Lanzarote (II): El Nord del Nord

Per molt que una part de l’equip vulgui descansar (fer allò que dèiem en boca de Pi de la Serra el dia d’ahir), un 50% dels presents per ser exactes, està vist que no ens en sortim amb la nostra. Ja fem molt dedicant tot un matí, jo, a subratllar el meu manual d’ètica empresarial i en JdD a inspirar-se per a futurs contes en una deliciosa traducció al català de l’Odissea d’Homer. A migdia toca xafarranxo de combat i sota el crit de “hem vingut aquí per fer això?” ens veiem transportats a contracor cap els Jameos del Agua. Els Jameos són una construcció feta a imatge i semblança del gust artístic i arquitectònic del seu autor, César Manrique. Es tracta d’una construcció subterrània que aprofita els desnivells d’aquesta terra volcànica per integrar un espai compost per cova i piscina natural amb unes grans o immenses sales emblanquinades molt del gust dels anys setanta. Val la pena? Suposo que sí. Tot i que em ve al cap el trist destí d’aquells diminuts crancs invidents (“no els trobarà enlloc més del món”) que passen els seus dies al fons de la immensa bassa sota la mirada encuriosida dels turistes.

Lanzarote (I): L’arribada

Tot i que dormo poc i malament (en aquesta època de l’any la roba de llit o és poca o és massa), a les 9.30, tal i com estava previst, emprenem camí cap a Corralejo, l’extrem  Nord de l’illa i el punt d’enllaç amb el ferry de Lanzarote. En aquest sentit, les coses marxen doblement sobre rodes. Just una hora de camí, amb temps suficient per comprar amb calma els passatges, pujar el cotxe al ferry i instal·lar-nos al menjador a fer un esmorzar de pastors allà on d’altres prenen tes i infusions diverses. Vint minutets de catamarà i ja som arribats.

Fuerteventura (V): Al Nord anem

Per completar el nostre passeig per l’illa només ens falta visitar el Nord. Com, en principi i si res fa canviar els plans, aquest serà el nostre últim dia a Fuerteventura, ens comprometem a llevar-nos d’hora (les deu) i sortir a una hora prudencial (les onze). Agafem la carretera d’Antigua, trenquem per La Ampuyenta fins a Tetia, d’aquí a l’Oliva i cap a l’esquerra cap a les platges d’El Cotillo. Val a dir que aquesta zona nord-occidental és més blanca i té més dunes que cap altre que haguem visitat fins al moment. El Cotillo és un grup de cases més o menys ben avingudes que per manca de volum ho tenen difícil per arruïnar la bellesa del paisatge.

Fuerteventura (IV): Posta de sol a Ajuy

Aquest divendres, primer dia de l’any, de fet, no existeix. Els primers dies de l’any, a Barcelona, acostumen a ser un arrossegar-se per casa sense res a fer, un passar l’estona avorrit sense interès. Quan som a l’estranger, el més comú dels casos, implica passejar sense rumb per entre carrers amb botigues tancades. Aquí a Fuerteventura, avui el cel està núvol i no convida a sortir a l’exterior. És clar que la casa Tamasite, on ens hi estem, ja és tota ella exterior, amb un petit pati per als àpats, bancs, gandules i demés; per tant la diferència entre quedar-nos a casa i sortir a efectes pràctics és petita. En conseqüència, em llevo d’hora, escric i, després de l’esmorzar comunitari, llegeixo.

Fuerteventura (III): Cap d’any a Tuineje

Ja integrats en el ritme de l’illa (les dones dormen fins a migdia, els homes vagaregem des de les nou), aquest darrer dia de l’any l’enfilem amb la mateixa determinació i falta de consistència que la resta de dies que ens esperen aquí. Matí d’ordinador, internet, lectura a la vora de la piscina, esmorzar pantagruèlic i cap a les dues al cotxe hi falta gent. Avui la zona d’exploració serà l’allargassat, assolellat i turístic Sud.

