebo (què dèiem de la toponímia) de 500 ànimes.

En una de les casetes em donen tota la informació que em falta per escoltar: hi ha cinc vaixells diaris que creuen d’illa a illa, dues o tres platges meravelloses i apartaments de dues habitacions, quatre llits, per cinquanta euros. On cal signar? Els meus somnis se’n van un any i mig enrere, cap a l’illa de Bornholm, al Bàltic, i d’aquesta illa cap a una altra similar a La Graciosa, tot i que encara més petita, Christiansø. No podrà ser però. No almenys en aquest ja prou atapeït viatge. Tampoc en la solitud del viatge en parella o amb amics. Potser amb dues personetes més al nostre càrrec, però res del viatge somniat per l’escriptor romàntic s’aguantarà dampeus. A tot estirar serà el somni del sofert pare de família a la recerca d’un espai no massa car, no massa allunyat del prototipus d’emplaçament family friendly. Pocs perills a la vista per a les criatures, poc o gens de trànsit, però amb un tempo francament diferent.

En tot això rumiava en el camí de tornada cap a Güíme. Amb pensaments que tant aviat anaven dels apartats logístico-familiars, a l’apreciació de la bellesa del paisatge, a la recreació dels passejos de Huellebecq per aquesta illa que li va robar el cor. Me l’imaginava amb un vehicle de lloguer com el nostre, seguint un camí com el nostre però amb una capacitat per evocar atmosferes que no és pas la meva. Negre nit arribem a Arrieta. Una altra població de pescadors, menys bucòlica, igual de petita però amb un nombre de restaurants de pescadors igual de notable. Trobem un lloc amb preus inimaginables per baixos i, tot i que no són ni les vuit demanem taula. El dinar no és dolent, les racions són petites i els preus, ja està dit, ínfims. El particular sentit de l’humor del seu propietari és l’únic factor que rebaixa el prou bon rati qualitat/preu. En alguns moments l’haguéssim escanyat en grup. Desistim de veure Avatar al cinema, ens perdem en el camí de tornada i abans de les deu de la nit ja som a casa a punt per fer xocar les cartes contra la taula del menjador.