Lectures a Juliol de 2013

Deixo una llista de lectures acabades o començades des del darrer post. De memòria:

– Jo confesso, de J.Cabré. Abandono a la pàgina 500
– Meeting Mr.Kim, sobre una anglesa a Corea
– El viaje, de Sergio Pitol. El llibre de viatges que un dia voldria escriure
– Acantilados de acero, de Jünger. Allà va, per la meitat.
– El pack Nada es gratis; Modesta España, d’E.Juliana; i El declive de los dioses, de M.Guindal.
– L’altre pack: The geopolitics of emotions, de D.Moïsi i The paradox of globalisation, de D.Rodrik.
– La mar blava, de J.M. Sagarra, per la meitat.
– El 2n volum del compendi de les memòries de W.Churchill sobre la 2a guerra mundial, en les primeres pàgines
– Mossegar la poma, de F.Serés, a punt d’acabar-lo.
– Culture Shock Korea i la Lonely Planet idem.
– La plaça del diamant, de M.Rodoreda. Bellament escrit, trist i amb català fabulós.
– Avança amb pas ferm L’Espanya contemporània de Vicens Vives.

Un mes de lectures

Enllesteixo Putas asesinas, un veritable Bolaño en estat pur; les cròniques de L’estiueig i avanço amb ¡Huy! i els Nou Contes de Salinger. Enllesteixo també, i de seguit, les sis-centes pàgines del primer volum abreujat de les Memòries de la II Guerra Mundial de Churchill. Un text que deixo pregonament subratllat de cites amb referències a aspectes de lideratge i militars. Tot i així, a mesura que s’inicia el curs acadèmic, començo a decantar-me per l’assaig, amb  The globalization paradox, de Rodrik. Als vespres, he tornat a començar La divina comèdia, en edició crítica de Sagarra. Que duri. La pila de llibres adquirits durant l’estiu és realment imponent: assaig en anglès, un tom de la Selecta amb les obres completes de Carles Soldevila, els anteriorment esmentats… Faltarà temps per tanta lectura. Tempus fugit et vita brevis.

Vacances en família

Són les sis del matí. No sona cap alarma, sona el Gabriel, des del bressol, fent els seus habituals moviments espasmòdics. Aquesta és una senyal inequívoca que el fill es debat entre la son i la gana. També sona la meva dona. Senyal també inequívoca que no ha dormit gaire durant la nit i de paciència n’hi queda més aviat poca. A les sis, des del nostre quart pis, cinquè real, ja es comença a veure clarejar el cel per llevant. Una clapa de color vermell pren el seu lloc entre els núvols, per sobre del mar.

EL Castell de Caldetes (i III)

Ben aviat, poc després de la nostra arribada a Montalpark, els adults de la colla van idear l’incentiu competitiu de crear les Olimpíades d’Estiu. Eren aquestes una colla de proves de natació i atletisme (salt de llargària, sprint, 400 metres i llançament de bola petanca) què, convenientment administrades per edats, el mes d’agost durant deu dies, dia sí i dia també, entretenia als pares i tensava el caràcter dels fills. Particularment els competitius que com jo no admetien la derrota i necessitaven de l’escalf permament de la celebració de la victòria.

El Castell de Caldetes II

Sense llibres d’història local a la mà, el Castell en plena època de transició cap a la democràcia, en les ments infantils no era més que un gran espai fantàstic a cavall de la mitologia medieval i el col·legi de monges. S’hi ascendia per un camí de sorra, envoltat d’eucaliptus, on les rodes de la bici derrapaven, de la mateixa manera que ho feien les sabates dels adults. Pocs minuts després d’iniciada la costa, el camí girava a la dreta i s’obria un camí ample que duia a l’entrada del Castell. Era aquest un castell que no era tal, ja està dit, tot i que el malnom, suposo, li venia de la torre de guaita que ara situo en els llibres sobre pirates i bandolers.

El Castell de Caldetes I

El Castell de Caldetes no es troba a Caldetes sinó a Sant Vicenç de Montalt. La confusió és tan simple com ben intencionada. Quan ets un marrec i tota la teva, breu, vida l’has viscuda en la confusió de creure que estiueges a Caldetes mentre ho fas a Sant Vicenç, és inevitable confondre noms i poblacions. Per a ignorants com nosaltres érem aleshores, Sant Vicenç de Montalt, en el límit superior de la comarca del Maresme, és un municipi d’interior que dibuixa una petita llesca de terra que comunica amb el mar.