Fuerteventura (II): Descompressió i passeig pel centre de l’illa

En jornades de descompressió com aquestes és imprescindible procedir a un lent aprenentatge sobre com relaxar-te i administrar el nou temps. Els llogarrencs, és evident, ja han nascut ensenyats en aquests menesters. Saben com passar l’estona, fer feina, fer-la petar o totes tres coses alhora. Per als barcelonautes, particularment per a alguns, aquestes coses volen temps. No se n’aprèn a desconnectar d’un dia per l’altre. Acostumats a la confusió dels temps de lleure i treball, les coses a fer s’amunteguen sobre les que has fet ja o les que fas en aquest moment. No és cosa fàcil, doncs, fer-nos al nou ritme insular.

Fuerteventura (I): Arribem a l’illa

Temps enrere, quan Barajas no tenia la Terminal 4 i Iberia no s’escarnia tant amb la població catalana, podies volar per pun preu raonable de Barcelona a Fuerteventura en tres hores. Ara, això ja fa temps que s’ha acabat. Els catalans podem volar des de Girona fins a Lanzarote en una companyia de baix cost (és a dir, amb humiliacions i sobrecostos inclosos) o fer com hem fet nosaltres: passar per Madrid, pagar el doble, i d’allà, vaga encoberta de controladors mitjançant, arribar-nos fins a l’illa canària. Vuit hores de trajecte, tot plegat. Aquesta darrera ha estat la nostra opció. Mal fet però ja som aquí.

L’èxit del 13-D i les seves esquerdes

Jo també sóc dels que penso que el que va succeir ahir a catalunya, aquests 15.000 voluntaris i més de 200.000 persones mobilitzant-se i votant per la independència és ja un èxit sense paliatius. Tant m’és que la participació global no arribès al 30%. Amb els mitjans disponibles (migrats) i amb el suport institucional recollit (minso), només el ressò internacional i la inversió en il·lusió que s’han recollit ja han estat tot un èxit. Fins aquí un excel·lent a tots els qui s’hi van veure amb cor de tornar-nos l’esperança a molts de nosaltres.

Quim Monzó i jo (I): El descobriment

Deuria ser l’any 1993. Era un dia calorós d’estiu, molt calorós. Era el mes d’agost i de camí cap a la biblioteca de la Facultat de Medicina, al Clínic de Barcelona, on aleshores estudiava, vaig aturar-me a remenar llibres a una llibreria. Crec que ara es diu BCN Books, es troba a la cruïlla de Rosselló amb Rocafort i és absolutament prescindible. Aquell estiu, en aquella llibreria, va arribar-me a les mans un dels llibres de contes de Monzó.  Potser ZZZZZZZZ… El vaig comprar.

Ja no me’n vaig recuperar mai més d’aquell impacte. Aquell estiu vaig devorar tots els llibres seus que vaig trobar. I no en faltaven ni eren pocs. Quan n’acabava un o estava a punt de fer-ho, corria a la mateixa llibreria a comprar-ne un altre. Encara em veig a mi mateix, al balcó de casa, emulant els seus personatges despreocupats i fugidíssos que passen les nits d’estiu amb un gintònic a la mà. Va començar en mi una obsessió lectora per la seva obra. També una admiració profunda per aquell escriptor i periodista que aleshores, o potser uns mesos més tard, despuntaria mediàticament a l’enyorat Persones Humanes. Vaig quedar arravatat del seu sentit de l’humor, de la seva intel·ligència, de la manca d’afectació i modèstia. També de les seves contades proclames independentistes, del seu rigor lingüístic, de la consciència de que darrera d’aquella perfecció formal s’hi amagaven hores de treball i dedicació. Un missatge, aquest darrer, que per altra banda lligava molt bé amb la meva ètica del treball calvinista, mamada a ca’ls jesuïtes.

Cap de setmana a la Llombardia (i 2): Milà

Diumenge al matí tot va poc a poc. Nosaltres, com és costum, no matinem per sortir a passejar. Dormim fins que el rellotge avisa que podem perdre l’esmorzar, ens dutxem i baixem al restaurant de l’hotel. Poc abans de migdia ja som al carrer. Deixem la via d’un poeta, prenem la d’un patriota, després la d’un polític i novament la d’un escriptor. Il Quadrilatero d’Oro, la zona al Nord del Duomo, és una zona de botigues de luxe, senyores ensenyorades i una munió de gent que s’atapeeix sobre els aparadors. Estilísticament parlant, la veritat, nosaltres juguem en camp contrari.

