La dictadura de la incompetència, de Xavier Roig. 2008. Barcelona: Ed. La Campana, pp. 186
Tot i que no arriba en el millor dels moments, mentre el mercat lliure cau a trossos i impúdicament ens mostra les seves misèries, el llibre de Roig resulta ser una vacuna interessant contra l’adotzenament de la nostra classe dirigent i a favor de la doctrina dels incentius, el mèrit i la capacitat. El text comença amb una qüestió dolorosa: per què si els funcionaris del nostre país no arriben al 10% aquests representen el 68% dels nostres parlamentaris? Quin és el marc de motivacions, beneficis i (in)capacitats que permet aquest estat de coses i quina és la seva conseqüència en les lleis que fan? La resposta és perfectament previsible.
Roig assenyala la pèrdua de competitivitat, la laxitud, la inoperància com els valors del moment. Carrega contra les polítiques socials indiscriminades, contra una societat acostumada a gaudir de beneficis sense contribuir als seus costos, contra la decadència dels serveis públics. El corporativisme, el magma funcionarial d’on prové aquesta classe dirigent expliquen l’actual decadència política i la baixa qualitat del nostre govern. L’autor també repassa les fal·làcies antiglobalitzadores i l’emprèn aquí contra la intel·lectualitat subvencionada que no ha entès que ja no som a la dècada dels 60. La descripció dels vicis i pleitesies d’aquesta intel·lectualitat orgànica és una de les millors contribucions del text.
Més endavant hi apareixen taules de costos unitaris, baixades de productivitat, uns que inverteixen en teconlogia i formació i els altres (nosaltres) que invertim en totxo, platja i turisme de baix nivell. En un món que competeix i que no s’atura davant la pretesa superioritat moral dels europeus, la diagnosi de Roig és clara: o espavilem o al nostre país només aguantaran quatre. Quins quatre? Doncs precisament aquells que ja tenen les condicions laborals blindades gràcies a la llei del funcionari públic.
Valoració: una necessària dissecció de les misèries de la nostra classe dirigent
8/10
Filed under: Catalunya, lectures, llibres, política | Tagged: funcionaris, Xavier_Roig |
Des de Sants 
Molt bona entrada venint d’algú que -com molt bé diu a l’apartat Benvinguts- treballa en el sector públic, com els polítics que critiques.
Jordi,
No ho diu enlloc perquè no és així.
Treballo al sector privat. Un lloc de treball amb incentius, contractes temporals o revocables i una certa meritocràcia. En qualsevol cas, has entès la idea del llibre.
Hola! Com anem?
Ja ens donaràs alguna pista de la dimissió del bon periodista XAVIER BOSCH, fins avui director de l´AVUI.
Ja veig que el periodisme ben fet se´n va a fer punyetes, primer la ràdio i ara l´Avui.
Vagi bé
Cap pista perquè no la tinc, Imma. Suposo que hi ha molts noms de l’Avui que no agraden ni a Godó ni a Planeta. Ni és el seu estil ni és la seva ideologia.
En Bosch crec que continuarà com a mínim fins desembre després vull creure que la pressió política tornarà a forçar algú de la mateixa corda. Ara bé, fins quan els accionistes suportaran finançar un diari que perd diners si a sobre no poden marcar la línia editorial? No ho sé. A la llarga, o canvien els finançadors (difícil) o canvia la ideologia.
He leido el comentario de Félix de Azúa sobre el libro. Una persona muy inteligente y lúcida. Comentario que he reseñado sin añadir nada más.
Su valoración sobre la inutilidad de las élites autonómicas (de todas), apoyándose en el libro de Puig, coincide con mi apreciación de las gallegas. Por eso lo copié.
Lógicamente, el libro ni siquiera he intentado leerlo. No por maledicencia, sino porque Azúa dice que solo está publicada la edición catalana. Pero me basta la opinión firmada de una persona capaz y confiable, como él.
Un saludo
Aquest divendres, 31 d´octubre, a la llibreria La Tralla de Vic presenten La dictadura de la incompetència , a les 8 del vespre.
Si un dia els nostres polítics se´n van de vacances permanents, no els trobarem a faltar, i l´economia tampoc.
Raimundo, el problema és que no has entès res del llibre perquè només has llegit un article.
El que diu és aplicable no només a les elits autonòmiques sinó que en el cas espanyol és particularment aplicable a les elits de l’estat. No et donc cites perquè no sembla que tinguis interès en comprar el llibre malgrat la proximitat lingüística. Potser hauríem de començar a desballestar l’estat a veure si la resta d’elits funcionarials espavilen..
Salutacions