“El soldado olvidado” (orig.1967)

El Soldado Olvidado, de Guy Sajer. Barcelona: Inédita Editores, 2006, pp.586

Un retrat dur, colpidor i en primera persona del que va representar la campanya de Rússia des de la mirada d’un soldat alsacià que, amb 16 anys, s’incorpora a les unitats de transport que han de fornir de provisions les tropes envoltades a Stalingrad. Fred, fang, pluja, neu, dolor, mort, explosions i retirades inacabales. Lluny de la lectura estratègica del que fou la guerra amb Rússia que ens arriba en llibres com el del mariscal Erich von Manstein, Victòries perdudes, la guerra del 1943 al 1945 fou un seguit de retirades en desbandada, amb poc o cap front al davant i on la necessitat de sobreviure i la certesa de la derrota són gairebé les úniques veritats absolutes.

Uns passatges per al record: l’aprovisionament de tropes per tren durant l’hivern de 1943; la visita al Berlin bombardejat, a la primavera de 1943; la desfeta del front ucrainès a inicis de 1944; la defensa del port de Memel davant de l’avançada russa, a inicis de 1945; els soldats de la Gross Deutschland, captaires a Copenhaguen a març de 1945…

Fin (2009)

Fin, de David Montegudo (2009). Barcelona: El Acantilado. 350 pp

Un grup d’amics de joventut decideixen retrobar-se després de vint-i-cinc d’anys de no veure’s. Aquest dia és l’aniversari d’un moment molt especial per a tots però també, i sobretot, per a un dels amics, el més fosc d’ells, El Profeta, víctima d’uns fets, d’una macabra broma, que cap d’ells no ha pogut oblidar. Com serà el retrobament, després de tant de temps? Hauran canviat molt els personatges? Hauran oblidat els mals moments?

Som a les portes d’un progressiu descens als inferns. A mig camí d’Agatha Cristie i Manuel de Pedrolo, en aquesta novel·la hi apareixen trets de ciència ficció, thriller i drama psicològic. Els personatges són sòlidament retrats però un pèl massa buits, comuns, els diàlegs complexos i literals, la descripció tot sovint feixuga i carregosa, d’un estil potser massa volgudament literari.

La Graciosa (III): una volta ciclista

El meu llindar de resistència en tant que ciclista és més aviat baix. Vaig donar mostra d’això ara fa menys d’un any pels turons gal·lesos. Juga al meu favor el fet que La Graciosa, a diferència de les altres illes, és majoritàriament plana; amb lleugers desnivells que tot just voltegen els quatre puigs, cap d’ells de més de tres-cents metres. Avui m’he llevat, com sempre, d’hora. He fet el meu cafè amb llet al lloc de sempre i m’he decidit a endegar l’inaplaçable volta a l’illa. Si el dia d’ahir vaig caminar cap el Sud, avui aniré cap a l’Oest i cap el Nord.

No són gaire més enllà de les nou i ja enfilo la polsosa carretera direcció Nord. Empenyo una bicicleta de muntanya atrotinada però funcional que malgrat tot no m’estalvia les relliscades i derrapades especialment en les zones de sorra gruixuda. Poc a poc deixo la vila al darrere, amb el seu col·legi i els seus magatzems, i en quinze minuts ja sóc entre els dos turons centrals de l’illa. Aquí el trajecte es complica gràcies a les obres de remodelació, que no de pavimentació, de la calçada que continua sent de sorra. Poc més endavant, quan ja sóc a tocar del mar, a sobrevent, el trajecte queda definitivament interromput.

La Graciosa (II): vida i costums

Sobta conèixer que aquesta illa, descoberta per Jean de Bethencourt al segle XV, tot just va ser habitada a finals del segle XIX. El motiu d’aquest abandonament és poderós: la manca d’aigua potable, que fins i tot al llarg dels primers anys d’assentaments havia de ser carregada des de Lanzarote i transportada per les dones del poble a braç, Serra de Famara avall i mar a través. El mateix trajecte, però invers, al que feien la seixantena curta de primers pobladors quan havien de ser enterrats en el cementiri més proper. Anys durs, sens dubte. La guia dóna dues dates més: 1945, any en que el general (franquista i per tant rebel) García Escámez es va apiadar de l’illa i la va fer autònoma per als serveis “essencials” que garantissin la seva autonomia “vital”. Els del lloc li tenen un carrer i tot.

L’altre és 1980, la dècada més que no pas l’any, quan el manà del turisme va arribar a l’illa. La Graciosa té però una sort que ha evitat el seu desballestament a mans del lucre urbanístico-hoteler: el 80% del terreny està en mans de l’estat i l’extrem Nord és parc natural. La Alegranza, l’illa germana al Nord d’aquesta, i visible des de la platja de Las Conchas, no va córrer la mateixa sort i va quedar 99% en mans privades, deslliurant-se d’aquest estatus tot just el far, avui en dia totalment automatitzat. Dins la dissort, la fortuna: l’illa no està habitada ni construïda. Millor no saber-ne el motiu.