Cap de setmana a la Llombardia (1): El llac de Como

Dijous Milà em rep amb fred i pluja. Divendres al vespre les meves obligacions de feina ja han desaparegut, com la pluja, però el fred continua intens. Milà és una ciutat comercial al centre i majoritàriament residencial i burgesa a la rodalia. Els edificis són sobris, les avingudes amples i la gent hi passeja decidida. Sopem en una pizzeria realment deliciosa. Malgrat tot, estic baldat, enllestim ràpidament i anem a dormir. A l’endemà, dissabte, deixem l’hotel que porta el nom de Beatrice d’Este i amb el tramvia circumval·lem el centre fins arribar a plaça Repubblica, al més còmode i econòmic Hotel Manin.

La nova Solidaritat Catalana

Hi he pensat força darrerament: a manca de lideratge polític, la societat civil ha de prendre el pols a la situació i plantar cara. Tenim dos grans exemples en els darreres mesos. Exemples que ens omplen d’optimisme envers el país i particularment envers el nostre futur. El primer exemple ve del centenari llarg de municipis que han tingut la valentia de plantejar el que és un crit inapelable: cap país pot renunciar a la llibertat de decidir el seu futur. D’aquí es desprèn l’acte democràtic del proper 13-D.

2666 de Roberto Bolaño (2004)

2666, de Roberto Bolaño (2004). Barcelona: Anagrama., pp.1125

2666 és la novel·la final, global i pòstuma de Roberto Bolaño. Contravenint les ordres de l’autor, el seu editor, Herralde, va decidir publicar els cinc llibres de que es composa en un de sol. Així ens arriba en aquest format mastodòntic i encara incomplet l’obra inacabada que Bolaño va deixar com a herència als seus fills. Com en Los Detectives Salvajes, la novel·la s’inicia amb elements que ens resulten familiars: uns escriptors (aquí professors) a la recerca d’un altre escriptor maleït i gairebé desconegut, Beno von Archimboldi. Atepeïts, inundats, d’erudició, aquests tres professors perseguiran el seu heroi fins a Mèxic. Aquí comença el segon llibre, la part d’Amalfitano. Un altre professor, aquest cop de geometria, que arriba des de Barcelona fins a la perduda i industrial Santa Teresa on fets misteriosos i terribles estan trasbalsant la ciutat.

Pilar ReHola, o que la ideologia no sigui impediment per a una bona frase

Si hi ha quelcom de bo d’aquest sidral que ens ha dut la corrupció urbanística, a banda de per veure el senyor Zaragoza menjar-se les seves pròpies paraules, és per destriar el gra periodístic de la palla. Pel que fa al gra, cadascú que triï el que vulgui. Pel que respecta a la palla dos dels meus tres espantaocells preferits han quedat retratats aquests darrers dies en una veritable mostra de pornografia periodística. Un: Sostres. Poc més queda a dir d’aquest personatge. Potser que és un home que hauria de seguir ben aviat els passos del seu admirat Jiménez Losantos. És a dir, anar de cap al jutjat a gratar-se la butxaca i d’aquí passar a un mitjà de segona o tercera com per exemple e-notícies. Llàstima que ni ells el volguessin. Un mitjà esperpèntic i sensacionalista que ahir recollia la frase de la Sra.ReHola en la que la independentista dóna les gràcies a Garzón per venir a salvar-nos amb l’operació Pretòria.

Reagrupament o dispersió?

Trist paper el de l’independentisme polític. Quantes sigles més necessitem per anar pel món? Realment en calia una més? ERC, CUP, CDC, UDC, IC, Catalunya Lliure, PSAN… La darrera jugada del Sr.Carretero certament no ajudarà políticament a l’independentisme. A nivell electoral ben segur que no. Pel que fa a l’independentisme com a moviment social i polític, en el seu sentit més extens i integrador, molt em temo que tampoc. Per què ho penso? Doncs perquè el Sr.Carretero és un home d’idees simples, senzilles, unidireccionals. mentre que la política és l’art de fer tot el contrari: construir lideratges, establir consensos, unir voluntats diferenciades.