La Graciosa (I): l’illa

D’aquí a ben poc donarem per tancat aquest bloc. Potser no de manera definitiva, però sí de manera efectiva. Hi penjaré posts però ho faré molt de tant en tant. Aquest fet no es produirà per manca de ganes. Sí per manca de temps. D’aquí a poc més d’un mes (toco fusta i ferro, alhora) arribaran a la nostra vida dos éssers vius que, des de llavors, estan cridats a capgirar la meva escala de valors i de prioritats i de minoritzar el meu temps lliure fins, molt probablement, eliminar l’adjectiu i deixar el nom pelat.

Per això mateix m’he embarcat en el que molt probablement serà el darrer viatge en solitari en molt de temps. Una espina que em quedava clavada des de Cap d’Any, quan de Lanzarote estant somiava agafar el ferry i creuar d’una illa a l’altre. Això mateix és el que finalment vaig fer ahir. Dimecres per la tarda fèiem una nova ecografia, exploràvem un nou full de resultats i ens sotmetíem a una visita mèdica més. Vençuts els darrers temors, alterats els inicials dubtes, feia un parell de trucades i confirmava l’allotjament a la vuitena de les illes Afortunades.

El Tercer Reich (2010)

El Tercer Reich, de Roberto Bolaño (2010). Barcelona: Anagrama. pp.360

Una obra pòstuma de Roberto Bolaño. També una obra de joventut. Per què no ha sortit publicada fins ara? Misteris editorials. Si el seu autor, mort ara fa set anys, no va creure que l’obra pagués la pena, l’únic motiu que se m’acut és perquè considerava que aquesta era una obra d’un estil incipient. Potser no del tot rodó. En qualsevol cas, els seus admiradors no n’estaran d’acord. El Third Reich ens dibuixa l’estada d’un jove alemany, jugador de jocs de guerra com el del títol, a un hotel de la Costa Brava amb la seva nòvia.

Fets curiosos succeeixen. Una parella alemanya de la seva mateixa edat es creua en el seu camí. Després hi apareixen tres joves locals: El Lobo, el Cordero i el sinistre i estrany Quemado. Individus a l’extraradi social al voltant dels quals es descabdellaran històries d’amor i de desamor, obsessions i la desaparició del seu nou amic. La marca de la casa Bolaño es va fent present: les afeccions minoritàries, els personatges foscos i marginals, els esclats d’aparent descontrol i una angoixa vital d’origen desconegut.

Paulina Buxareu, de Josep Maria de Sagarra (1919)

E-book gratuït al Projecte Gutemberg. ISO-8859-1. També disponible a les Obres Completes. Prosa. Barcelona: Editorial Selecta, pp. 3-73

Paulina Buxareu és la història de la tia Paulina, una solterona d’edat avançada, amb prou anys per renunciar a la joia del casament i pocs encara per no deixar d’organitzar la vida, particularment l’amorosa, dels altres. Sagarra, en aquesta obra, una de les seves primeres, destaca per la seva capacitat de reproduir ambients físics i psicològics. Darrere d’aquest text, és fàcil imaginar-lo en la seva faceta de dramaturg popular, retratant els costums d’una classe burgesa avorrida, amb poques coses a fer però un munt de prejudicis socials i religiosos a sobre. La seva recreació d’aquests familiars espais és un petit culebrot, entre tendre i còmic.

Lanzarote (i IV): Comiat de les illes

Dia de Reis. Pluja fina i sol de rajos intensos que es combinen intermitentment. La piscina, desangelada quan es perd de vista l‘horitzó vacacional, s’acomiada de nosaltres i nosaltres d’ella. Avui és dia de retorn cap a casa. Un llarg retorn que començarà avui a Lanzarote i acabarà demà a l’aeroport de Fuerteventura. Agafem el cotxe, tot esquivant els curiosos propietaris, i ens encaminem cap a Playa Blanca on es espera el ferry cap a Corralejo. Un petit trajecte de vint minuts que passem consultant internet amb l’ordinador portàtil amb wifi però també marejant-nos a base de bé amb el colpeig rítmic de les onades contra el casc de la nau. Tot plegat, passa ràpid. Ja som a l’altra banda de l’estret.

Lanzarote (III): Al Timanfaya

El 5 de gener és el dia previ a Reis. El nostre poblet, Güime, es lleva ventós i una mica fred. El temps no acompanya per fer una estada al voltant de la desaprofitada piscina i les noies volen sortir d’hora i “aprofitar el dia”. Doncs així fem. Enfilem cap a l’oest. A l’entrada del parc natural del Timanfaya fem l’esmorzar. Es tracta d’un bar-restaurant de perfil marcadament infecte, sense carta de preus i on el tarannà del propietari (cinquanta anys, pinta de desvagat i pantalons a mig caure que deixen veure l’extrem superior de la ratlla del cul) ens fa veure que hem estat víctimes d’una tela d’aranya per a potencials turistes desprevinguts. Entrepans i begudes, disset euros.